no hi ha dreet

No, no i no!

No podia ser veritat allò que em deia la mare...no volia que fora veritat.
La vaig fer que m'ho repetira unes quantes vegades més per si s'havia confòs almenys de persona, pero no. El que m'havia dit era veritat.

L'havien atropellada, tenia que anar a visitar-la, necessitava vore-la, pero ara era molt tart per eixir de casa i per anar a una altra.

Havia d'esperar a demà, bé, pero eixa nit no vaig poder dormir...
no me la treia del cap. Com estaria?

A l'endemà només eixir de les classes no vaig ni passar per casa a saludar la mare, vaig anar directe a sa casa.

-Com estàs?
-Bé, almenys no em fa mal res.

Vaig pensar que encara serien efectes dels calmants, perque li veia un aspecte horrible. No li ho vaig voler dir, pero ella m'ho va notar.

-Ho sé, se que estic horrible, pero que vols? No puc fer res!

Em donava llàstima, per dir-ho d'alguna forma. No m'agradava gens vore-la d'eixa manera.
Aixi que sabent que es trobava, dins el que cap, bé, vaig decidir tirar cap a casa.

-Adéu, vindré demà a visitar-te de nou.-li vaig dir alegrement.
-D'acord, pero vine un poc més tard que hui, perque he d'anar a l'hospital.-em va contestar ella en un tò de veu que semblava estar en les últimes.
-Està bé. Com tu vuigues, t'estime bonica.-vaig canviar el to de veu, ara semblava preocupada, no ho semblava, ho estava.

En arribar a casa vaig dinar el que m'havia deixat preparat la mare. Ella ja havia eixit cap al treball.

Em vaig posar a fer deure, hui no en tenia molt, pero en tenia. Encara no els havia acabat cuan em va telefonar la mare d'Alba, havien anat d'urgència a l'hospital perque no es trobava gens bé.
Mare meua, vaig pensar, vaig corrents? No podia anar d'una altra forma, o això o quedar-me a casa. Vaig decidir telefonar-li a la mare al treball per dir-li que vinguera inmediatament a casa per dur-me a vore Alba.


No va tardar gens. Ens varem posar en marxa cap a l'hospital. Vaig correr a preguntar a la de la finstreta on es trobava la meua amiga, només m'ho va dir vaig córrer a un ritme que la mare era incapaç de seguir.

Perfi, vaig arribar a la minuscula habitació on estava Alba, plena de tubs i llumetes per tot arreu...
Li vaig preguntar a sa mare que era el que li havia passat, en eixe moment va entrar la mare, tampoc havia tardat tant. La mare d'Alba em va contar que va començar a no trobar-se bé cuan encara ni s'havia acabar el dinar, i que aleshores es va desmaiar.

Encara no havia despertat...

Les dos mares em van deixar sola amb ella...

-Alba- li vaig dir pensant que pot ser em sentia- estic asi.. he corregut a vindre tan prompte com m'ha telefonat ta mare.

No vaig obtenir resposta, i vaig decidir quedarme sentada en el silló ultracòmode en el que estava sentada abans sa mare.

No van tardar a tornar, em vaig alçar per deixar el lloc a Anna, la mare d'Alba, i em vaig quedar de peu a l'altre costat del llit, junt a ma mare.

Alba.. perque no reaccionava? Estava vertaderament preocupada..

De sobte va sonar un piiiiit infernal que eixia d'uns dels aparells als que estava connectada Alba, i en menys de dos segons la hiper menuda cambra on es trobava la meua amiga es va omplir de metges i infermeres. Es comunicaven amb paraules que ni per molt que em concentrara aconseguia entendre..

Ens van fer eixir a les tres.. Mala senyal, vaig pensar.

.. i aixi era, una de les infermeres va eixir de l'habitació mirant al terra

-L'hem perduda- ens va dir.
-Noooo!! La meua xiqueta no! Perfavor no!!- va cridar la mare d'Alba deseperada.
-Ho lamentem, pero no hem pogut fer res. Començarem ara mateix amb l'autòpsia i els paperots que s'hagen de fer- va tornar a parlar l'infermera.

Com havia pogut pasar? Per l'amor de deu.. Alba era tan... alegre, tan vital..
i un camioner borratxo se l'havia ingut que endur per davant!

No hi ha dreet!

Va arribar de seguida el pare i altres familiars d'Alba, aleshores jo i la mare vam decidir fer cap a casa.