No em mouràs

M'ha agradat-entusiasmat aquest aferrisar-se a la vida del final. No fulla, sóc una soca. Després de tot.

... Per ser una bona poetessa i veig que també relataire i prosista. A mi m'interessa especialment la poesia, és per això que habitualment també comento poemes.

Un petit defecte: "torre" s'escriu amb "e".

Però m'agraden aquests poemes en que la veu flueix, no sé si m'explico. Deixant les estructures clàssiques, inamovibles i arcaiques i donant llibertat al poeta per fer els versos més llargs o més curts.

Hi ha algú per aquí a la web de RC que ja ha rebut una aferrissada crítica meva per escriure molts "poemes" que no són poemes autèntics. Almenys no, des del meu punt de vista. Es tracta de proses que totes retallades en forma de versos curts, creen el suposat "poema". Ara no recordo el pseudònim d'aquesta relataire que penjava "poemes", que per a mi no tenien aquest qualificatiu.

Ben diferent és un POEMA com aquest, en el que el llenguatge és POÈTIC, tot i no ser rimat. El llenguatge està ple de metàfores i paraules entreteixides amb la intenció de distreure i jugar amb les mateixes paraules. Mentre ens prenguem la poesia com un joc, jo crec que ens anirà tot bé. La prosa pels prosistes o pels moments en què cal raonar, esgrimir raonaments, experiències, imaginacions, etc. Però quan hem de fer poesia, fem POESIA!

Fantàstic! Me'n vaig a comentar-te el "Testament" que apareix a "Tensant el Vers", motiu pel qual ens vam conèixer ahir, en la presentació i dinar posterior.


Records del llamp!





llamps i centelles!

PS: Per cert, he agregat el teu correu-e a la llista d'enviaments que tinc. De vegades envio coses interessants. Si t'atabalo o no vols que t'enviï res, digues-ho i et retiraré de la llista. Entesos?

que nia entre fulles grogues i vent desolat, aquí, enmig de la nit, panteixant dins del pit, ennuegat de plor que tremola; maleït dolor de tardes de fang, que no permet viure- ni morir- en pau; però, sí! planta-li cara! que hi ha altres albades esperant a la porta, totes plenes de llum i de goig.

La poetessa no volia fer poemes, què li darem perquè ens en faci més...?

Una abraçada

a

això sí que és un poema de conviccions, d'arrelament. Les fulles són molt maques de veure, però la soca és la pell, l'envolcall màgic del nostre cos. Afirmacions en veu alta davant les adversitats. Un gran poema Fredia. Una abraçada.
aleix

Duresa, dolor, llàgrimes, ressentiment,... Però enmig una espurna d'esperança: la fortalesa.

molt maco, Fredia.
LLuitar per tot, per el que estimes , per la vida, per els somnis.....,

Una soca de soca-rel. Resistint.Tensionant les arrels. Esperant la rosada. Una soca antiga de cor. Obrint-se al sol. I oferint els seus fruits al vent que s'emporta les fulles, però no la soca de soca-rel.

Bon Nadal, Fredia !

Toni.

Metàfores transparents per compondre un clam rebel a favor de la vida: tardor, dolors, arbres amb la contraposició (molt ben trobada) entre fullatge, soca i arrel.
Les arrels pregones permeten resistir, furtar a la mort i a les desfetes de la vida la seva desesperació.
Un poema d'una vitalitat amarga, adolorida, que ens visita soca endins.

Salutacions,
franz

que no li agradava fer poesia... tal i com tu ens la mostres en aquests mots, sincers i d'una força que arrela, com la soca de la que ens parles. Tot coratge, la poesia així també és vàlida, hi ha tants estils de poesia, com poetes vaguem pel món.