Cercador
No era la caseta de xocolata
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Ni les llàgrimes. Ni les pluges. Ni els vents de primavera netejaran mai Auschwitz.
Quan tot va haver acabat la fada se la va emportar. Vivia a Birkenau, en una caseta humil. Era el gener de 1945. La Gretel, desnerida i mig morta, necessitava aquella abraçada de llana. Va poder prendre sopa calenta i dormir en un llit tou i acollidor.
Fa seixanta-set anys, d'allò.
Toquen al timbre i feixugament va a obrir. És la jove escriptora, que no sap quina cara fer. Li dóna un ram de flors i també porta unes galetes.
-Una poma podrida llençada a terra era mengívola per a nosaltres...
La veu de la Gretel no ha deixat de ser la d'una nena petita que té por. No pot assajar un somriure, que es van perdre tots.
La fa asseure en una butaca atrotinada en una saleta modesta amb molta llum. La dona gran s'entafora al balancí corcat, entre coixins de colors vius, alegres, bàsics. La Martha estossega, com ennuegada, i amb un fil de veu gosa dir:
-Escoltaré les seves paraules. I els seus silencis.
I la mira amb ulls grans i clars, d'un verd com d'aigua de riu.
-Ho he anat sabent amb el temps. Tenia cinc anys...En Hänsel, el meu germà, dotze. Hänsel...
De cop, un gat salta a la falda de la Gretel.
-Hi havia un gatet! Com va gosar entrar allà? Hi jugàvem. Un gatet blanc, emmig de tant de gris!
Acarona el felí i es gronxen uns minuts.
-Va aparèixer un dels ogres i li va tallar la cua. Veig la sang, sento la bestiola miolar de dolor. Després li va saltar a sobre i el va rebentar.
Fa poc que ha recordat aquest fet. L'esdevingut a Auschiwtz va supurant irremeiablement, des de l'ànima ferida que el cervell ha volgut protegir.
-Ja no teníem els pares. Un dia, de cop, ja no els teníem. En Hänsel es va fer càrrec de mi...però ell no hi era quan l'ogre es va baixar els pantalons i va fer mal a les nenes. Em vaig poder amagar. La sang del gatet se m’acostava...Els pares van escapar en forma de fum, per la Gran Xemeneia.
La Martha entén que la Natalia li va explicar la realitat en forma de conte tràgic. Ara fa dos anys que és morta, la dona que la va acollir. I la Gretel està sola. I vídua també. Era bonica i un noi s'hi havia volgut casar. No havien tingut fills, estava buida. Ni mai havia pogut fer l'amor amb naturalitat. Com un ocell que no gosés refilar.
-Mai més he viatjat en comboi. Ens van separar...
Imagina nítidament el noiet: cabells foscos enrinxolats, cara pigada, mirada intensa i amorosa.
-El van fer treballar dur, un kapo va abusar d'ell, els metges van experimentar amb ell, amb aquell cos estimat...Fins que li van clavar la injecció letal al cor.
La Martha plora. Pel dol enquistat eternament. Se senten ocells al petit pati. Com poden cantar?
-Cada cop que desestenc la bugada poso les pinces dretes. Ni en filera ni tombades fent piló. Cossos podrint-se...libèl•lules amb ales arrencades...
Callades, senten veus. Veus que no volen dutxar-se per ser desinfectades, morir asfixiades amb cianur, com rates. Veus que arrosseguen imatges adossades a la memòria del terror, que no té consciència.
-Li vaig dir: 'Marcaràs un camí amb pedretes clares o molles de pa, per trobar-te?'.
I ho va fer. Cada matí veig aquell estel al firmament.
Ni les llàgrimes. Ni les pluges. Ni els vents de primavera netejaran mai Auschwitz.
Quan tot va haver acabat la fada se la va emportar. Vivia a Birkenau, en una caseta humil. Era el gener de 1945. La Gretel, desnerida i mig morta, necessitava aquella abraçada de llana. Va poder prendre sopa calenta i dormir en un llit tou i acollidor.
Fa seixanta-set anys, d'allò.
Toquen al timbre i feixugament va a obrir. És la jove escriptora, que no sap quina cara fer. Li dóna un ram de flors i també porta unes galetes.
-Una poma podrida llençada a terra era mengívola per a nosaltres...
La veu de la Gretel no ha deixat de ser la d'una nena petita que té por. No pot assajar un somriure, que es van perdre tots.
La fa asseure en una butaca atrotinada en una saleta modesta amb molta llum. La dona gran s'entafora al balancí corcat, entre coixins de colors vius, alegres, bàsics. La Martha estossega, com ennuegada, i amb un fil de veu gosa dir:
-Escoltaré les seves paraules. I els seus silencis.
I la mira amb ulls grans i clars, d'un verd com d'aigua de riu.
-Ho he anat sabent amb el temps. Tenia cinc anys...En Hänsel, el meu germà, dotze. Hänsel...
De cop, un gat salta a la falda de la Gretel.
-Hi havia un gatet! Com va gosar entrar allà? Hi jugàvem. Un gatet blanc, emmig de tant de gris!
Acarona el felí i es gronxen uns minuts.
-Va aparèixer un dels ogres i li va tallar la cua. Veig la sang, sento la bestiola miolar de dolor. Després li va saltar a sobre i el va rebentar.
Fa poc que ha recordat aquest fet. L'esdevingut a Auschiwtz va supurant irremeiablement, des de l'ànima ferida que el cervell ha volgut protegir.
-Ja no teníem els pares. Un dia, de cop, ja no els teníem. En Hänsel es va fer càrrec de mi...però ell no hi era quan l'ogre es va baixar els pantalons i va fer mal a les nenes. Em vaig poder amagar. La sang del gatet se m’acostava...Els pares van escapar en forma de fum, per la Gran Xemeneia.
La Martha entén que la Natalia li va explicar la realitat en forma de conte tràgic. Ara fa dos anys que és morta, la dona que la va acollir. I la Gretel està sola. I vídua també. Era bonica i un noi s'hi havia volgut casar. No havien tingut fills, estava buida. Ni mai havia pogut fer l'amor amb naturalitat. Com un ocell que no gosés refilar.
-Mai més he viatjat en comboi. Ens van separar...
Imagina nítidament el noiet: cabells foscos enrinxolats, cara pigada, mirada intensa i amorosa.
-El van fer treballar dur, un kapo va abusar d'ell, els metges van experimentar amb ell, amb aquell cos estimat...Fins que li van clavar la injecció letal al cor.
La Martha plora. Pel dol enquistat eternament. Se senten ocells al petit pati. Com poden cantar?
-Cada cop que desestenc la bugada poso les pinces dretes. Ni en filera ni tombades fent piló. Cossos podrint-se...libèl•lules amb ales arrencades...
Callades, senten veus. Veus que no volen dutxar-se per ser desinfectades, morir asfixiades amb cianur, com rates. Veus que arrosseguen imatges adossades a la memòria del terror, que no té consciència.
-Li vaig dir: 'Marcaràs un camí amb pedretes clares o molles de pa, per trobar-te?'.
I ho va fer. Cada matí veig aquell estel al firmament.
Ni les llàgrimes. Ni les pluges. Ni els vents de primavera netejaran mai Auschwitz.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436185 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com