No en tinc prou en veure el teu reflex sobre la lluna

Una nit jove observava ombres insòlites vagar pels carrers. Però una n'era diferent, una figura esquàlida passejava arrossegant els peus en cada pas. Deixant anar alenades d'aire entristit, melancólic d'amor.

Li havien robat el cor, li havien pres el sentiment en un dolç petó. I caminava intranquil·la, sense rumb, sense saber on refugiar-se, amb els pensaments ocupats en una ànima perfecte presonera dins un bell cos.

Els passos eren curts, lents, freds. Tot transcorria lentament, excepte els cotxes, que ràpids, t'esquitxaven la cara amb la pluja del carrer.

Les gotes és desprenien dels núvols, netejant la pols d'un paisatge de mitja nit. Queien sobre sòlids objectes imperfectes.

Ja no quedava ningú al carrer, ni a les places, ni tan sols als cotxes dels aparcaments. Hom s'havia arrecerat a les cases, esperant que la pluja amainés. Tan sols aquella figura desemparada seguia dempeus, sense adonar-se del fred, sense sentir les gotes que sorgien dels seus ulls i relliscaven galtes avall en un tímid ball.

Els braços duia descoberts, tenia calor en una gèlida i plujosa nit d'hivern. La camisa portava oberta, deixant al descobert el cos nu, lliure de pèl.

Els seus pensament giraven vers un ser intangible, no vers el fred, ni vers aquella nit... el dolor que el seu cor duia era interminable, incomprensible a altres ulls, i quin dolor el compren millor que le seu portador que l'amor? o el desamor? tot provè del mateix, i aquesta ombra solitaria n'havia sofert una gran dosi en una petita nit.

Bagava ara, insòlita pels carrers, mentre pensava "ja no en tinc prou en veure el teu reflex sobre la lluna".