No et resulta insuportable l'absència?

Estimat amic,

És hora d'anar a dormir. El fred de l'hivern es passeja per cada racó del meu cos, crec que ho fa per recordar-me que ja no tinc la teva escalfor. No ho sé. Tot i que són altes hores de la matinada, avui no puc acluclar els ulls. Però tampoc vull mantenir-los oberts... no et puc veure, així doncs: de què em serveix continuar observant l'infinit sense tu?

Hagués preferit no haver-te d'escriure mai aquesta carta. Ni t'imagines com n'és de difícil ajuntar mots per dir-te qui sap què, per dir-te quelcom que, segurament, no llegiràs mai. Però necessito fer-ho, de veritat que ho necessito.

Perdona'm. Mai havia pensat que havies de perdonar-me res. No obstant això... Crec que vaig equivocar-me molts cops. Em consola saber que tu t'has quedat amb els instants bons, els somriures, els petons, les cançons o les llargues hores invertides en estudiar per poder tenir un futur, un gran futur. Em sap greu que tu no puguis gaudir-lo, prometo fer-ho jo pels dos.

Avui no, demà quasi bé segur que tampoc i... diria que demà passat tampoc. Però prometo, també, afrontar aquesta situació amb un somriure, prometo tirar endavant, prometo rentar la teva roba perquè deixi de fer la teva olor i així, qui sap, intentar desprendra'm una mica més del dolor. Crec que sense la teva olor passejant-se per la meva habitació, podré sobreviure millor. Fins i tot, m'atraveixo a dir-te que m'ajudarà a deixar de sobreviure i procedir a viure de nou.

Ha estat tot tant de sobte, amic! Encara noto el tacte de la teva mà resseguint cada línia del meu cos... però s'allunya, oh Déu meu, s'allunya... T'allunyes.

Saps què és el pitjor de tot? Que no puc fer-hi res. El sentiment d'impotència, tan típicament humà, m'invaeix. I no puc, i no puc... I quan penso això, recordo les teves paraules abans d'un examen important tractant-me d'heroïna que pot amb tot i més. Suposo que ara és quan aquestes paraules adquireixen sentit, suposo que és ara quan t'he de fer cas. Val més tard que mai, oi?

Vas fer que la meva vida sigués millor. Sé que sóna a tòpic... però ho sento, és així. Gràcies per fer-me sentir tan exepcional dins d'aquest món, tan cruel a vegades. Gràcies per estar disposat, sempre, a entregar-me un somriure. Gràcies per estar al meu costat incondicionalment. Potser serà això el que més extranyaré de tu.

Ets un record molt preuat. Ningú se'n va mentre algú el recordi. Ets i seràs recordat per molts, t'ho asseguro. Espero que això et faci sentir millor. Espero que, siguis on siguis, la pau adorni els teus dies. Espera'm. No sé quan, ni com, ni on... només sé que ens tornarem a trobar.

No et resulta insuportable l'absència?

Sempre teva.