No em puc moure

No em puc moure. De veritat que ho intento. Em miro els dits, ordeno amb totes les meves forces que es moguin i els malparits es queden quiets. Li dic al braç que intenti fer un petit moviment, per minúscul que sigui… però sembla sord. Cedeixo el poder a les meves cames. Sé que són allà. Han de ser allà, enganxades al cos, com rodes a la carrosseria d’un cotxe. Però també es neguen en rotund a ajudar-me. No sé què tenen en contra meu. Bé, de fet, no sé qui sóc. Intento recordar… Observo l’habitació que m’envolta i veig vidres trencats, un quadre caigut al terra, gots esmicolats al costat de la taula… Noto com la sang em cau lentament per la boca. No m’agrada el seu sabor. És realment fastigós. Gairebé no puc obrir els ulls. Sospito que tinc la cara inflamada, com si fos un d’aquells globus de les fires. De sobte, em ve un pensament al cap, una petita espurna, lleugera, invisible… el meu nom és… el meu nom és… Sara. Sara? Sí… juraria que el meu nom és Sara. Tinc… quants anys tinc? Trenta? Sí, vaig fer trenta el mes passat. Ara enllaço pensaments. El meu darrer aniversari. Veig cares de felicitat. Fotos… m’arriben fotos digitals a la ment. Un pastís. Sí… sóc la Sara, tinc trenta anys, però encara no sé què faig estirada al terra sense poder moure’m.
Per la finestra entra un sol enlluernador. Primavera. Floten els corpuscles de pols omplint l’estança d’una atmosfera irreal. M’arriba el soroll del trànsit. Algun clàxon insisteix en destorbar el silenci. Passa una ambulància. Penso que la vida continua més enllà, la reconec, tot i desconèixer què m’ha succeït per estar en aquesta situació.
Un crit espantós es fa lloc al meu cervell. Ara ho veig. Noto el cop brutal de la violència als meus ossos. Una bufetada… després un cop de puny… crits… insults… el dolor segrestant-me en un cau del què no puc sortir. És ell… el veig envoltat d’ombres… no recordo el seu nom… no vull recordar el seu nom… Percebo el soroll de vidres trencats… el sol que ja envaeix el pis… És ell… el veig a les fotos que són a la tauleta… va vestit de nuvi… és una boda… jo sóc al seu costat… semblem feliços…
Un soroll m’aparta d’aquests pensaments… truquen a la porta. Estàs bé? Vull parlar… no puc. No, no estic bé. No puc moure’m. Tot em fa mal. Estic marejada. Et necessito… a tu… al noi que somriu a la foto… no al d’ara. Sé que no hi ets. Hi ha massa silenci. Darrerament en aquesta casa el soroll era insuportable. Però ara que t’has anat… tot sembla tranquil. És la calma després de la tempesta. No trobo a faltar els teus ulls vermells… els teus retrets… la veu cridanera que vol conquerir la meva voluntat…
Escolto una sirena al carrer. No sona com una ambulància. Semblen els bombers… No, és la policia. Segueixen trucant a la porta. La sirena ja no pertorba el silenci. Tot recupera la calma. Els corpuscles continuen flotant per l’aire, el sol que entra per la finestra segueix obsequiant primavera, la quietud envaeix els minuts després del caos. Els cops a la porta es fan més forts. De sobte, algú s’apropa veloçment, s’ajup i em pregunta si estic bé.