NO ET SURTIS DE LA LÍNIA

La mà prem el color amb força, intenta mantenir-se dins la figura de l’astre rei, tanmateix, la vitalitat es sent censurada i es descontrola. S’escampa pel full en blanc. Lliure i independent, fa néixer un sol, que es banya en un cel groc ple de llum i l’alegria.
Dies més tard, en el següent treball, ha de pintar un jardí. Però, la imaginació vola i la dur a universos llunyans, de signe femení, de mons emmarcats per formes arrodonides, sinuoses, de colors pastel, purs, de flors estrellades i firmament rosa.
Sembla que no pugui ser!... Pensa, la nena amoïnada.
Incapaç de pintar res tangible, visible a simple vista, com ho fan la resta de nens del seu envoltant. Li neix un enuig vers ella mateixa, que el transforma en dibuixos de siluetes geomètriques, de caràcter masculí, de vèrtexs punxeguts, de realitats paral·leles. Triangles, quadrats i trapezis, plasmen els diversos matisos d’una mateixa existència, plena de colors vius, intensos i rabiosos.
En mirar les pintures, la Hilma, es sent reflectida. Com si un mirall màgic, li oferís la visió del seu món interior. Sense ella saber-ho, havia encetat l’univers de les pintures abstractes.