no hi ha mal que cent anys duri...

Un relat de: vitriol

Subjecta la gaveta amb l'esquerra, mentre amb la dreta pasta el ciment. Amb la destresa adquirida per anys d'experiència, recull un munt de massa amb la paleta i amb un gest brusc però precís la llança just allà on ell vol. L'escampa convenientment i deixa caure la paleta, que s'enfonsa, tova, en el ciment. Es gira, i amb la cerimònia requerida en aquests tipus d'actes, alça la peça de marbre i l'encaixa adequadament. D'un cop d'ull s'assegura de que esta bé, es treu una camussa de la butxaca del darrere del pantaló i es disposa a deixar-la ben neta.
Mai hauria pensat tenir tanta sort. Des de que el totxo havia caigut de la bastida, s'havia quedat a l'atur. Els últims mesos les havien passat ben magres. Fins hi tot, s'estaven d'anar al metge. Hi havia dies que no tenien ni per el minso tant per cent que s'havia de pagar per els medicaments...
Al principi li feia vergonya, però amb el temps, no hi posava cap inconvenient en acompanyar la dona a buscar el carro de menges i l'humil xec que els hi oferia una organització humanitària. Malgrat haver retallat totes les despeses prescindibles i haver reduït les imprescindibles a la mínima expressió , més d'un cop, la pensió de la mare havia sigut el salvavides amb el que havien surat fins el dia deu de cada més.
Però vés per on, la vida té asos amagats a la màniga. Gràcies a una carambola, pràcticament de xiripa, bons contactes i amb una mica de trampa -això que no ho sàpiga ningú- va trobar aquesta feina. Ara és funcionari. Les seves eines continuen amb ell, la vella gaveta i aquella paleta que ja te el mànec tan esquerdat com les seves mans. Sou segur, no gaire feina i calma , sobre tot calma. El seu lloc de treball és el més tranquil del mon. Passa la camussa per últim cop sobre el marbre. Amb mirada experta comprova que quasi llueix. L'orgull d'oficial de primera l'obliga a deixar la feina ben feta. Fa a part tots els estris i es gira cap els que esperen al seu darrere.
-Ja poden deixar-hi les flors.
Els assistents, tots de dol, comencen a acostar corones i rams.

Comentaris

  • ni mal que por bien no venga[Ofensiu]
    Columba Palumbus | 13-06-2010

    M'ha agradat molt com tractes el tema, i el factor sorpresa, evidentment!
    a l'últim enterrament que vaig haver d'anar un dels fils de debat va ser precisament aquest, la feina que feien els que col·locaven el taüt i com s'ho deurien prendre perquè la feina no se'ls hi fes insoportable. Ara m'ho has resolt una mica.

    gràcies!

  • ... ni cos que ho resisteixi[Ofensiu]
    nuriagau | 13-06-2010 | Valoració: 10

    Un relat fantàstic que m'ha agradat rellegir novament. L'encert del relat crec que rau en l'estructura del fil narratiu. Crec que el recurs literari que has emprat es diu in medias res , segons el que perunforat ens va exposar en la convocatòria d'un repte. Llegeix el que s'explica sobre aquest recurs.

    Ens anirem veient pels reptes, no?

    Núria

  • Comentari de les jutgesses[Ofensiu]
    REPTE CLÀSSIC | 27-05-2010

    Des de l'inici d'aquest relat de 373 mots, podíem suposar, per les accions que s'esmenten, que el protagonista és un paleta. Però, a les últimes oracions del relat, ens desvetlles que és un funcionari de les pompes fúnebres (és un final sorpresa). Quan s'inicia el nus, el narrador omniscient fa un "flash back" i ens explica com el protagonista sobreviu a la situació de precarietat econòmica amb l'atur. Fins que li arriba el cop de sort, que ningú sap que va ser amb una mica de trampa, oi?
    Has insertat les quatre paraules clau adequadament i un narrador omniscient, en tercera persona, ens descriu l'austeritat en la vida del protagonista.
    Gràcies, sulfuric, per aquesta aportació tan personal.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: