NO DIR EL QUE PENSEM

Isaac, demana el vell Toneu, a les seves mans ja velles i cansades i te una pipa de tabac . Tu que ets metge, quan em queda de vida ? Al fons una ria que pot esser del Nord d’Espanya .

Isaac jove ros i amb ulls vius, es mira l´oncle-avi i quasi no sap respondre, no se oncle, potser un any o dos, no ho se, la vida i la mort es molt fugissera , no se sap mai.....
Així que la fosca m’espera, no hem sap greu, ja he viscut prou.
Isaac interromp, be tiet, ja t he dit que es molt relatiu, el mal pot avançar mes despresa o mes a poc a poc , els metges no ho sabem tot, no som l’oracle de Delfos,
Ho se Isaac, com també se que el teu pare i tu sou l’única família que tinc. El testament esta arreglat.

Ai oncle no parlis de diners ,nosaltres no en volem pas, sols volem que vinguis a Barcelona.Tal com pronosticà Isaac la vida de Toneu s’apagà lentament, un any i mig i ja esta enterrat al Cementiri del Mar.Per anar a Barcelona, tot el que hi va posar a la maleta no l’omplia ni una quarta part.

Al cap de quinze dies s’obre el testament.

Al meu estimat nebot Isidre li deixo la casa, amb la condició que no la pot vendre mai i apart i te de passar quinze dies de Vacances.
Al meu estimat renebot, Isaac li deixo vint mil euros, que tenen de ser per fer un màster en Medicina allà on vulgui.

I tenint en compte que els meus nebots, tenen suficient per viure, i també tenint en compte que ja vaig pagar també la carrera de Isaac,els llego quinze mil euros per la dispesa. La resta uns tres-cents mil euros els deixo a una ONG , perquè els nens desvalguts,no ho siguin tant.. Sempre havíeu dit que no volíen els meus diners.

I així va acabar el testament i els nebots varen quedar amb la boca oberta, perquè els tres-cents mil euros ja els tenien quasi gastats.La mare diu al pare, ja t´ho deia jo que el remaleït vell alguna ens en faria. El pare assenteix, però diu. Dona sempre haviem dit que no volíem diners.....