No m'ho puc treure del cap, s’hi ha quedat instal•lat.

Un relat de: Marina Terra Èol

Demà farà tres setmanes que vam veure l’accident.

Escriure “Em fa mal el cor i no m'ho puc treure del cap” va ser una necessitat, suposo, perquè no quedés enquistat Les paraules van sortir del simple gest d’escoltar què sentia i què hi havia en el meu cap en aquells moments i expressar-ho ordenadament em va ajudar.

En aquestes tres setmanes hi he encabit un petit viatge a l’estranger, una tornada a la feina i una mudança encara a mitges.......

Amb tot, noto que l’accident em queda lluny.
El mal el cor ha marxat, i amb ell, els nusos i les ganes de plorar. Les sensacions s’han diluït, però tot plegat, en el cap, hi ha quedat instal•lat.....com una d’aquelles aplicacions que baixes pel mòbil o a l’ordinador i encara que no la facis servir, resta allà, en el disc dur, en la carpeta d’arxius de programa......i és d’aquelles que després veus que es fan de difícil desinstal•lar.

Hi ha coses, sobretot imatges, que sense voler em porten a aquell dia; amb més o en menys intensitat, però m’hi porten.

Abans era un:

-“Mira l’església.....aquella a on la Queralt hi va fer la comunió”

I ara és:

-“Mira l’església.......per arribar-hi s’ha de trencar a l’esquerre venint de la carretera principal.,,,,,va ser aquest trencar a l’esquerre que va fer frenar el camió i la moto.........”-.
-“Per davant de l’església....... hi vam passar per anar a buscar mores, per tornar a la “normalitat” després de l’accident”-.

Abans era un:

-“Guaita quins esbarzers tan plens de mores...... mmmmm, en recullo i en faig melmelada? O potser unes quantes per esmorzar?”-.

Ara és un:

-“Mentre collíem mores, escoltàvem els helicòpters. Ho vaig endevinar, venien a recollir al motorista....”

Abans era un:

-“Mira, els cotxes de bombers,....amb les sirenes.....alguna cosa es crema?!”-.

Ara és un:

-“Ostres, un cotxe de bombers......un altre accident? Potser material perillós a la calçada? A l’accident en van acabar venint dos.....”-.

Ara poso més atenció en els motoristes.

-“Mira, un motorista”-.

A vegades pot sortir un:

-“Ei, encara que portis un mono i portis casc, recorda la teva fragilitat....recorda que davant d’un accident, no tens res que et pari el cop que rebrà el teu cos contra el què sigui....Motorista, segueix conduint prudentment i tingues quatre ulls, o sis si cal! Motorista, segueix tenint bon viatge i que arribis sa i estalvi a port!•”

I seguiria, i seguiria i seguiria.....

Sempre hi ha uns últims pensaments que posen un punt final per després canviar i pensar en una altra cosa:

- “Com déu estar el motorista”.-
- “Ha sortir ben parat?”-.
- “ I si no.....”?

I em dic a mi mateixa i amb una sensació de no haver fet el que el cor em demanava i encara em demana:

-.“Ostres Marina, ja saps que no donen informació d’un pacient si no és un familiar o una parella o..., de fet, no en coneixes ni el nom, ni d’on és.....però ho haguessis pogut intentar....haguessis pogut trucar a l’hospital i demanar per aquell home que un 17 d’agost, va arribar amb l’helicòpter, després d’haver patit un accident de moto”.

Tot plegat no ho visc com un trauma però si molt conscient (una vegada més), que petites decisions i o accions diàries, poden canviar per sempre el dia a dia d’una persona a tots nivells i modifiquen amb la seva empremta els pensaments i el diàleg intern de moltes altres.

Comentaris

  • Se t'hi quedarà per sempre[Ofensiu]
    Montseblanc | 09-09-2018

    Recordo fa molts anys, quan jo en tenia sis o set, estant a les portes de l’escola a l’hora de dinar, esperant que obrissin per al torn de la tarda, que van venir uns nens corrent dient que acabaven d’atropellar una nena. Era la germana d’una nena que venia a la meva classe. Encara tinc gravada la sensació de consternació, de trencament... I al cap de cinc minuts va arribar la germana, la que venia a la meva classe. En endur-se la víctima amb l’ambulància, la policia li havia dit que ella vingués cap a classe. Els pares estaven treballant. La recordo com si la tingués al davant. Escabellada, sanglotant, la mirada perduda, les sabates de sa germana a la mà... Això de les sabates em va semblar tan terrible, m’ho sembla tant encara ara... I bé, la víctima va sobreviure, amb seqüeles, però és viva i fa vida més o menys normal. Crec que saber el “després” m’ajuda a que el record no sigui tan terrible. Però les sensacions impreses dins meu just en el moment de la “tragèdia” continuen fresques, indelebles... Va ser la primera vegada que em vaig adonar d’això, de la nostre fragilitat, de que la vida són mil camins, que emprenem cada dia, cap a l’esquerra, cap a la dreta... fràgils i a la vegada valents. Però val més no pensar-hi massa... Ara tu ho tens molt fresc, trigarà a adormir-se...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marina Terra Èol

Marina Terra Èol

12 Relats

33 Comentaris

8532 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
“En el què pensis et convertiràs".
Swami Sivananda

“No es pot ensenyar res a un home, només se’l pot ajudar a descobrir en el seu interior”.
Galileo Galilei

"Els murs i són per algun motiu. No hi són per mantenir-nos fora d'algun lloc. Hi són per recordar-nos amb quina intensitat volem les coses."
Randy Pausch

"Quan la ment és estable, la consciència llueix com els raigs del sol."
“Los assanes ajudaran a transformar a un individu, portant-lo des de la consciencia del cos cap a la consciencia de l’ànima.”
“Fora que la gent, aprengui a distingir entre l’ essencial i no essencial, la pau sempre els eludirà”.
“La salut és el delicat balanç entre harmonia del cos, ment i esperit”.
"Si tot el món practiqués ioga, les farmàcies haurien de tancar."
BKS Iyengar.

"No es pot conèixer sense estimar".
"El coneixement sense amor és ciència, és càlcul".
"L’amor sense coneixement és sentimentalisme".
"La intuïció és el coneixement amb amor".
Ramon Pàniquer

PER SORT, QUINS GRANS SAVIS TOTS PLEGATS (i els que em deixo, és clar).