No m'ho puc treure del cap, s’hi ha quedat instal•lat.

Demà farà tres setmanes que vam veure l’accident.

Escriure “Em fa mal el cor i no m'ho puc treure del cap” va ser una necessitat, suposo, perquè no quedés enquistat Les paraules van sortir del simple gest d’escoltar què sentia i què hi havia en el meu cap en aquells moments i expressar-ho ordenadament em va ajudar.

En aquestes tres setmanes hi he encabit un petit viatge a l’estranger, una tornada a la feina i una mudança encara a mitges.......

Amb tot, noto que l’accident em queda lluny.
El mal el cor ha marxat, i amb ell, els nusos i les ganes de plorar. Les sensacions s’han diluït, però tot plegat, en el cap, hi ha quedat instal•lat.....com una d’aquelles aplicacions que baixes pel mòbil o a l’ordinador i encara que no la facis servir, resta allà, en el disc dur, en la carpeta d’arxius de programa......i és d’aquelles que després veus que es fan de difícil desinstal•lar.

Hi ha coses, sobretot imatges, que sense voler em porten a aquell dia; amb més o en menys intensitat, però m’hi porten.

Abans era un:

-“Mira l’església.....aquella a on la Queralt hi va fer la comunió”

I ara és:

-“Mira l’església.......per arribar-hi s’ha de trencar a l’esquerre venint de la carretera principal.,,,,,va ser aquest trencar a l’esquerre que va fer frenar el camió i la moto.........”-.
-“Per davant de l’església....... hi vam passar per anar a buscar mores, per tornar a la “normalitat” després de l’accident”-.

Abans era un:

-“Guaita quins esbarzers tan plens de mores...... mmmmm, en recullo i en faig melmelada? O potser unes quantes per esmorzar?”-.

Ara és un:

-“Mentre collíem mores, escoltàvem els helicòpters. Ho vaig endevinar, venien a recollir al motorista....”

Abans era un:

-“Mira, els cotxes de bombers,....amb les sirenes.....alguna cosa es crema?!”-.

Ara és un:

-“Ostres, un cotxe de bombers......un altre accident? Potser material perillós a la calçada? A l’accident en van acabar venint dos.....”-.

Ara poso més atenció en els motoristes.

-“Mira, un motorista”-.

A vegades pot sortir un:

-“Ei, encara que portis un mono i portis casc, recorda la teva fragilitat....recorda que davant d’un accident, no tens res que et pari el cop que rebrà el teu cos contra el què sigui....Motorista, segueix conduint prudentment i tingues quatre ulls, o sis si cal! Motorista, segueix tenint bon viatge i que arribis sa i estalvi a port!•”

I seguiria, i seguiria i seguiria.....

Sempre hi ha uns últims pensaments que posen un punt final per després canviar i pensar en una altra cosa:

- “Com déu estar el motorista”.-
- “Ha sortir ben parat?”-.
- “ I si no.....”?

I em dic a mi mateixa i amb una sensació de no haver fet el que el cor em demanava i encara em demana:

-.“Ostres Marina, ja saps que no donen informació d’un pacient si no és un familiar o una parella o..., de fet, no en coneixes ni el nom, ni d’on és.....però ho haguessis pogut intentar....haguessis pogut trucar a l’hospital i demanar per aquell home que un 17 d’agost, va arribar amb l’helicòpter, després d’haver patit un accident de moto”.

Tot plegat no ho visc com un trauma però si molt conscient (una vegada més), que petites decisions i o accions diàries, poden canviar per sempre el dia a dia d’una persona a tots nivells i modifiquen amb la seva empremta els pensaments i el diàleg intern de moltes altres.