No més sé fer bufandes.

Un relat de: tapisser
La malaltia em tenia atrapat al llit com la més possessiva de les amants.
Físicament no em trobava malament, el meu mal era d'aquells que no volien sorolls.
Ja ho havia dit el Doctor Cervera, que ja era el metge de capçalera de casa, abans que Esculapi decidís divinitzar la medecina dels Romans:
- Pau i repòs, aquest mal només vol pau i repòs.
Sempre donava més èmfasi al seu diagnòstic, repetint-lo.
Des de darrere de la seva inseparable corbata de llaç em va explicar que es tractava d'una Hepatitis d'aquestes senzilles, que no gosaven molestar els investigadors saberuts, ocupats a trobar remeis per a altres malalties que tenien noms molt més altisonants acabats en " ossis, ottis o noms d'aquests que fan por quan els sents.
- Aquest mal, només vol pau i repòs per a sortir del cos en forma d'hepatotròpics
pau i repòs per a sortir del cos en forma d'hepatotròpics.
Sentencià.
També va dir que caldria, en un futur, tenir control de les transaminases, però això últim no ho va repetir.
Tombat al llit, se'm feien llargs els matins, les tardes, una estona era una unitat de temps inconcreta i una visita era gairebé sempre, benvinguda.
Habitualment, els veïns, una parella agradabilíssima composta per en Lluís i l'Adolf em venien a veure i, de vegades ho feien acompanyats del seu fill petit. Quan no el portaven la conversa també girava al voltant d'ell, com si hi fos. Un dia, l'Adolf m'explicava que li estava fent un jersei de tots colors al nen que seria l'enveja de tota la guarderia.
Em va menjar el cap amb el bé terapèutic del món de la mitja, les seves virtuts, i el bé que em faria a mi que havia d'estar tantíssimes hores en repòs.
A mi no em pregunteu com va anar, però l'endemà em vaig veure equipat amb dues agulles de fer mitja (una a cada braç) i tantes troques de llana al meu voltant, que un gat juganer no hagués donat l'abast de fer-les rodar a totes, tenia el damunt del llit com un jardí, esquitxat de tots colors.
Me'n va ensenyar, però el temps que podia destinar a la docència d'aquest treball era just el que podia dedicar a la meva visita, pel que vàrem decidir que tot el referent a minvar punts, fer les cises i cosir els braços ho deixaríem per mes endavant. Sabent tots dos que aquest futur no arribaria mai, vaig concentrar el meu aprenentatge a fer bufandes.
La meva afició s'anava fent inversament proporcional a la quantitat de troques de llana que anaven restant, així que per internet vaig localitzar una empresa que garantia el continuo proveïment de llanes de tots colors, i me les duien a casa.
Per aquelles dates en Lluís, l'Adolf i el seu fill varen haver de fugir a les muntanyes doncs se sentia un rumor, que venia de les Amèriques, que un monstre ros, escapat de no sé quina regió del Nord, havia prohibit una sèrie de matrimonis, i d'altres no, exigint, si eret´s entre la primera categoria, com a castic, el sacrifici d'un fill, a poder ser el primogènit. (Es veu que li feia més gràcia al monstre)
Sobtadament, em vaig trobar armat amb dues agulles, quantitats inacabables de troques de llana i sense professor que em fes de guia.
Com només sabia fer tirada recta, vaig començar com si no hi hagués res més al món, a produir kilòmetres i kilòmetres de bufanda amb l'ànsia de qui no pot parar. També vaig observar que lluny de tranquil·litzar-me i relaxar-me, el fet de teixir, em posava a cent vint i, jo mateix em llençava unes arengues personals que em deien que amb aquella limitada producció no aconseguiria mai omplir el mercat Africà que tan orfe d'aquesta artesania havia imaginat.
Després de sopar, quan els de casa em feien endormiscat i descansant, jo havia fet un muntatge amb fil elèctric, quatre regletes i quatre bombetes, de baix consum, que em donava la llum suficient per a poder, des de sota dels llençols, produir fins que les agulles em queien de les mans d'esgotament.
Mol aviat, la part de sota del llit es convertí en un mal magatzem i vaig tenir l'habitació reblada fins al sostre del la meva feina, un cap de setmana que els papàs varen anar a la casa de Piera.
Com érem sota terrat i en una població costanera, endemés de l'ocupació de l'espai, els millers de kilòmetres del fabricat feien una calor insuportable, així que vaig decidir de tirar l'inici del teixit per la finestra.
L'havia anat plegant en zic-zac tal com sortia de les agulles, d'aquesta manera m'havia fet a la idea que podia emmagatzemar millor el teixit. Queia al buit, desplegant-se zic-zac, zic-zac, tot el pati que es veia des de la meva cambra estant, era ple dels esquitxos de la meva bufanda acolorida.

Jo, la veritat, no em trobava millor la qual cosa, dóna molts arguments a la tesi que diu que això de fer mitja està sobre valorat i no és ni relaxant ni terapèutic ni res, però, deixeu-me que us segueixi explicant.

Quan ja havia perdut de vista el començament de la peça confeccionada per a mi, vaig rebre una trucada:
-El senyor X? (no voldria posar el meu nom verídic i ser el causant d'un malentès mundial)
-Miri, sóc de la policia del port, el truco per què, el cap de la seva bufanda és rondant la platja.
En l'hipotètic cas que ens fes nosa; tenim la seva autorització per llençar-ne la part de davant al mar?

-I tant!
Vaig respondre sense pensar-ho dues vegades, la cosa se m'estava escapant de les mans i volia facilitar tot l'enrenou que provocava.

Sense pensar en platges, ni en fronteres, intentant evadir-me de qualque problema, vaig seguir teixint sense parar, tants kilòmetres com avorriment em provocava la meva malaltia.
Tot anava finestra avall, al començament algun veí va arrufar el nas i em va acusar d'estar envaint l'espai públic, però el fet d'estar malalt i al llit, m'ajudava molt i de seguida vaig tenir del meu costat a la senyora del veí exaltat, que no parava de dir poobreeeeet...i no sé què d'un "caldet" que, gràcies a Déu, no em va portar mai.
Seríem cap a la primera quinzena de Setembre, perquè els papàs havien marxat a la festa Major del poble, quan una trucada amb un dringar estranger i llunyà em va fer deixar palplantades les agulles durant uns segons de confirmació auditiva.
Amb el barnús a mig posar, vaig contestar la telefonada de la manera més digna que vaig saber.
Amb un castellà, xampurrejat amb un francès de cambrer de la Costa Brava, un senyor amb ínfules de funcionari, em va esquitxar:
-El senyor X? (no voldria posar el meu nom verídic i ser el causant d'un malentès mundial)
- Miri que el truco de Marroc, de Melilla concretament, ens ha arribat un bé de Déu de bufanda, a l'extrem de la qual hi anava una targeta amb les seves dades, dient que si feia nosa, li ho diguéssim i.....doncs això, ara ens en fa.

La meva bufanda estava feta amb el punt molt gros, per anar més de pressa. Entre llanes i forats s'hi havia enganxat el material sobrer, tirat al mar, de la fabricació d'una tanca que es va construir feia anys, amb la finalitat de separar Àfrica d'Espanya.
Com la gent escalava impunement la verticalitat del mur, des d'un despatx, la funció del qual consistia a pensar, dia rere dia, putades a fer a les persones que gosaven intentar el pas, es van inventar la soldadura a la part superior, d'unes gavinetes que tallaven molt, repartides en uns filferros i en aquest conjunt se'l va batejar amb el bonic nom de "Concertina", nom amb ressò musical i alegre de per si.

Després vaig veure a les notícies el terrabastall que havia ocasionat, em va saber greu, en aquell moment i quan vaig enviar la meva carta exculpatòria al Cònsol del Marroc.
Una embarcació grua, d'aquelles que només estem acostumats a veure en grans desgràcies ecològiques va haver de ser noliejada, per la policia portuària a fi de poder treure a la superfície aquell embolic de llanes, filferros, gavinetes, sorra, cossos d'homes, de dones i de nens morts ofegats en voler venir a Europa.
Ah també hi havia algun peix!

Pel que fa a mi, la meva hepatitis, segons paraules del Doctor Cervera, anava remetent, i les meves transaminases, no estaven més alterades que la libido d'un adolescent de quinze anys.
Aviat, fer mitja, no tindria més importància en la meva vida que el fet de quan vaig aprendre a anar en bicicleta.
M'esperaven dies de sol i fresca, passejos controlats per la sorra, i algun soroll del qual vaig estar privat quan, segons el metge, vaig caure malalt.
I és que el mar és tan brut per dintre, hi han tantes coses amagades en els seus immensos abismes, que sembla un cementiri de coses ocultes.
Tan net que es veu des de fora el Mediterrani i, té més de tres mil cinc-cents morts enredats amb la meva bufanda.
Ho sento; em sap molt de greu.

Comentaris

  • No és per riure[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 03-06-2017 | Valoració: 10

    però a mi m'ha fet riure molt fins que, al final, has expressat la teva sensibilitat envers el problema de les persones de fugen del seu país per la guerra o per la fam.

    Però deixa'm parlar de la primera part. És genial. Utilitzes un llenguatge innocent i benintencionat per a explicar-nos la història d'un jove que va aprendre a fer bufandes perquè uns veïns ( mal catalogats pels intolerants) li ho havien ensenyat. Molt bona la història dels quilòmetres de bufanda de punt de l'inrevés ( suposo, perquè és el més fàcil) que sortia per la finestra i arribava fins al Marroc. Tens una imaginació desbordant, tapisser, i en fas esclafir de riure en alguns passatges.

    A banda d'aquesta consideració, et vull dir que la febre de les bufandes va arribar fins a la meva persona, poc hàbil per la majoria de feines manuals, però amb molt bona voluntat. I per casa ronden bufandes llarguíssims de tots els colors, que no es posa ningú, però que ornen els armaris amb la seva varietat de gruix i color, que no pas de forma perquè només sé fer el punt que t'he esmentat.

    Molt bona aquesta, tapisser.

  • M'ha encantat. Ben escrit![Ofensiu]
    Montseblanc | 08-02-2017 | Valoració: 10

    Ple d’imaginació i color, sembla un conte amable, com una joguina, però la ironia i la crítica hi són ben presents. I la vergonya. Perdó hauríem de demanar tots, no el malaltó protagonista del relat.

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 08-02-2017 | Valoració: 10

    M' has tingut ben entretinguda m: agrada molt

  • Brutal[Ofensiu]
    Ibeth | 07-02-2017 | Valoració: 10

    Quina història!! Molt enginyosa crítica i imaginativa... M'ha enganxat desde el principi. Et seguiré llegint. Gracies.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: