NO ÉS PAS EL QUE SEMBLA

Com s’apaga la flama d’una espelma quan la cera s’acaba, així mateix se’m va apagar a les meves mans, sense ni adonar-me’n. Vaig utilitzar tota mena de recursos per intentar reanimar-lo, però no responia a cap d’ells. No vaig poder fer res per a salvar-lo. Tot plegat va ser en va. Encara estava calent però inert i no mostrava cap indici d’activitat. S’havia mort. El trasbals que aquest fet em va provocar, m’impedia prendre les decisions adients en les situacions que, com ara aquesta, sorgeixen d’imprevist i per a les quals un mai no està prou preparat. Suposo que això ens passa a tots. Sabem que en algun moment arribarà l’hora, però quan arriba sempre ens ve de nou.

Me’l mirava, desconcertat, mentre feia un repàs mental del temps que havíem passat junts. Moments bons, quan les coses sortien be i jo estava content i moments dolents, que també n’hi van haver i que, sovint, em treien de polleguera. Llavors el maleïa i fins i tot l’insultava, però ell mai no em responia ni m’escoltava. Ni cas, ell feia la seva i jo em feia fotre.

He de reconèixer que tenia un cert remordiment per no haver actuat abans, quan els primers símptomes van començar a aparèixer i jo no hi vaig donar cap importància. Potser hagués estat a temps d’evitar-ho, però no em podia imaginar que duraria tan poc, ni pensava que la situació era tan crítica com la crua realitat s’ha encarregat de demostrar-me. S’havia acabat tot. Llàstima perquè, la veritat, era molt bo i tenia moltes qualitats.

Per darrera i última vegada me’l vaig mirar i a l’acariciar-lo per acomiadar-me vaig notar que estava ben fred. El dol, però, no ha durat gaire temps. Avui ja tinc un nou ordinador.