No és culpa meva! (Són el altres)

-Hola Marta. Perdona que et truqui tan tard. He esperat que la nena s'adormís perquè t'he d'explicar una cosa. No sé per on començar… És una mica greu. No, no, és molt, molt greu. El Joan ens ha deixat. No entenc ben bé perquè.
....
- És que, saps?, tens molta raó quan em dius que no sé ser feliç per mi mateixa, que miro massa pels altres, i que aquesta obsessió per complaure a tothom és malaltissa. T'hauria d'haver fet cas. Hauria d'haver anat a un metge o a un psicòleg, no ho sé. Bé, aniré al gra. Ahir vaig anar a casa de l'Oriol Pons, ja saps el meu veí de la dreta, el que és escriptor divorciat. Em va demanar que l'ajudés a fer una maionesa. Sempre m'està demanant coses. Un dia em demana que li deixi una mica de sal, un altre arròs, o pastanagues. Que li deixi!, com si després m'ho hagués de tornar, ja veus.
...
Però cóm vols que li digui que no? Pobre noi. Si es passa tot el dia sol a casa. Després d'ajudar-lo, em va demanar que em quedés a dinar, i com que la veritat és que dinar tot sol és un pal, vaig accedir. Total, que entre la maionesa, el vi i un pastís de xocolata com d'aquells fondants que tant m'agraden...
...
No, dona, no. Cardíaca no, i ara! Però s'estava tan bé i ell estava tan sol. En fí, que amb l'ímpetu se'm va trencar la faldilla. Avui el Joan ho ha vist, i jo no sé si és que té un sisè sentit o què, que m'ha descobert! Jo no sé mentir, ja ho saps. I ell, que és la rectitud, l'honestedat i la congruència personificada, que no se surt del guió establert ni per fer pipi, no s'ha dignat ni a discutir, ni a cridar, ni s'ha posat a fer el saltimbanqui d'alegria, evidentment, ni res de res. No me'n sé avenir. Què faré jo ara?