No ho volia fer

Un relat de: copernic

- I així, aquesta obsessió que el tortura, diu vostè que ja fa molts anys que va començar?
- Sí. De fet ara me'n adono que des de que era un marrec. Bé... llavors no coneixia els efectes de la meva...diguem-ne capacitat. Però allà va néixer tot. N'estic segur. El temps m'ha fet veure la llum. En aquell moment no podia ni imaginar-m'ho, per descomptat, però el pas dels anys m'ha confirmat plenament el que a partir d'una edat vaig començar a experimentar.
- Però això que m'explica vostè es pot deure a un fet casual...
- No, de cap manera. Ha passat vàries vegades. Són situacions molt repetides que m'indueixen a pensar que aquests esdeveniments són la conseqüència d'alguna mena de poder que malauradament tinc. No em mal interpreti. Em considero una persona summament racional. Això sí, de jove vaig sentir un gran interès cap a les pseudociències. En aquella època d'eclosió de les llibertats hi havia revistes, col·leccions senceres de volums sobre temes com ufologia, orientalisme, parapsicologia. Hi havia llibres de culte que els afeccionats comentàvem i ens deixàvem entre nosaltres. Però tot això queda molt lluny. La vida et torna a la realitat. No hi ha lloc pel misticisme en la societat en la que vivim, encara que s'utilitzin cada vegada més tècniques i teràpies procedents d'Orient que ens poden ajudar a recuperar l'equilibri emocional.
- I quin va ésser el primer cas en el que va constatar aquest...poder?
- De nen era molt tímid, espantadís, insegur. Als set anys ja em varen haver de posar ulleres. Vostè no sap com poden resultar d'antiestètiques unes ulleres de pasta, de color negre i amb uns vidres de cul de got! Tenia, tinc encara les orelles molt obertes. Estava totalment acomplexat. Vostè ja sap, perquè he vist a la placa de la seva porta que també és psiquiatra infantil, que a aquestes edats els infants són cruels. Era la riota de tota la classe. Les burles, les agressions, eren el pa de cada dia. Va ésser la primera vegada que vaig odiar a algú. Els hi clavava la mirada amb fúria, d'una manera literal, com si els meus ulls fossin estilets que els hi poguessin travessar el cervell. No ho feia davant d'ells, és clar. Les represàlies haguessin estat brutals. Pensi que estem parlant d'una època en la que les baralles, les burles i les vexacions eren vistes pels mestres com a inevitables, com un entrenament per a les posteriors lluites de la vida. Jo seia cap al final, des del moment en que, resolt el meu problema visual, el mestre decidís que ja no hi havia raó per asseure'm en les files del davant. Quan podia els hi mirava el clatell, aquells clatells ben rasurats que sovintejaven entre la mainada a causa dels polls. Em concentrava en un punt concret dels colls dels principals promotors del meu turment i m'imaginava que en sortia foc, un foc moderat al principi, però que al cap d'uns segons es convertia en una gran foguera purificadora que ho consumia tot. Alguna vegada intuïen alguna cosa. Giraven el cap i em miraven. Llavors jo abaixava la vista, feia veure que estudiava o que escrivia alguna cosa...
- I que va passar després?
- Vaig acabar el batxillerat. Els veia de tant en tant, però les burles ja no eren tan continuades. Només quan ens trobàvem pel carrer havia de passar el mal tràngol. De molt joves varen començar a prendre drogues. Jo vaig tenir la sort de conèixer una colla que em va acceptar de seguida. No s'intoxicaven de cap manera. Fins i tot eren abstemis. Em vaig sentir protegit en aquell ambient ple de salut i companyonia.
- En canvi els seus assetjadors anaven de mal en pitjor...
- Sí. La droga va fer estralls en els seus cossos molt lentament. Els veia, alguns matins, amb els ulls vermells, absents, enverinats per aquella pols blanca que els envellia i consumia. El procés va ésser llarg. Alguns varen arribar fins als quaranta però d'aquí no varen passar. Varen morir quan ja no sentia per ells cap mena de rancúnia, quan podia permetre'm mirar-los amb llàstima, sentint-me molt més afortunat que ells. Altres encara fan la viu-viu però han quedat molt tocats. Tenen trastorns de la personalitat molt acusats: Tics, manies compulsives, absències...
- Recorda algun altre cas?
- Sí. Quan encara no tenia vint anys vaig començar a treballar en una gran empresa, en una ciutat petita, una mica allunyada del meu poble. M'allotjava en una pensió molt modesta i amb poques comoditats. M'enyorava molt. El cap de personal era una persona molt dèspota i autoritària. Vaig tenir amb ell algun enfrontament. Llavors, quan portava uns dos anys treballant-hi, em va dir que el millor per a mi seria que fes de comodí i anés a fer suplències a diferents sucursals. Varen ésser uns tres mesos de continus canvis. Una setmana en un lloc, l'altra a vint o vint-i-cinc quilòmetres més al nord, o al sud, sempre sense referents, sense arrels. La recordo com una època molt desagradable, doncs el que volia en aquell moment era una mica d'estabilitat. Per si fos poc, el director d'una de les sucursals a on vaig anar em va fer responsable d'una pèrdua considerable de diners. Amb el temps va venir a treballar en el mateix lloc que jo. L'havien degradat i traslladat. Vaig pensar que la balança s'havia finalment equilibrat. El cap de personal es jubilà i al cap d'uns anys va patir un atac de cor i va morir...
- I vostè se'n sent responsable de totes aquestes desgràcies?
- És que són moltes casualitats...Últimament, miro de controlar-me. Com que segueixo tenint enfrontaments, (són inevitables) abans de desitjar res dolent al que em fa mal faig un esforç de contenció: Conto fins a deu, intento comprendre les seves raons, l'ignoro, li trec importància a l'incident...
- I li dona resultat?
- Sí. Últimament he notat que els efectes no són tan devastadors. Ara les persones a les que m'enfronto no tenen problemes greus però pateixen qualsevol mena de contratemps: Retards en els seus projectes, pèrdua de popularitat, afectacions lleus de salut...
- Però els dos fets, és a dir, la rancúnia inicial i l'efecte que suposadament produeix en els seus... diguem-ne enemics són molt llunyans en el temps com per poder establir qualsevol mena de relació.
- No es pensi. Fa pocs dies, em varen canviar el cap de secció. És molt sorrut i exigent. Cada dia arribava a la feina capficat perquè m'apressava amb qualsevol motiu. Doncs bé: Al cap de quatre dies ja no va venir a treballar: Patia d'uns dolors intensos per una malaltia que no té cap gravetat però que requereix repòs.
- Bé. Em sap greu però ho hem de deixar aquí. Li receptaré un ansiolític. Li aniria bé continuar la teràpia el dimarts que bé a la mateixa hora?
- Sí, sí. A aquesta hora ja em va bé. Tingui: Els setanta euros de la visita.
- No, no. De cap manera. En aquests casos de tractaments que poden arribar a ésser llargs la primera visita és gratuïta. Ja li faré un forfait perquè li pugui sortir més barat. Ens haurem de veure sovint.
- Bé, doncs... moltes gràcies.
- Tingui. No es deixi el paraigües que avui està plovent a bots i barrals...i abrigui's bé que no es refredi. Vingui, ja l'acompanyo a la porta.
- És molt amable. Bé, doncs...fins dimarts que ve.
- Fins dimarts. Passi-ho bé
----------------------------------------------------------- - Buffffffff!

Comentaris

  • I jo també l'havia llegit[Ofensiu]
    nuriagau | 10-06-2011

    I ni tan sols el recordava!!!! Ai, quin cap, Calderer!

    Et deixo aquestes paraules perquè sé que t'agraden els dobles comentaris (;-P)

    Ens seguim llegint,

    Núria

  • L'havia llegit i comentat[Ofensiu]
    Calderer | 10-06-2011


    La intuició és una cosa ben curiosa, va ser començar a escriure i tenir la sensació que no era un argument "meu". I sí que l'havia llegit i fins i tot t'havia comentat el relat (Aprenent).
    Llàstima, ja que la idea és bona i jo li volia donar un caire una mica diferent. Per cert que sangifetge em va contestar dient que no li sonava, que li semblava interessant i proposava un final molt curiós: l'home està molt preocupat perquè cada cop té l'autoestima més baixa i comença a odiar-se a si mateix.

    Salutacions

    Lluís

  • Jo feia temps que volia fer el comentari[Ofensiu]
    nuriagau | 09-06-2010 | Valoració: 10

    Ens expliques el problema del protagonista mitjançant un diàleg àgil i espontani.

    El protagonista creu que és el responsable de les desgràcies dels altres ja des de la infantesa. Etapa que sembla que coneixes molt bé, tot allò que descrius és molt creïble i versemblant.

    M'ha agradat molt la frase: " Varen morir quan ja no sentia per ells cap mena de rancúnia, quan podia permetre'm mirar-los amb llàstima, sentint-me molt més afortunat que ells."

    Jo, si fos el terapeuta, també li faria descompte i el tractaria especialment bé.

    Enhorabona,copernic!

    Núria

  • Clar de lluna | 19-01-2009

    ...sempre és grat passar pel teu racó literari! Jo darrera el diàleg hi veig un malalt obsessiu compulsiu. Amb paraules planes crees un diàleg amè. Ens transportes amb un entorn concret i ens arrenques un somriure! Gràcies.

    Una forta abraçada!

  • Convenciment inamovible[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-01-2009

    Presentes amb aquest diàleg tan àgil i ben conduit una obsessió nascuda del convenciment íntim, progressiu, que ha esdevingut finalment inamovible per la força de les proves recollides al llarg dels anys per una persona que es qualifica a si mateixa de racional.
    Reconeix el seu poder com a "malaurat" per als altres, però no és ell la causa, sinó els actes d'aquells que no vessen bondat, paciència, generositat... D'aquesta manera, el nen acomplexat, vexat, assetjat, té d'adult la convicció de què aquells que el maltractin de paraula, obra o actitud, rebran el seu càstig.

    Davant la seguretat amb què exposa el seu cas, i el poder que detecta, comprenc perfectament al professional que evita qualsevol fricció amb ell, i li ofereix facilitats, gratuïtat, deferència, amabilitat a raig, ... Jo també ho faria, per si un cas! I veig que ni tu, que ets el seu autor, has gosat portar-li gaire la contrària ni deixar-ho en mal lloc, jajaja!

    Com altres vegades, m'ho he passat molt bé amb aquest humor teu que s'allunya de l'acudit fàcil o de la situació de relliscada i caiguda, provocant el somriure amb suavitat però amb mà ferma, recursos hàbilment col·locats i expressions curoses, respectuoses amb el tarannà del personatge.
    Si vols continuar amb una proposta de temàtica equivalent, et proposo la lectura de DELIRI, un relat sobre un altra fixació: espero que t'agradi!

    T'embolico l'oferiment amb una triple abraçada,
    Unaquimera

  • Divertit, lleuger,[Ofensiu]
    Aprenent. | 05-01-2009

    irònic...un text que ve de gust llegir i amb molt d'humor.

    El que no hi hagi descripcions ni verbs "dicendi" ajuda a aquesta facilitat i lleugeresa.

    En quant als punts que es podrien millorar:

    -Jo treuria una mica de palla "que ens poden ajudar a recuperar l'equilibri" i alguns altres fragments que es poden treure sense perdre el sentit.
    -En algun punt explicaria menys o de forma més sintètica.
    -Hi ha algunes repeticions properes: "vostè no sap", "vostè ja sap"... penso que llegint-ho en veu alta (un exercici que sempre li recomano al meu germà) es farien més evidents les repeticions de paraules, frases o construccions.
    -La forma "varen" em sona estranya però això pot ser perquè sóc barceloní....en el matexi senti "ésser" em sembla massa culte per aquest context.

    El final perfecte i molt divertit (per cert he consultat el diccionari i forfet escrit d'aquesta manera està acceptat).

    M'agrada el teu sentit de l'humor.

    Horaci

  • No volia[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 30-12-2008 | Valoració: 10

    deixar passar l'oportunitat de comentar-te el darrer relat d'aquest any que s'acaba.
    Tu has volgut tancar-lo regalant-los un relat humorístic, molt treballat i ben pensat. M'has fet riure i ja saps que, per a mi, això és impagable.
    Et felicito per aquesta cloenda i t'encoratjo a seguir amb aquest ritme trepidant d'escriptura que portes de cara l'Any Nou que ben aviat ens trucarà a la porta.
    El meu desig és que segueixis en la teva línia d'oferir-nos tantes varietats temàtiques com mesos té l'any.
    Si tot va bé espero conèixer-te aviat i xerrar una estona que de paraules, per sort, no anem curts, he, he.
    Mentrestant, copernic, t'envio molts petonets i et desitjo el millor Any Nou que et puguis imaginar.
    Mercè

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386797 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...