No ho sé

... linea habitual del nostre amic Gabriel... New York Times....
És així, dolc, tendre, amarat d'amor per la seva filla que més el necesita i que l'ha portat a un projecte del que en treuran profit més persones.
Et felicito per l'exit que está tenint, gràcies a tot l'equip que formeu. Al principi com no sabia com anava em va preocupar un xic, pel fet de que depen de les ventes que tingueu amb que treballar i com la poesia no és que vengui molt... però ara que us he vist tots a una... això em provoca moments un xic tristos pel fet de la poca complicitat que timc amb els agorafòbics, uns perquè ho són, aquests evidentment no poden ajudar, altres no volen que és sapiga, altres donen un cop de má de tan en tan més de colaborar juntament que de fer quelcom que m'alleugereixi, potser és lleig però em feu enveja, d'aquella que es diu sana... be és així però quan algú em diu que ha llegit el llibre o ha vingut a alguna de les poques presentacions que faig (l'anisetat se'm dispara), i que gràcies a aquest fet ha sabut el que tenia, o truca o em pregunta a la pagina coses en que puc adreçar-lo veig que ha valgut la pena. La llastima és no arribar a més gent , cada vegada que trobo un soport en un mitja no se com carai va que s'acaba parlant de tot i el llibre no hi quep, ja està bé que es parli de la malaltia però és que amb el llibre els hi quedarà més clar que per aixó es fet. En fi parlem de malalties molt diferents, l'autisme és ben conegut i més fácil de que s'hi impliquin...
Peerdona oer tota la parrafada, espero que rebesis el poema que al final em va sortir pensantg en el nom de la teve filla i el video sobre autisme que havia vist.
I el Sr Rafamolero amb els seus 9... mira que li vaig exolicar ell que pasava...

Petons a tots dos

Anna

És un poema senzill i a la vegada amb qualitat... té un toc especial de vida, amant al transcurs de la vida... un bon poema. M' ha agradat. I gràcies per haver llegit el meu...
un cordial salut. Rafael Molero

caminant per la línia fina del temps, la línia de la vida, amb pors i esperances... caminant i lluitant per tu mateix i especialment pels teus

abraçades !
joan ;-)

La grandesa de l'amor.
Només cal sentir-lo, és ben fàcil.

Salut i una abraçada, Gabriel