No, mai.

Un relat de: Alexandre Roa Casellas

Vaig observar per darrer cop, i a través de l'entel·lat i humit vidre del cotxe, la casa on havia passat tota la vida; on havia crescut; on havia après tantes coses. Ara ja només era un edifici que esperava tornar a ser habitat. Davant la meva vista, la casa va desaparèixer després d'anar-se allunyant lentament, i ara els meus ulls admiraven els camps i els boscos que envoltaven el vell camí de sorra per on avançàvem, els meus pares impassibles, com si anéssim a comprar per tornar mitja hora més tard. Jo no. Jo sabia que mai més entraria a aquella casa, i tenia la sensació d'haver desaprofitat l'oportunitat d'acomiadar-me'n.
Estava cansada de la indiferència dels meus pares respecte tot allò que a mi m'importava. La casa, els meus llibres, els meus amics..."No pots endur-te totes les caixes, reina! No cabràn al cotxe", havia exclamat horroritzada la meva mare davant la meva desesperada petició. Això és el que representaven els meus llibres per a la mare: caixes. Caixes plenes de fulls de paper que hauria estat millor cremar.
Caixes, repetia jo dins el meu cap mentre observava les gotes que començaven a esquitxar el vidre del cotxe, i a enfosquir el camí de sorra. Els núvols amenaçaven amb una bona tempesta, i tot just marxavem.
Vam atravessar ponts que creuaven majestuosos llacs envoltats de muntanyes i turons; carreteres fantasmalment buides, valls mig inundades per la pluja, que seguia augmentant la seva intensitat. I cap cotxe. Ni un. Estavem sols. Així és com em sentia jo: sola. Sabia que ho estaria durant tot el temps que visquéssim allà. I tot perquè als meus pares se'ls havien pujat els fums de fastigosos milionaris i havien decidit vendre-ho tot i anar a viure a no-sé-on per no fer res de res. I jo?
En veure la casa em vaig deprimir. Era tres vegades més gran que l'anterior i al seu voltant només hi havia herba, i també herba, i camps, i més herba, i més camps, i un enorme bosc, i un proper horitzó que empetitia el món. Encara més, vaig pensar. Més del que ja ho era per a mi. I en aquells instants vaig decidir que mai sortiria de casa, perquè era més gran la casa que el món.
Van passar dues setmanes i encara em sentia com en unes colònies que havien d'acabar-se ben aviat. La diferència era que aquelles no s'acabarien; no fins que jo fos major d'edat, és clar. El professor venia quatre dies a la setmana i em feia ell totes les classes, davant una improvissada pissarra que havíem penjat a la paret. L'aula era petita, però molt més gran, vaig pensar, que el món, i que la casa, ja que allà almenys hi havia més coses a fer i a aprendre. L'únic lloc on em divertia.
Un dia, mentre els meus pares havien anat a comprar al poble més proper, que es trobava a vint-i-cinc quilòmetres, vaig rebre una trucada que ho va canviar tot. Quan vaig respondre, una veu molt dolça va dir: "Vaja, quina veu més dolça!". Em vaig quedar parada, no sabia a què s'estava referint, i li ho vaig preguntar, i em va dir que es referia a la meva veu, que era molt dolça. I vaig respondre que no m'hi havia fixat mai, ni tampoc m'ho havien dit. Va explicar-me que era la filla dels nous propietaris de la casa i que havia trobat uns llibres dins unes caixes. Vaig dir-li que eren meus, que en podia fer el que volgués, però em va respondre que entre els llibres hi havia trobat un diari, i que només hi havia dues paraules escrites: "No, mai". Em va preguntar què significava. Abans de respondre, li vaig preguntar qui era, i la seva resposta em va deixar mig lívida:"sóc la filla dels propietaris de la casa on ara ets tu". Ja no havia de preguntar-li com havia aconseguit el número. Li vaig explicar que l'anotació del diari era un recordatori perquè cada cop que l'obrís recordés que no volia escriure mai un diari, i que no havia d'escriure en aquelles pàgines. No vaig voler dir-li perquè.

Per fi marxo d'aquest lloc. M'he comprat un cotxe senzill i m'he acomiadat dels meus pares. N'estava farta, de no fer res. Almenys he pogut escriure l'esbós del que serà una nova novel·la. I he tornat aquí, al poble. Però no hi havia ningú, a la casa, i no he pogut parlar amb la noia que em va trucar. He preguntat a una veïna si els havia vist marxar, si sabien on eren, però m'ha contestat que a la muntanya, que ja feia un any i mig que no vivien aquí.
-Senyora, els antics propietaris no, sino els actuals.
La dona va fer un gest de pànic, com si hagués vist un fantasma, i va començar a moure el cap d'un costat a l'altre nerviosa, amb una expressió seriosa i preocupada.
-No, noia. No l'han comprat, encara, la casa.
I va marxar.
I, observant la façana del que havia estat casa meva, vaig marcar el número dels meus pares.
-Filla! Ja has arribat, estas bé? On ets, ara?
-Hola mare, només truco per fer-te una pregunta...sobre la casa del poble.
-Digues.
-La vau vendre, oi?
-Ui, no, filla, no! No hi ha maneres de vendre aquesta casa! Per què ho dius?
-Per res.
Pensava que estava al·lucinant, i vaig recordar el número que apareixia al telèfon on vaig rebre la trucada. No hi havia dubte, era el de la casa del poble, el que havia estat el meu número de telèfon! Llavors, vaig mirar a un costat i a l'altre, i vaig creuar la porta exterior, que conduïa al jardí. Envoltant la casa, vaig arribar a la porta del darrere. Volia colpejar-la per si algú, des de dins, em sentia, però en comptes d'això es va obrir. Estranyada, vaig entrar.
Tot era molt fosc, i vaig intentar encendre el llum, sense èxit. Era com si no hi hagués electricitat, com si la casa estés abandonada. Per guiar-me en la foscor, vaig fer servir la llum del mòbil. El primer lloc on volia anar era la meva habitació. Hi vaig entrar amb les cames tremoloses, i hi vaig veure la caixa. I, dins la caixa, els llibres. I, entre els llibres, el meu diari. El vaig agafar i va ser llavors quan vaig notar que les mans també em tremolaven. En obrir-lo per la primera pàgina, vaig identificar les dues paraules que jo mateixa hi havia escrit, i vaig recordar la gran quantitat de fulls en blanc que hi havia al darrere, així que vaig passar full.
I, de sobte, aquell full blanc que jo esperava trobar i que ja havia visualitzat en la meva ment, es va materialitzar davant els meus ulls amb dues paraules més: "mai més". Aquell esdeveniment em va impulsar a girar-me i mirar al meu voltant, per simple suggestió causada per aquella situació. Vaig tornar a mirar el diari, i vaig comprovar que no hi havia res més escrit. Havia d'assegurar-me que la casa no s'havia venut! Vaig marcar el número de la casa dels meus pares. Però no va respondre cap d'ells sino una veu que em va resultar terriblement dolça. I li ho vaig dir: "Vaja, quina veu més dolça!". La noia em va preguntar a què em referia i li vaig contestar que em referia a la seva veu, que era molt dolça. Seguia sense entendre com podia ser que els meus pares haguéssin rebut una visita. Li vaig dir que era la filla dels propietaris de la casa, per si m'en podia passar un d'ells, i li vaig explicar que havia trobat a l'antiga casa uns llibres amb un diari, els meus, i que no sabia què significaven les paraules escrites, les que no havia escrit jo: "mai més". Però, abans de respondre, em va preguntar qui era, i li ho vaig dir: "sóc la filla dels propietaris de la casa on ara ets tu". Em va dir que els llibres eren seus i que les paraules del diari només eren per recordar que mai havia de tornar-ne a escriure un. El que estava clar és que aquella noia es confonia, ja que jo sabia que els llibres eren meus. És estrany, però quan li vaig preguntar per què no en volia tornar a escriure cap no m'ho va voler dir.

El meu diari, 15 de març.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Alexandre Roa Casellas

Alexandre Roa Casellas

16 Relats

12 Comentaris

17209 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Vaig néixer el 21 de maig de 1992. Visc a Fornells de la Selva i sóc un apassionat cinèfil, amant de la literatura i devot admirador del metal i la música clàssica.
Dirigeixo petits curtmetratges a fi d'agafar pràctica en el cinema i escric relats com aquests que penjo a la pàgina per practicar la literatura.
La novel·la gòtica és la meva predilecta, així com el cinema negre i el thriller son els meus gèneres cinematogràfics preferits.
A través dels meus relats intento transmtre certa visió personal que tinc del món i, per damunt de tot, divertir-me.

alexandre_roa@hotmail.com