No encara

No encara, no pot ser encara
el viatge amb cap retorn.
“No serà res!”, això et deies
i així eclipsaves els mals.
El cor poruc no volia
saber del dolor del cos,
tu en canvi amb la por ballaves
al compàs dels seus batecs,
I els ulls ben ferms no cedien
a l’amenaça del plor.

No encara, no pot ser encara!
doncs al mirar-te al mirall
veies la pell poc caduca
per reunir-la amb la foscor;
els ulls vessant tot de vida,
les mans ben plenes de plans
i una pila de somriures
en fila a punt per sortir.

No encara, no pot ser encara.
Ara sabem que l’amor
i l’afecte que et sobrava
no van emprendre amb tu el viatge
perquè ens els vas deixar aquí.