No em deixes dormir...

La distància entre els límits del llit és enorme aquesta nit i cap resposta omple del tot el despropòsit de pensaments, retrets, qüestions i d'altres que, en càrregues diverses m'esclaten al cap.
M'alço.
Dissipo lentament el pes del meus cos sobre els peus, insatisfets, és clar, per la pèrdua de la postura horitzontal. Signe, aquest, que el dia ha estat llarg i mogut. El segon renec es dona pel contrast entre tebior i fred, entre cobrellit i terra. Però, arrossegats pels impulsos de les cames s'apropen a la taula.

Les lletres, arrenglerades com la infanteria de les idees, esperen com sempre en el teclat. Esperen ser acariciades més que colpejades per portar el seu missatge a la pantalla.
-Ja vinc...
El meu camí fins a elles no és menys accidentat que ahir. Sé que la pota de la cadira acabarà algun dia amb un dels meus dits que en la foscor hi veuen menys que jo.
Dos minuts, llargs i eterns entre sorolls mecànics. Res. No hi ha cap correu, cap signe de tu. Llàstima.
Aquesta cerca automàtica que el meu subconscient ha fet em remet a les sensacions que m'ha fet abandonar l'intent de dormir. Ho sento, però n'ets la culpable. És el pes de les teves paraules i el gust per l'únic cop que els meus ulls t'han tastat el que colpegen amb força aquesta nit.
Que pensar? Com actuar? Que esperar? Per què esperar? Són dubtes que travessen el meu cap de costat a costat per damunt de la música que m'hauria de relaxar.