No m'estima, jo l'estim.

Somriure per mi no és difícil, simplement no sempre sent fer-ho, simplement no em dónen tot el que necessitaria per fer-ho.

L'estim? És una pregunta que sovint em faig, però avegades amag la resposta per no fer-me mal a mi mateixa.

La vida per mi és com una muntanya russa, on les pujades les visc amb una gran emoció i alegria, cosa que fa que quan hi ha les baixades em senti sola, atrapada en una contínua caiguda que no acabarà mai... i cada cop se'm fan més pesades.

Si, l'estim, l'estim però no ho hauria de fer. Som tan tonta que només em faig mal a mi mateixa.
M'estima? No, no m'estima, ho sé, ho assimil, però el que no puc fer és deixar-lo d'estimar a ell.


I una vegada més reflexiono sobre aquest ridícul tema en els ulls dels altres, però que a mi em fa tant de mal a vegades i a cops tan feliç. Però sabeu que us dic? Que l'estim molt i que els bons moments superen als que no ho són gens ni mica, i aquests són els que més recordo quan m'he d'aferrar a alguna cosa... gràcies a n'aquests moments, gràcies a ell, gràcies a que l'estimi visc amb l'esperança de que qualque dia ell m'estimi a mi.