No em miris, si us plau, quan et dic que tornis

Ahir vaig recórrer un mar,
caminant sobre peus descalços,
i a la sorra hi vaig deixar,
el record més peculiar,
de les memòries.

...quan encara els meus peus,
vestien sabates.

Ahir vaig voler volar,
amb les gavines,
però aleshores em vaig adonar,
de que les meves ales ets tu.

...però no volies volar,
si més no, no amb mi.

I va ser per això,
que no vaig poder deixar,
de passejar sobre el record,
que fa temps varem dir,
que no el recordaríem sols...

I així doncs es va fer el dia,
com si mai més hagués de tornar,
i amb ell es van perdre els meus passos...

...Quasi igual que quan es perdien,
per tu.

Seguidament,
al compàs de les meves llàgrimes,
va sonar aquella cançó que cantarem aquella nit,
abraçant-nos...

...Ara només m'abracen uns braços,
incapaços d'estimar.

És el meu plorar qui em besa les galtes,
quan l'absència dels teus llavis,
el fa present.

No em miris, si us plau,
quan et dic que tornis.