No em deixaràs...Perquè sí.

Et vaig trobar al mig del camí quan viatjava perduda sense fi. No sabia a on anava, no entenia el món que m'envoltava. Vaig deixar de ser jo. Vaig deixar que m'anul·lessin. I tu vas ser un tresor al mig del camí, un somriure a la vida, una resposta trobada.

Parlant amb tu, em vaig retrobar.
Conversant amb tu, vaig deixar de tenir por.
Viatjant amb tu em vaig fer forta.
Ara sóc qui sóc. Ara he omplert el buit que tenia.

Sempre formaves part del paisatge, però mai t'observava, mai et gaudia. Estava cega i no et vaig veure brillar.
I ara disfruto del nostre camí.
Tot passa, tot queda. Paraules i fets que no moriran.

Jo no vull ser teva.
Jo no et vull tenir.
Tu no em pertanys ni jo a tu. Simplement vivim i som companys de viatge.

Per això et dic que no em deixaràs.
Potser demà et quedaràs al mig del camí.
Potser demà em quedaré al mig del camí.
O potser demà una bifurcació ens farà escollir.

Però avui anem junts pel camí. Tu pots, jo vull. Tu vols, jo puc.
I, no em deixaràs... Perquè sí.