NO M'ESPEREU PEL MEU FUNERAL

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

Castries, Santa Lucía, 28 de juliol de 2004

Molt estimada família,

Quan rebreu aquesta carta ja farà uns tres mesos, més o menys, que jo seré mort... bé, millor dit, es compliran tres mesos d'ençà de la meva caiguda pel penya-segat de la Gavina, situat com sabeu a pocs metres de la meva mansió del nord de l'illa de La Reunió.
Suposo que vosaltres, estimadíssims parents, i qui sap si també vostès, senyors agents de la policia, haureu cregut que la meva mort ha estat simplement accidental. El penya-segat solitari, l'alçada del cingle, la meva edat... Fàcilment podíeu creure que havia sofert un accident. "Ai, pobre home! Li deu haver rodat el cap i no ha pogut evitar la caiguda..." o bé "pobre oncle! Fent el vent que feia i caminant tot sol per aquells indrets... Déu meu, quina tragèdia!".
Però no, benvolguts parents! De cap de les maneres: per a tranquil·litzar-vos tinc el plaer de fer-vos saber que sóc viu i, per a reforçar més encara la vostra gran alegria i satisfacció, us confirmo que em trobo com el rei al seu palau. I sóc viu gràcies al meu esplèndid estat de salut: després de caure pel penya-segat, l'aigua del mar em va fer reaccionar i vaig recuperar la consciència; d'aquesta manera vaig ésser capaç de nedar fins a la platja. Perquè encara que no ho sabéssiu, jo sé nedar perfectament. És precisament això que el meu.... bé, ara crec que ja us ho puc dir, deia que és precisament això que el meu assassí no ha tingut en compte. Sí, apreciats familiars, tal com ho sentiu: el meu assassí. Perquè algú em va fer caure pel cingle. I d'això (podeu prou ben creure'm) n'estic del tot segur. Les seves mans a la meva esquena, el seu rostre cobert amb un passamuntanyes o alguna cosa similar...
És una història de pel·lícula: simplista, un xic pintoresca... i amb algunes pinzellades de romanticisme. Jo estava contemplant el blau intens del mar, el cel pàl·lid i el sol a l'horitzó -en menys paraules, l'espectacular paisatge que es dibuixava davant meu- quan algú va posar la seva mà sobre la meva espatlla dreta. Jo em vaig girar de cop, institivament, però només vaig poder veure els seus ulls i els seus llavis. I tan sols un segon, perquè en aquell mateix moment un raig de sol em va dominar l'esguard i em va encegar completament. I tot seguit em vaig submergir en la inconsciència, de la qual en vaig sortir després del primer contacte amb l'aigua. Llavors vaig nedar fins a la platja... i vaig optar per desaparèixer pel temor a esdevenir víctima d'un altre atemptat.
A la meva mansió, en aquells moments, només s'hi estaven els meus tres parents més pròxims. Em refereixo, naturalment, a vosaltres tres, els meus únics nebots. I els meus assassins potencials, per descomptat, ja que només vosaltres podíeu tenir un mòbil suficientment important per a voler-me veure mort.
Hi havia, en primer lloc, la meva estimada Sophie. La més petita dels tres. Una joveneta morena, simpàtica i atractiva com poques. Amb tots els maldecaps que això implica, naturalment. Em refereixo òbviament als nois. Tots desitgen sortir amb ella, però la seva forta personalitat l'impulsa a refusar la immensa majoria de les invitacions. És una xicota moderna, amant d'uns sorolls que aspiren a ser considerats música i seguidora de modes molt peculiars... Serà potser aquesta, estimada nebodeta, la causa més directa de la meva incomprensió; ho sento moltíssim. Deixa'm enviar-te un petonet i el meu millor desig per a tu; el d'una vida completa i feliç... amb un bon tall del meu pastís!
El segon sospitós (permeteu-me un cop més la terminologia) és, tal i com ell mateix admet, un home de la vella escola. El senyor Fréderich Saint Justin, un jutge excepcional i brillant, molt conservador i força cèlebre per les seves sentències, autèntiques obres d'art jurídiques que testimonien una aplicació rigorosa, dura i freda de la llei... Molta gent li ha retret que aquesta manera de fer complir la llei és una mica massa exagerada o poc humanitària, però ell sempre contesta que la llei és la llei... i el delinqüent el delinqüent. En la meva humil opinió, estimat Fréderich, jo no crec que això sigui del tot cert. I ho dic perquè el delinqüent és una persona com tu o com jo mateix, per exemple, i la vida humana, potser massa complexa, no admet en absolut aquest tipus de simplificacions. Si m'entens el que vull dir, només em queda afegir que espero que em perdonis el meu petit delicte, és a dir, el fet de no haver reconegut la nostra relació de parentesc quan encara eres infant. Això t'hagués proporcionat, sense cap mena de dubte, una infantesa més còmode i agradable. M'imagino, tanmateix, que una bona part de la meva fortuna et recompensarà.
I finalment hi havia també la meva apreciada Geneviève, la severa directora del Marie Vorgmann de París, el més clàssic exponent d'institut elitista concebible. Es tracta d'una Rottenmeier indigerible, criticaire, d'un perfeccionisme repel·lent i del tot insuportable. Ai, benvolguda Geneviève... Ja no t'hauràs d'avergonyir mai més de mi, ni de les meves extravagàncies, ni del meu estil de vida. I en el teu cas, com en els altres, també desitjo que una part de la meva fortuna et sigui suficient per oblidar... diguem que tots els mals moments que hem passat plegats.
Però hi ha una persona de les tres enumerades a qui jo he tingut la barra d'enganyar. Perquè ara, amb el vostre permís (o sense), em disposo a desheretar la persona que em va fer caure daltabaix del penya-segat. I es que vaig tenir la gosadia de descobrir-ho. La veritat és que va ser molt simple: tal i com us deia més amunt, jo estava contemplant el blau intens del mar, el cel pàl·lid i el sol a l'horitzó -l'espectacular paisatge que es pal·lesava davant meu- quan algú em va posar la seva mà sobre la meva espatlla dreta. Llavors em vaig girar de cop i només vaig poder veure els seus ulls i els seus llavis, perquè en aquest mateix instant un raig de sol em va encegar de cop. Un raig de sol, sí. Però com s'explicava si llavors estava d'esquena al sol? Doncs molt fàcil: perquè alguna cosa brillant va reflectir la llum del sol. I si jo vaig veure només els ulls i els llavis... Què hi podia haver de brillant? Només podia tractar-se d'un piercing a la boca. I la única persona capaç de portar un piercing a la boca era la meva simpàtica nebodeta Sophie, ja que els altres dos... diguem que són massa conservadors. Procedint en conseqüència, deshereto per tant a la meva neboda Sophie i l'acuso de temptativa d'assassinat.
I punt i final. M'acomiado de tots vosaltres perquè ja no tornaré mai més. Tinc els meus recursos... i un bon escampall de comptes secrets.
És curiós... m'acaba de venir a la memòria una cançó molt popular d'Henri Salvador...

"J'ai cru,
être au bout de l'aventure,
mais mon coeur, lui, me murmure
qu'il y a
tants de rêves a vivre encore."

"He cregut
ser al final de l'aventura
però el meu cor, ell, em murmura,
que hi ha
tants somnis a viure encara."

M. Pierre Charles Saint Justin Morlain

PS: Ah, i per descomptat, no m'espereu pel meu funeral.

Comentaris

  • entre tu i na Llibre ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 04-01-2005

    Ara m'he començat a dedicar als teus relats Vicençs, aquest m'agradat molt i també llegir el comentari de Llibre, amb lo del pearcing li don la raó, ha d'èsser un pearcing molt bestia per enlluernar i jo a ca meva en tenc un bon mostrari com saps ...

    Et vaig anyorar a la trobada ...

    Una aferrada pes coll ben forta

    Conxa

  • És un plaer comentar-te.[Ofensiu]
    Llibre | 04-01-2005

    Per fi he trobat una estoneta per llegir-me aquest relat teu. Feia dies que l'havia imprès (tot i que no és llarg) i el duia a la bossa, d'una banda a l'altra, esperant el seu moment.
    Bé, començo per dir que m'ha agradat, i que després d'agradar-me m'he plantejat per què, en general, tots els teus relats m'agraden. I crec que és per la simplicitat complexa de les situacions que presentes. Vull dir que el que descrius en les teves narracions són històries que podrien ocórrer en qualsevol moment i a qualsevol lloc. Estic parlant, ara per ara, de relats com "L'enigma d'Almirna" i "Paraules eternes", que són els que, a més de llegir-me'ls, els he "treballat" per comentar-te'ls.
    O sigui, i intentant aclarir les meves paraules, que no em planteges escenes que em poden ser llunyanes, farcides d'assassins amb pistoles i detectius amb barret i gavardina. I que consti que no tinc res en contra d'aquest tipus de literatura de gènere negre. Al contrari: m'encanta. I sobretot m'agrada trobar rere les històries detectivesques i policíaques aquell perfil psicològic hàbilment dibuixat per l'escriptor.
    Però no sé, aquestes històries teves, em fan pensar que me les podria trobar a la cantonada, amb el veí del costat, en passejar per la muntanya i veure una casa antiga... Potser no m'explico gaire. O sigui que continuaré amb el comentari, a veure si me'n surto amb més èxit.
    Tornant a la història, ens expliques una mort que no ha succeït. Una mort que en realitat ha sigut un assassinat on la pròpia víctima ha descobert al seu agressor. Com he apuntat més amunt, una història senzilla farcida de complexitat.
    Però ara aniré a pams, i intentaré ser primmirada perquè sé que tu vols que t'esmicolin el text, que no només ens quedem amb la felicitació, que de totes formes te la faig: felicitats pel relat. Molt bo.
    Primer.- En el primer paràgraf de la carta, en Pierre diu que va caure pel penya-segat de la Gavina, "situat com sabeu a pocs metres...". Aquest "com sabeu" em sona massa explicatiu i de fet, si al pobre home l'han donat per mort a causa d'aquesta caiguda, més que un "com sabeu" caldria un "com heu descobert, com heu après, com us heu assabentat"... No sé, alguna altra expressió més d'acord amb la situació que han viscut els destinataris de la carta.
    Segon.- Ja t'ho he comentat en altres relats. Trobo que fas un ús abusiu dels adverbis acabats en -ment. Per descomptat, això forma part de l'estil i queda a lliure elecció de l'autor, però la cacofonia que es crea penso que entorpeix la lectura i que, per altra banda, empobreix el llenguatge (cosa difícil, en el teu cas, perquè tens un lèxic precís per a cada situació -de nou felicitats--). Només per posar un exemple, en aquest relat, que un cop imprès m'ha ocupat dos fulls, en el primer hi ha onze adverbis d'aquest estil. No passa res. És una opció com una altra. Només t'ho comento.
    Tercer.- Una bajanada com una altra. En el paràgraf que comença per "És una història de pel·lícula...", hi ha un moment en què escrius: "I tan sols un segon...". Jo aquest "un" el canviaria per "durant", perquè el que vols remarcar és la durada d'aquella estona en què la víctima va tenir l'oportunitat de clissar l'agressor, no pas la quantitat de temps (mesurat en hores, minuts, segons...). Ja t'ho he anunciat: una ximpleria, una bajanada... però t'ho havia de dir.
    Quart.- L'enumeració dels sospitosos em sembla correcta, tant pel que fa a l'ordre d'aparició com pel que se'ns explica d'ells, però, si no et sap greu, en parlaré d'un en un.
    4.1.- Sophie: fas un retrat breu però suficient per fer-nos una idea. Només diria que, tenint en compte que resultarà ser la culpable i que la descobreix a causa del piercing, caldria que fessis alguna referència. Molt breu, també. Tot just una pinzellada. I a més, una pinzellada que no ens fes sospitar. No t'ho poso fàcil, eh! Però és que en aquest tipus de relat, l'escriptor ha de deixar petites pistes per al lector perquè aquest jugui a descobrir la veritat abans d'arribar al final. No s'hi val, això d'amagar-les!
    4.2.- Senyor Fréderich: molt bé. Una persona correcta que pot estar dolguda per no haver sigut reconeguda com a membre de la família quan infant.
    4.3.- Senyora Geneviève: és el cas que comprenc menys. Perquè per molt que la dona sigui criticaire i repel·lent, i que s'avergonyeixi de l'actitud i el comportament del suposat difunt... no és un motiu fort per carregar-se'l. Penso jo, és clar.
    Cinquè.- La resolució del cas. Una resolució que s'inicia amb una pregunta: "Però com s'explicava si llavors estava d'esquena al sol?" Aquí només et diria que potser quedaria més clar (tot i que ja en queda, de clar), si afegissis el "jo". O sigui: "Però com s'explicava si llavors JO estava d'esquena al sol?".
    Encara en aquest punt, en només dues línies, repeteixes "sol" quatre vegades.
    Continuant aquí, després de la qüestió que es planteja hi ha un "doncs". Jo el trauria, l'eliminaria. Tot i que el "doncs" serveix per marcar la conseqüència d'un fet (i aquí potser matisaria que el que pretens indicar no és la conseqüència, sinó la causa), aquesta conjunció normalment alenteix la lectura, i en el moment en què ens trobem del relat no és un bon sistema per mantenir l'atenció del lector.
    Per altra banda, un parell d'apreciacions sobre el piercing. Primera, que això de què el duu a la boca queda massa genèric. La boca dóna sensació de cavitat, cosa tancada. No sé si et referies als llavis i has evitat aquesta paraula per no repetir-la. Però en tot cas, dir que porta un piercing a la boca se'm fa estrany (vull dir que normalment diem al llavi, a la llengua...). I segona apreciació: torno al què ja t'he comentat quan he tractat el personatge de la Sophie. Si aquest piercing és tan gran o de forma tan considerable que és capaç d'enlluernar-lo d'una manera tan brutal, potser l'hauries d'haver tret abans, en el relat (tot i que el fet que un piercing enlluerni d'aquesta manera ho trobo una mica bèstia -potser caldria matisar aquest enlluernament--).
    I ja estic. A partir d'aquí la decisió és teva. I no només la decisió d'avaluar alguna de les meves observacions, sinó la decisió d'engegar-me, literalment, a la merda. Perquè amb el rotlle que t'he escrit i la manera com he esmicolat i trinxat el teu relat... ho entendria.
    Tu decideixes!

    Salut!

    Sílvia

  • Potser...[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 24-12-2004 | Valoració: 9


    Et comento aquest relat quatre o cinc dies després d'haver-lo llegit: acabo de veure que el comentari que et vaig fer aleshores no es va insertar correctament.

    Bé, sóc incapaç de repetir textualment l'anterior, així que en faig un de nou.

    Només dir-te que em sembla que el relat està molt ben portat, m'agraden les "històries-carta", el llenguatge emprat es podria qualificar "d'elegant" i, per ser-te sincer, només crec que li podries haver tret una mica més de partit a la història (no dic que no sigui bona, sinó que, potser, podries haver allargat una mica més l'intriga sense que es fes pessat de llegir), perquè trobo el final una mica brusc.

    També em fa l'efecte (no sé si estàs d'acord) que, tot i ser impecable, no és un dels teus millors relats (en tinc una bona pila de teus per llegir, però ja m'hi he posat), així que segueixo amb la tasca de posar-me al dia!

    Encantat de llegir-te!

    Sergi

  • Molt bo![Ofensiu]
    BARBABLAVA | 10-11-2004

    M'ha agradat tot el relat. I sí, té un regust a Poirot o Agatha Christie. Crec que li dóna el fet que expliquis amb deteniment el que aprecies de cada sospitós i el perquè de les teves conclusions. Això és d'agrair, doncs intentes no deixar cap dubte a l'aire.
    Els dos relats que he llegit teus d'aquest tipus, ja m'atorguen el dret de dir que se't dóna molt bé. Tot i això em va agradar més "L'Enigma d'Almirna". Suposo, pel que dius al teu comentari, perquè aquest no està tan treballat.

  • Sí que té...[Ofensiu]
    moher | 10-11-2004

    ...un aire a Agatha Christie!
    Pel tipus de personatges, l'assassinat, la solució del misteri...
    Crec que en poques línies has aconseguit descriure molt bé els protagonistes...També m'ha agradat que l'hagis escrit en forma de carta i la manera com has anat desenvolupant la trama....
    L'únic que no m'ha entusiasmat tant ha sigut el desenllaç..però suposo que això va a gustos!
    Weno...molt bé noi!

    adeeeu!

    moher

  • Alça![Ofensiu]

    Amb això de les descripcions no hi havia atinat! Però per altra banda, la carta podria no anar només destinada als nebots, no sé si m'explico. Perquè tingui efectivitat el desheretament, haurà de passar per mans de la policia, suposo, i d'experts o pèrits que corroborin l'autenticitat de la persona... i aquí és on les descripcions poden jugar-hi un paper a favor d'aquesta identificació. De totes maneres, admeto que hi són forçades. Potser si no fos tan comprimit i l'hagués adaptat en traduir-lo del francès al català per fer una versió un xic més extensa, sense haver d'anar tant directament al gra...
    Doncs gràcies per l'arrodoniment! I aquells que es queixen de que amb l'euro tot s'ha arrodonit en amunt ;-)
    Gràcies a tots novament i fins la propera,

    Vicenç

  • Molt bo.[Ofensiu]
    Linkinpark | 08-11-2004 | Valoració: 10

    Cada vegada estat més a prop de la insuperable Agata Christie. El relat és prou bo.
    Ara vaig a dir una cosa, que no sé si l'entendràs. Però ho dic:
    Has descrit els personatges, una cosa necessaria per a descobrir el assassí, però alhora sobrava, ja que entre els tres nebots ja es coneixien, és dir que la descripció en la carta sobrava, per que als que anava dirigida ja es coneixien entre ells.
    No sé si m'explico bé, el que vull dir es que les descripcions dels sospitosos han estat forçades. Jo per aquesta història t'hagués possat un 9,5, però posats a arredonir (apreneu professors, si s'arredonix, a l'alta, res d'un nou).
    Bé espero, que ho hagues entés.
    Jo pensava que era una noia, ja que si havia vist els llavis pensava que era pel pintallavis o alguna cosa així. Si haguessis fet sospitosos dos homes i una dona ho hauria adivinat!!!!!
    La idea de fer-ho escrivint-ho en una carta ha estat molt original.
    JA ENS VEUREM

    PS: L'enigma d'Almirna me'l llegiré quan pugui, ja que es prou llarg, segurament el dimarts podré.

  • No baixes el nivell, eh???[Ofensiu]
    NinniN | 11-10-2004 | Valoració: 9

    Ets una Agatha Christie en cos d'home.

    Molt bons, els teus relats de misteri, intriga i assassinats. Encara que siguin "micro-relats"!!!

    Una abraçada,

    NinniN

  • doncs res,[Ofensiu]
    Tiamat | 05-10-2004

    que tampoc m'espereu pel meu.

    gràcies, mira, des que vaig regalar tants de relats (uns 10 o així eh!) que tenia com un buit a dins, però mira, gràcies a aquest relat tan maco que ara és meu, doncs ja el sento una mica més ple.

    per la gent que llegeixi el comentari i no sàpiga de què va la història, doncs mira, mala sort!!

    i ah, la "foto" que tinc posada és un quadre de Renoir, no recordo com es diu, el vaig veure a Londres i em vaig quedar embobada davant seu, ben bé un quart d'hora, i mira, m'encanta aquest quadre. Llàstima que aquí no es vegi gaire bé..

    Una abraçada!

    Tiamat

  • m'ha agradat...[Ofensiu]
    Gorwilya | 03-10-2004 | Valoració: 9

    Aquest ha set el primer relat k he llegit teu, el títol m'ha semblat original i he decidit llegirel. M'ha agradat, no m'esperava pas que reconegués el culpable per un piercing, em pensava que havia reconegut la persona pel color dels ulls o la forma dels llavis, i quan ha dit lo del reflex del sol pensava k seria algun penjoll, o alguna cosa similar.
    Algun dia d'aquests je llegiré algun altre dels teus relats...

  • ei, molt astut[Ofensiu]
    Shu Hua | 23-08-2004 | Valoració: 8

    aquest cop no l'havia endevinat, mai se m'hagués acudit allò del piercing, més aviat anava per la mida del sospitós, no sé per què pensava que havia de ser igual d'alt, però no cal, els ulls se li poden veure a una persona de mida diferent a la teva.
    També m'ha agradat aquest relat.
    un petó
    gloria

  • Gràcies Marc![Ofensiu]

    Celebro rebre una crítica tan positiva per un relat que, la veritat, em feia una mica de por. Perquè ha estat un experiment: el relat el vaig escriure en francès i, més que una simple traducció, he intentat una adaptació.
    Ens veiem!!!

  • ESPERA QUE COMENTO!!!![Ofensiu]
    Marc Freixas | 04-08-2004 | Valoració: 10

    Amb la positivitat del comentari cert,
    i la necessitat de dir-te el següent :

    tens un talent que no crea dubtes,
    ans al contrari, et revaloritza com a escriptor.

    Felicitats Vicenç;
    és tot un plaer llegir els teus relats,
    i aquest en concret, fa agafar ganes de continuar llegint-lo, i de ben segur que me'l rellegiré més vegades.

    Quan una cosa m'agrada, la rellegeixo sovint,
    m'hi enganxo.

    VINGA DONCS, A SEGUIR ENDAVANT,
    AMB EL CAP BEN ALT,
    I A ESCRIURE, I NO PARAR MAI!!!!

Valoració mitja: 9.17