no em queda altre remei que dir-te adèu

No puc evitar pensar encara en tu cada dia. Mire eixes fotos de fa algun temps no molt llunyà i recorde que en eixe temps els dos érem un sol. Ho trobe a faltar. Trobe a faltar converses de hores i hores que sols tenien com a finalitat escoltar el somriure de l'altre, dir-nos lo bojos que estàvem per veure'ns. Encara guarde el record del nostre primer bes, el got d'aquell concert que anàrem junts, la cullera d'aquell gelat que compartirem, les fotos on sempre estàvem junts... Tants records i sembla que sols estan a la meva memòria. Sembla mentida que les coses que un dia em van fer feliç ara em fan plorar. No vull dir que millor si no hagués passat, ni pensar-ho. Sols dic que va acabar massa prompte. I massa prompte m'has oblidat. Abans d'estar enamorats érem com germans, amics dels que pocs hi ha, però d'això ja no queda ni un fràgil record. I tot per que de nou no vaig saber estar a l'altura. I torne a plorar i això no soluciona res. Però tampoc tinc clar si queda alguna cosa que arreglar. M'esborres de la teva memòria i no sóc més que un zero a l'esquerra. Ja no puc continuar lluitant per un somni que cada cop és més dèbil. Tu no vols saber res més de mi, aleshores és millor que et done el meu millor acomiadament. Ja no puc continuar endavant així que saps que quan vulgues em pots venir a buscar per que ja no estic al teu camí, ja no sóc el teu oxigen. Així que adéu... sempre t'estimaré, fins sempre.