NO ET PUC MIRAR

Un relat de: JOSEFINA

No et puc mirar. Millor no fer-ho, sobretot si hi ha gent al davant. No, no et puc mirar, perquè al mirar-te els meus ulls parlen i diuen massa.
Només et miraré quan siguem sols.
Aleshores si que et miraré. T'adonaràs que dels meus ulls brollen paraules, d'aquelles que no pot escoltar ningú.
Fixaré els meus ulls en els teus.
M'agrada com em mires.
M'encanta deixar-me mirar pels teus ulls.
Ara, no et puc mirar. S'adonarien de tantes coses, que són secret... S'adonarien que et desitjo a cada instant. S'adonarien que t'estimo i tu també te n'adonaries i no pot ser.
No, no et puc mirar a ple sol, però puc fer-ho al capvespre.
Encenc espelmes , les reparteixo pel pis, i et miro i em mires.
És el moment màgic.
Hi ha poca llum, no ens en cal més.
En aquell moment si que et puc mirar i fins i tot deixar-me anar.

Comentaris

  • bresolar el silenci[Ofensiu]
    Avet_blau | 12-07-2009 | Valoració: 10

    sempre hi ha moments,
    en que les mirades tenen mes força
    i parlen mes abastament;

    cal coneixer-los,
    per donar-lis màgia
    bresolats pel silenci
    amorosits de tendror.

    avet

l´Autor

Foto de perfil de JOSEFINA

JOSEFINA

149 Relats

230 Comentaris

125276 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Nascuda a Barcelona l'any 1953
Separada i mare de dos fills
Treballava com a coordinadora de projectes en una ONG.- jubilada actualment
Activista gracienca (m'agrada aquesta etiqueta).