No et quedis al banc dels suplents

Era una noia normal i corrent. 26 anys. Cabell negre. Ulls verd grisós. Com qualsevol. Tenia el seu horari, els seus mals vicis i les seves passions. Com tothom. Era així. Però ella volia ser diferent. Volia ser extraordinària. Esplèndida. Única. Ella s'hi esforçava i tot, però ningú no li havia dit mai: "Ets diferent, ets especial." Ningú mai no hi havia pensat. I això l'ofuscava i enterbolia la vida apagada i sense llum que, per a ella, semblava haver-se aturat.

Es llevà amb una sensació realment desagradable que li oprimia el cor. Se sentia sola. Vivia sola. Dormia sola en un racó d'un inmens llit de matrimoni, tot i que sempre desfeia els dos costats del llit. Esperava que algú viatgés a través dels seus somnis i aparegués allà, al seu costat, desitjant-li un bon dia pel matí. Va desfer-se d'aquells somnis juganers que la feien actuar com un ninot articulat i sense ànima i va posar els peus damunt el terra glaçat. El contacte activà tot el seu cos, un esgarrifós calfred la traspassà fins a arribar-li al clatell. La seva pell, de tacte sedós i color de mel, s'eriçà; com la d'un gat feréstec. Camina deambulant pel passadís, amb la mirada perduda i el cap en un altre món. Hi havia dos quadres, molt valorats pels experts, molt sofisticats, però ella no els veia. Només hi veia un marc. Semblaven quadres buits. Va fer el cor fort, ja que aquella situació l'ensorrava, l'aixafava. Inclús la pintura de les parets semblava haver-se'n anat, com si li haguessin tirat un pot de lleixiu. Com si res pogués tornar a somriure.

Un cafè descafeinat, carregat de sucre. Que irònic. Una vida descafeinada que durant tants anys havia intentat endolcir fins que finalment se'n va adonar. El regust amarg no marxa. I les tasses baixetes, poc profundes, també com la seva vida, superflua.

Va baixar al carrer, feia un dia tempestuós. Núvols grisos i voluminosos que semblaven tapar-ho tot. Aleshores ho va entendre. Plou. Els núvols foscos deixen veure un cel blau, infinit i esperançador. Res no es manté. Tot és efímer. Va entendre el perquè de tot plegat. Va acabar-se d'enfonsar. Com una petita i insignificant fulla quan cau damunt el riu; es va desfent a poc a poc a mesura que passa el temps fins que queda oblidada a mig camí entre el llit del riu i la superfície. Res no l'aixeca. El seu temps s'ha acabat.


És un estat estrany, semblava que a ningú li importés el que feia o deixava de fer. No era necessària. Ningú la trobava a faltar. Podien viure sense ella, podien xerrar tranquilament sense adonar-se que ella feia mesos que no hi era. No canviava res. Era intranscendent. Se sentia tant insignificant. S'assegué en la butaca blau turquesa de la saleta. Va agafar un llibre aleatoriament del prestatge. En tenia tants. Eren com una família, els coneixia, l'apassionaven, la sorprenien i transmetien un minúscul sentiment de calidesa, eren els únics que l'acompanyaven en les llargues nits d'hivern.

La vida havia perdut el seu romanticisme. Ja no es veia l'amor a primera vista, una bena grisa tapava els ulls de tothom i no els permetia veure-hi més enllà del seu propi nas. Egocentrisme. Sí, tots tenien el seu univers, el seu món i qualsevol cosa que no fos del seu món no els interessava en absolut. Eren persones flemàtiques, calculadores, fredes. Vivien només pels diners. Què rebien guanyaven, robaven, gastaven i regalaven? Diners.

I ella? No era ningú. Només era l'última descendent d'una estirp ja extingida. Tenia els seus ideals. Però de què servien si ningú no era amb ella per escoltar-los? De res. Va disposar-se a sortir per la porta i intentar animar-se. Tasca difícil en el seu estat. Va caminar pel carrer observant a les persones, però la ciutat era buida. Una persona sense cor no és una persona. I un cor glaçat no és un cor. Era una ciutat badívola. Era la ciutat sense gent. Un cartell lluminós va cridar la seva atenció. Un bar de begudes embriagadores per oblidar. Va llençar-se a la beguda per oblidar. Oblidar el què? Que havia viscut la vida més avorrida i desapassionada de la Terra. Volia caure en un son letàrgic i no despertar-ne mai. L'alcohol li calmava el dolor, però les ferides continuaven sent presents. Les cicatrius no s'esborraven. Desitjava morir,
però no es creia capaç de segar la seva vida. Tallar-la de soca-arrel. Era difícil prendre aquesta decisió. I si l'endemà tot canviava i la sort li tornava a somriure? No, no podia morir encara. Per més penosa que fos la seva vida. Tenia que viure l'endemà tot i que sabia que se'n penediria. Autocompassió. Res més. Aturava els seus intents de matar-se. Tirar-se de molt amunt. Des d'on els ocells nien i piulen. Potser podria tocar el cel abans de que el seu cos caigués estrepitosament contra el terra. Semblava poètic, tocar el cel, volar, sentir-se lliure i desgraciadament; morir. Estendre els braços cap a l'horitzó...però no s'hi atrevia. Preferia viure arrossegant-se i morir oblidada i amb l'orgull a la butxaca, com quan et deixes el bitllet de tren als pantalons i un dia el descobreixes, rebregat i maltractat i no saps el què és. És l'orgull. Si t'oblides d'ell vol dir que ja no t'importa res. Temps enrere havia somniat en una mort perfecta. Només per cridar l'atenció ni que fos quan ja hagués mort. Però ara, ella, no tenia interès ni per viure ni per morir.

Havia begut massa. No veia res. El carrer era fosc, només uns fanals mig apagats l'il·luminaven amb un tènue color violeta. Caminava. Depriment, deplorable. Arrossegant els peus. Fent tentines. No se'n sortia. Així era tot. Caminava de tornada cap a casa. De sobte va veure una llum. Blanca i encisadora. S'havia acabat el seu camí? Potser sí. El seu cap feia voltes. Les seves extremitats eren independents del cervell. Glaç, gel. Què era allò? La feia sentir vulnerable. No! La venien a buscar? Més gel, més glaç. Silenci. Ella i l'aire semblaven fondre's en una melodia antiga plena de records. Records d'infància. Un lloc llunyà on la seva pell estava envoltada d' una escalforeta plaent. El soroll del silenci. Podia sentir el seu cor bategar. Tota ella era energia. Un crit. Un crit espaordidor va trencar la pau que l'envoltava. Llarg i profund com el cant d'un llop afamat. Va sentir por. Molta por. La seva ànima semblava encongir-se. No podia moure's. Unes mans gèlides acaronaven la seva galta rosada. Volia protegir-se i no podia. Una basarada de por barrejada amb el sentiment aquell que tens quan saps que el pitjor està a punt de succeïr i la incertesa de no saber quan succeirà.

Por.
Fred.

I soroll, molt soroll. Un soroll únic que ho embolcallava tot i no deixava transpirar cap altre soroll. Un soroll dens, impenetrable. Volia tapar-se les orelles, però tampoc podia. No podia fer res. Se sentia impotent. Frustrada. Tots els dies de la seva miserable existència havien estat iguals, clònics. Podria haver estat feliç? Possiblement. Però ningú ho aconsegueix sense intentar-ho. Sabia com podia tornar a ser feliç, però el temps s'havia acabat. La fulla ja tocava el fons del riu.

De cop soroll es féu llunyà. Va obrir els ulls. Va obrir el cor. Feia tant de temps que no hi veia. Unes sabates negres i uns texans estripats. Una dona elegant. S'estava mullant per ella. L'abraçava. Estava agenollada en un pas de zebra abraçant una desconeguda. La va agafar en braços i la tragué d'aquell pou sense fons en que s'havia ficat. Era feliç. La tempesta s'havia acabat. Els núvols s'apartaven i deixaven veure un cel clar i esperançador. La dona dels texans estripats tenia un gran somriure. Radiant. Transmetia passió i esperança. Llavis de color carmesí dels quals brollaven paraules dolces com la mel. I ella no ho pogué resistir i la besà. La dona dels texans estripats digué: " Cada dia que t'aixequis trista sigues feliç, ja que la tristesa ens deixa veure com n'és de gran la felicitat. Els núvols negres fan brillar un meravellós cel blau que mai s'acaba. Transmet alegria. Viu." I allà la deixà a mercè del cel groguenc de l'albada.

Ella va viure feliç. Despertant-se plena de joia. Contenta d'haver-la conegut. La dona del somriure tendre. Va posar-se a pensar. Va ordenar-se a sí mateixa ser feliç. Va dir-se que faria feliç els altres. Va sortir al carrer. No podia perdre més temps. Havia de fer-ho saber a tothom. La felicitat també es troba en el camí per aconseguir-la. La seva felicitat s'encomanava. La seva felicitat feia feliç el món. Va dir-se: "No et quedis al banc dels suplents. És el teu partit. Juga'l."
La seva primera trobada amb la mort li havia fet obrir els ulls, ara hi veia amb el cor.

Va morir als 93 anys, feliç d'haver estat feliç. Feliç de que finalment algú l'avisés, li fes obrir els ulls i el cor. Se l'estimés. El dia de la inhumació ningú plorava. Hi havia tres persones vestides de negre, però no ploraven. Se'ls veia feliços i nostàlgics. L'enyoraven. Havia estat una dona molt sàbia que havia menat la família esplèndidament i ara la seva hora havia arribat. Estaven feliços de que ella ho hagués estat.