No et refiïs mai dels escriptors

Un relat de: tapisser
Els dimecres a la tarda, repassava la meva correspondència. Ja fa algun any havia estipulat aquest dia, estic segur que amb el mateix resultat que hagués tingut en fer-ho un dijous o un dimarts, però, vaig decidir-me pels dimecres. Ho sento, sóc així.
Vaig rebre les mateixes coses de cada setmana: Gent que tenia interès en allargar-me el penis (ni que l'haguessin vist), gent que frisava perquè anés més lleuger d'armilla i em donava tants crèdits i tan avantatjosos, que vaig ser molt totxo per no fer-los cas i agafar-ne uns quants, també factures d'aigua, de llum, de sol, d'aire (he de mirar de respirar menys perquè pago unes factures elevadíssimes), de telèfon mòbil, el rebut dels morts...
Però em va cridar força l'atenció, per desitjada, una que venia de Avalon Beach que és una petita ciutat propera a Sidney, és a dir: Austràlia. Fa dos anys que m'escric amb un senyor d'allà que treballa de perruquer i barber d'homes, ell m'explica les seves barbes i jo li explico les meves misèries.
A mi m'agrada escriure, però res d'ordinador ni coses d'aquestes modernes, no, jo escric a mà i així dono temps perquè les idees que el meu cervell vol dir, siguin el que la meva ploma transcriu. Endemés tinc una lletra molt maca, jo.
En Raul Remigio(el barber d'Austràlia) era també de la meva mateixa opinió. Tots dos tenim ja una edat en què la celeritat en el colpejat de les tecles està enfrontada amb la laxitud de la velocitat de les neurones.

Dos anys tenen, si no ho he contat malament, cent quatre dimecres. Aquest és el nombre de missives que havia acumulat, i si comptava amb les contestes del meu llunyà amic, podíem multiplicar per dos la quantitat de papers que havíem fet circular amunt i avall.
Un dia que em va donar per valorar la nostra correspondència com si fos feina literària, vaig pensar que potser estaria bé recollir aquest volum gran de correu, organitza'l i fer-ne un llibre, que es podia dir "Les cartes al barber, d'en Narcís Roger"(que és el meu nom).
Em va faltar temps per a posar-me en contacte amb en Raul Remigio, demanar-li el seu parer de la meva pensada i també còpies del correu que jo li havia enviat.
La resposta va estar ràpida, engrescadora i afirmativa. Em va fer il·lusió.
Jo no sé la quantitat d'hores que vaig robar a altres tasques quotidianes, per dedicar-me a ordenar cronològicament tot aquell volum de paper, hi havia missives de quatre i cinc folis i això feia que la quantitat de material a endreçar fos considerable. Vaig fer com en un llibre de cartes encreuades, carta del barber/ la meva resposta i si era necessari viceversa o sigui: Carta meva/ resposta del perruquer.

No us he dit que en Raul Remigio era fill de Palència, pot ser no ho he fet per no treure-li exotisme a la narració. Ara trobo que perd una mica de misteri!

Amb el temps, s'havia creat un joc d’expectació entre carta i carta i eren esperades en anar i desitjades en tornar les respostes, tant en èpoques de bonança com en temps en què les bones-noves eren escasses.
D'aquí em venia aquella il·lusió per compartir les nostres xerrades, que mai havien tingut cap criteri de privacitat ni cap altre sentit que no fora el fet de compartir la nostra quotidianitat, el nostre dia a dia, i ara, si les endreçàvem i les políem, podien esdevenir una mena de llibre. Em seguia fent il·lusió.
Així, varen anar passant els dies fins que del taller d’impressió em varen trucar per anar a veure les galerades. Jo crec que aquella olor de paper nou, coles, tintes, aquella olor d'impremta, em va fer un efecte semblant al d’aquestes drogues a les quals jo vaig prometre solemnement un dia que no m’hi acostaria si no era necessari.
Definitivament estava emocionat pels fets.
El comercial del taller em va parlar de la quantitat i la distribució, la qual seria feta pel mateix personal de l'empresa, cosa que jo vaig agrair perquè, com no tinc permís de conduir, ja em veia amb un carret d'anar a plaça, repartint, ara aquí, ara allà. No era aquesta una imatge idealitzada en el cap d’un escriptor a punt de fer el seu salt a la glòria i a la posteritat.
Em va demanar una llista dels llocs on pensàvem que tindria millor acollida i després de consultar-ho telefònicament amb el meu col·lega (crec que per culpa del canvi horari el vaig despertar), vam acordar que un lloc principal de distribució de la nostra correspondència havia de ser les biblioteques públiques, ja que no era el sentit crematístic només, el que volíem donar a la nostra obra, sinó un sentit de coneixença d'interrelació, de fraternitat entre tots els éssers que poblem aquest planeta: D’acord, fraternitat amb uns més que amb els altres.

Nois: Quin èxit! Qui ho anava a dir?
Entrevistes a diaris, ràdio, televisions comarcals, xerrades a associacions de veïns, casals culturals, ateneus llibertaris, botigues de llibres, merceries...
La meva vida va mutar. Vaig passar de ser un home gris a ser el coautor d’una obra literària en blanc i negre.
Com era propera la diada de Sant Jordi (literària a més no poder) uns quants dels volums tenien com a destí un lloc, a la rambla de Canaletes, que a la saó ens havien promès els senyors de l'editorial, per vendre i firmar el nostre treball.
Vaig comprovar, responsable com sóc, i m’ està malament el fet de dir-ho, que els primers paquets de llibres arribaven a les biblioteques municipals com havia estat la nostra demanda. No vàrem voler que l'embalum fora en caixes de cartó, per abaratir el màxim els costos.

A la biblioteca del meu barri un jove granulat de cara i amb força pinta de modern d'aquests de les barbes, em va fer una trucada telefònica per assabentar-me que, malgrat que estaven gairebé esborrades les targetes del remitent, creia que eren els nostres volums els que havia rebut aquell matí. Com havíem concretat, les va posar en préstec en aquell mateix moment.

Tornem-hi: Fruit de la publicitat que havia sortit de l'editorial l’expectació per la lectura de la nostra obra va ser aclaparadora, gent fent cues d'hores i hores dormint a les portes dels edificis municipals per a ser els primers de la fila quan obrissin, autocars que venien de l'estranger, equips de futbol que amb l'arenga de l'argument de solidaritat i agermanament implícit a la lectura, feien servir el text per unir, més si era possible, els seus jugadors i aconseguir així la tan buscada entesa del vestuari, escoles, guarderies, casals de jubilats, la Casa Regional de Palència i un inacabable nombre de públic que per raons diverses no es volien perdre tan emotiva lectura.

Passats uns dies de la recepció de la nostra obra per part de les biblioteques, vaig començar a rebre unes trucades telefòniques que com un reguitzell de converses recurrents, sortien de la boca dels seus treballadors encarregats, i deien aparentment la mateixa cosa. Les comunicacions no paraven i en hores laborables es podien contar una vintena per hora, fàcilment.
De la biblioteca del Poble Nou, la d'Arc del Triomf, la del barri dels Mariners, la del barri de la Sagrada Família...
L'explicació sempre era la mateixa:
- El senyor Narcís Roger?
Miri, sóc en X de la biblioteca X, hem observat que els llibres que hem rebut de l'editorial que els hi publica les cartes, quan ens han estat tornats pels nostres socis, no tenien els textos "normals" i sembla que s'haguessin esborrat una part dels caràcters, pensem que fóra bo que parles amb l'impressor, puix sembla que el problema ve de la tinta que com ara es compra a la Xina…
Em vaig esverar una mica però, de seguida vaig voler posar fil a l'agulla per resoldre la situació. Baixant a la biblioteca que tenia al costat de casa, volia que els meus ulls aclarissin aquell enigma que mitjançant el telèfon em retrunyia en el cap.
Era com em deien. Faltaven lletres, caràcters impresos i més concretament de la part del text que corresponia a en Raul Remigio, em va venir al cap la possibilitat que la tinta que ell emprava fora d'origen xinès, per proximitat geogràfica. Però una vegada més, serè d'ànim, vaig veure que no, que tot havia estat imprès al mateix taller del Poble Nou. (foll de mi…)
Els senyors de la impremta em varen dir que es feien càrrec de la reparació o substitució del que havien fet malament. Només faltaria! I es comprometien a fer-ho tot abans de la cultural "Diada".

Cada un dels trenta dies d'aquell mes d'abril esperava impacient el resultat de la feina del novell escriptor.


En arribar el dia vint-i-tres, i tal com ens varen prometre els senyors editors i concretament el seu comercial, em vaig trobar en el nostre emplaçament de les rambles envoltat d'aquella forta ferum de roses.
Semblava que l'olor natural de la flor fóra potenciat amb la fragància d'un oli essencial extret de la mateixa planta.
Quin tuf!, em va fer l'efecte que no aguantaria tota la jornada sense perbocar, i encara no eren les onze del matí!
Ho vaig repassar tot: tres bolígrafs (no massa bons, per què no volessin), el munt considerable de volums a dedicar o firmar o vendre, una cadira que tenia l'aspecte de ser força còmode, ampolla d'aigua, telèfon mòbil per si fos necessari parlar amb algú, petit transistor per anar seguint el fil de la jornada…


Arribat a aquest moment, el nostre personatge, va canviar l'aspecte i es va posar en el paper d'un escriptor famós, va obrir lleugerament els braços, fent com un cranc abans d'abraçar un enemic, es va armar amb un dels bolígrafs i es va disposar, com ho havia vist moltes vegades en anys anteriors, a representar el paper de la seva vida.

A uns dinou centímetres del cantell de la taula (era una mida que havia tret calculant la mitjana de la distància a la qual col·locaven els exemplars, els escriptors de veritat) va posar l'exemplar, i el va obrir per la pàgina de la viceversa, és a dir: Carta seva/ resposta del perruquer.
Quin calfred!!!
Estava en blanc!!
Com instintivament, sabent la resposta d'antuvi, va fullejar tot el volum àvidament confirmant allò que li feia més por.
No hi havia cartes escrites, no. No hi havia res.
Va mirar llibre a llibre tots els que havia rebut, primer va voler pensar que s'estaven perdent les lletres per motiu d'ésser succionades per les ganes de saber d'aquelles rates de biblioteca i llur voracitat lectora, va voler enganyar-se amb la idea del desgast dels caràcters impresos víctimes com eren de l'interès que despertaven al públic en general.

No va arribar a plorar. Llevant-se de l'ergonòmica cadira, es va acostar a un aparador, les llunes del qual li tornaven la imatge gastada de l'èxit que, de tan efímer, no havia pogut ni tastar.
No hi havia llibres però tampoc cartes ni barber, ni Austràlia, ni amics llunyans a qui respondre, no hi havia res ni ningú, només els vidres d'un aparador que li tornaven la imatge gastada de l'èxit que, de tan efímer, no havia pogut ni tastar.

Comentaris

  • FORA DE CONCURS[Ofensiu]

    Ens sap greu comunicar-te que el teu relat no compleix les bases per participar en el concurs de Conte Infantils ARC 2015.

    Si no era la teva intenció participar-hi, mireu de no clicar la tecla exclusiva per al concurs. Gràcies.

    Associació de Relataires

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: