No et capfiquis!

Com cada diumenge al vespre tornava a Barcelona, on passava la setmana estudiant, després d'haver passat tot el cap de setmana al seu poble, a casa seva, amb la seva família.

No passava un bon moment en la seva vida, i en aquests moments se sentia culpable per haver estat tant esquerpa amb els seus pares. No era just per ells: ni sabien el què li passava, ni en tenien la culpa.
Va decidir parar el cotxe al costat de la carretera. Va buscar el mòbil dins de la bossa i va escriure un missatge a la seva mare.
"Sé que no he estat gaire simpàtica, però no estic passant un bon moment. Gràcies per aguantar-me!".

Sabia que la seva mare contestava al moment, així que va esperar la resposta abans de continuar.
Pocs segons després llegia el missatge de sa mare:
"Tranquil·la reina! No et capfiquis! Que passis una bona setmana. Fins divendres!"

La seva mare era un sol! S'havia quedat més tranquil·la.
Va posar la primera, va mirar pel retrovisor, no hi havia cap cotxe i va arrencar. Just en aquest moment va sentir una gran frenada davant seu i un cop sec i eixordador. No va saber què havia passat fins que va adonar-se que no podia moure's, que li sagnava el nas, que el cap semblava que li hagués d'estellar, i que no podia ni pensar: un cotxe havia xocar frontalment amb ella.

Li costava respirar. Va fer un llarg sospir i li van venir el cap les paraules de sa mare: "No et capfiquis". Va somriure, va tancar els ulls i no els va tornar obrir.