NO M'ESTIMIS TANT

Mai l’havia vist tan enfadat. No m’hagués pensat que el nen em fes una cosa així. Encara no ho he paït. És que aquesta noia me l’ha girat com una mitja! Era el més lògic que truqués als mossos, no? Que podia fer?
Quan ens la va presentar semblava bona noia, però jo ja ho veia a venir, perquè ella té unes altres costums. “Quina pressa teniu per anar a viure junts?” li deia jo, i ell s’entossudia “Mama, que ja tinc quasi el quaranta” Doncs se’n va anar, de pressa, de pressa, i per més que jo li insistia que agafessin un piset ben a prop, precisament, a la nostra escala mateix en llogaven un, doncs no, ells van voler marxar ben lluny, a l’altra punta, catorze parades d’autobús enllà per ser més exactes. Tot un sacrifici per a mi, que hi havia d’anar cada dia. A les vuit del matí ja era a casa seva, perquè aquella noieta no sabia fer res i jo procurava ensenyar-li; al final, ja els hi planxava jo les camises pobre fill, però no volien pas que em quedes, no. “Ves-te’n mama, ves-te’n que hem d’anar a treballar” El més pràctic hagués estat que em donessin la clau, però no hi havia manera. Jo patia, i si no mengen bé, i si el nen no menja prou. A la tarda hi tornava a anar portant el peixet preferit del nen o un dels meus guisats “Ja ens arreglem mama, no cal que vinguis” em deien, i el meu marit em renyava “No siguis pesada dona” Però jo no els podia pas deixar, i menys ara, amb el recent nascut, no es pot deixar tota sola a una mare primerenca. Jo m’hagués instal.lat allà per ajudar-los, però no van voler de cap manera “No cal, no cal” Pensava que no em volien molestar. Doncs ahir al vespre hi vaig tornar a anar; venja trucar i trucar i no m’obria ningú. Tenien llum a la finestra del menjador i em vaig témer el pitjor. El gas. El gas els ha ofegat; i ja me’ls veia a tots estesos a terra ben morts. Em va agafar un atac de nervis, vaig trucar al mossos plorant i... la que es va embolicar. Es véu que no pensaven obrir-me. Però a veure, tu que haguessis fet?