No es feu justícia

Va ser un dia calorós que jo estiuejava a Cullera. Els meus pares ens havien comprat la meva germana i a mi una llepolia en forma d'ou feta de xocolate; al seu interior contenia una petita joguina muntable que jo esperava amb ànsia.
Els meus pares rarament ens delitaven amb tan deliciosa i didàctica vianda, fou per això que jo, amb la força sobrenatural que Déu em va atorgar al nàixer, vaig rompre l'ou de xocolate fent-lo a mil miques i escampant-lo pel fastuós sofà del fastuós pis de la meua futura propietat: sabia que de les miques que quedaren escampades menjarien com a poc cinc regnes de formigues durant l'hivern vinent, i defensar i donar de que viure al poble que em rendia tribut era la meva única ambició.
Per això mateix no trobava el moment de descobrir el tresor que m'esperava dins de l'esfera de plàstic que aparegué per art divina de dins l'ou; perquè qui sap quin objecte digne d'admiració guardaria aquell cofre. Un cofre segellat amb un delicat sistema de tancament, que només una ment privilegiada podia desxifrar.
Un cop l'havia obert, però, els meus sants pares, que Déu els beneïsca, em miraren amb ulls inquisidors culpant-me per espargir tota aquella xocolata. No els ho vaig tindre en compte, perquè de fet, ells eren qui m'havien ensenyat tot el que jo sabia i els devia, si no la vida, el perdó. Així i tot, després d'exposar que la Paraula de Déu era qui em deia que havia de repartir el que jo tenia a tot ésser, les paraules dels meus pares no deixaren d'assetjar-me, fins a tal punt que, junt a la desconcertant mirada de superioritat de la meva germana, les seues paraules provocaren mi l'ira que tot el món temia, i encara tem.
Els meus pares eren intocables, eren uns sants que incondicionalment m'havien acollit des d'el moment del meu natalici. Però la meua germana, que en aquells moments era prop meu, gaudint d'una joguina més joiosa que la meua (un trenet, aleshores símbol del progrés), fou la víctima del meu atac de força impulsiva: la meua mà va abastar una forquilla, lluent i afilada com cap, i alçant-la cap al cel impetuosament, va acabar foradant la fina pell de la meva jove germana, que va esclatar en plor. Però jo, només jo, sé que allò, lluny de buscar el mal a aquell indefens ésser, fou fruit de l'inspiració divina que raïa al meu esperit, i que tan sols buscava la justícia.