No m'ho mereixo

Tot i que darrerament no comento massa (bàsicament per falta de temps), he anat llegint els teus poemes, i m'aturo a comentar-te aquest concretament, perquè mesos enrere jo també vaig escriure un relat titulat "No m'ho mereixo".
Pel que he anat veient, molta gent interpreta els poemes i relats d'aquesta pàgina com a detalls autobiogràfics de l'autor. I de vegades, només de vegades, ho són. Ignoro si és el teu cas, el meu ho era. Per això no el vaig publicar mai.
Cada persona és diferent, però en la meva opinió, quan una cosa et fa mal de debò, la pots escriure, sí, però és només quan deixa de ser dolorosa, que realment pots fer-la pública sense traumes (i jo tinc molts relats guardats).

Una abraçada!

Relat dolç i reivindicatiu, molt ben combinat.
Discrepo del final:
"perquè ni tan sols jo m'estimo a mi.
Només t'estimo a tu."
Opino que per estimar, cal estimar-se a un mateix.
Quan estimem, compartim el nostre AMOR, que mai es buida.

És trist que l'amor se'n vagi. Però més trist seria que aquest tornés. Els teus versos així m'ho han fet entendre. I encara que ara creguis que això és el final, que no hi ha res a fer, que la profunda tristor que t'ofega no se n'anirà... no! no és així! i en el fons ho saps! però no ho vols admetre per no deixar de banda a qui ara estimes! Un dia que plogui, li dius: -Vinga, va, vés a buscar cargols i no tornis més, pringat!
Sent aquestes paraules dintre teu i sent com li dius. I imagina't insults, cada vegada pitjors. I imagina't que li dius. I si vols, digue-li. És el que es mereix, quedar-se al bosc buscant cargols. M'entens?
Et dic tot això perque a vegades, per oblidar una persona que creia que mai oblidaria i vivint un autèntic infern, a mi m'ha servit de teràpia.
Alça't de les ombres! El món t'espera!


Sergi

és fascinant quan obres un relat i veus el teu retrat allà, les paraules que voldries plasmar escrites davant teu...

mbr1714

no et mereixes el que els teus sentiments són incapaços de controlar. L'amor... qui hauria dit que estimar-se, de vegades, arribaria a fer tant mal... Et segueixo animant, de debò. Perquè tu ho has fet amb mi i he aconseguit treure el meu cap a la superfície, i respirar... i escriure estones, que és l'únic que ens queda després de tot. Seran els escrits qui quedaran aquí al marxar. I no quedarà el fòssil del que hem sentit. Però mentre aquest segueixin aquí... ÀNIMS I FORÇA ens calen. Perquè, devegades, tan sols de vegades és important lluitar. I tu ets l'única que pots dir si aquest n'és un d'aquells moments.


Pd: fa poc vaig acabar de llegir un llibre, que deia: Perquè sobreviurem i lluitarem; lluitarem fins a la fi. Per contar-ho. Hem de sobreviure per a poder transmetre-ho.

I tu ens transmets en cada relat que estàs lluitant continuament, amb recaigudes, però lluites.


Perquè val la pena.
Amb molta estimació i amb un gran paquet d'ànims i somriures.

Ulls de xocolata.

Hola, sóc la fada del bosc, quan he vist el teu nom, he volgut llegir què havies escrit.

Estic d'acord amb tú de que no et mereixes passar per tot això... però com es pot estimar algú que no et dòna el que de veritat et mereixes? és tan dificil controlar els sentiments....

Per tan la meva conclusió és que ja que quan estem desfets per.... (infinites raons) ja ens poden dir que no siguem aixi... bla bla bla...
no hi podem fer res. Tan sols ESCRIURE ESCRIURE ESCRIURE fins a la sacietat, fins que ja no ens quedi res a dins....

La fada del bosc tan sols et diu ESCRIU, que ho fas fantàsticament bé!!! un cor trencat necessita temps.... tot pasarar.

una abraçada!!!

... que algu estigui vora teu i t'animi en els moments durs i rigui amb tu en els dies bons...
Quan es trenca una histìòria el temps ens acaba situant a cadascú al seu lloc... costa molt fer com si res hagués passat!
ÀNIMS, UNA ABRÇADA MOLT FORTA!