No es pot anar a l'iridiòleg

Una vegada un iridiòleg -que en el meu cas seria 'lidiòleg'- em va mirar els ulls (l'hauria d'haver fet pagar jo a ell, que les meravelles naturals també es gasten), es va acostar molt, massa (el seu alè manifestava que havia dinat alguna cosa a la brasa amb all del potent -qui sap si li calia eliminar occiüram que el parasitava- i oli segurament de Garriguelles) i aleshores jo, al meu torn, em vaig fixar en els seus, que semblaven els d'un peix (un lluç) de pelangre un cop pescat. Com gosava algú així observar-me un estigma a la pupil·la dreta i sentenciar-me alguna cosa greu (manera fina de colgar i col·locar el mot 'mort') allà als cinquanta?
No havia anat a la visita sola: m'acompanyava el meu avi Lluís, un bon home que es va deixar enredar pel de l'herboristeria perquè ens visitéssim a meitat de preu (promoció iridiològica, lògicament). Client sí client també el de la botiga alternativa, un tal Comerma, viu com ell sol, s'ho feia venir bé per fer-lo passar per la consulta instal·lada en una saleta fina i querubina, empaperada amb motius de flors de loto roses amb un fons verd cava i perfumada amb bastonets d'incens que tenien la missió d'impregnar l'espai de pau nirvànica però que alhora, i al meu parer, sembraven un aire de misteri orientaloide. No hi podia faltar un Buda en postura perfecta i orelles llargues com un dia sense pa. I aquell parell anar-se embutxacant bitllets i anar-ne fent feixos. Com gosaven? M'enredava, aquell home translúcid que semblava un ximplet amb bata blanca massa ampla amb el nom brodat: Osvaldo Paco. O. Paco. Jo sí que ho veia clar! I el meu pobre avi pagant per un teatre en què ens tocava el paper d'idiotes ('lidiota', jo, és clar). Tot plegat m'indignava, però no sabia com manifestar-ho, era jove encara i no tenia el caràcter que m'ha anat creixent i que ja coneixeu. De sobte, no obstant, l'esfera tan irrisòria del conjunt em va fer esclafir a riure, a riure a cor què vols cor què desigtes, imparablement. I a la cara de l'entès. El meu avi no sabia què fer, em deia i repetia 'Lídia, para, noia, Lídiaaa!'. Endebades. Això va ser mentre li feia la seva explicació, que després va venir la meva, l'abans esmentada. Aquell Osvaldo Paco no va pas emprar el to de veu melós típic de les terres d'on procedia -tot i que hiperbolitzat-, no. Es va voler venjar. I, val a dir-ho, va haver d'esperar els meus minuts de raig de llàgrimes i d'abdominals arrel de l'enfotiment per a dur-ho a terme. I un pobre avi demanant calma i 'sigues més posadeta, dona', 'no se la pot dur enlloc', perdoni'. Després, pel carrer, em renyaria més i jo continuaria enrigolada.


Els anys van anar passant, com sempre s'esdevé. Alguna vegada recordava aquesta anècdota de la meva vida i la comentava a algú i en feia broma. La recordava. Per què la recordava?


Ho feia pel destí i qui sap pel 'mal d'ull'. Hi ha poders, hi ha energies. O hi ha visionaris i certeses indefugibles.

El cas és que una estranya malura em va aparèixer fa uns mesos. Va començar en un ull, el dret, i es va estendre per tota la cara, baixant galta i nas, resseguint la barbeta i girant i pujant galta esquerra i nas i està a punt d'arribar a l'altre ull. Tot això sumat a un malson recent una nit de tempesta: un avantpassat meu havia traspassat arrel de la mateixa afecció. Un tro em va despertar. O era la rialla sinistra de l'iridiòleg?