(No) (Deses) Pere

Un relat de: Tanganika
La dona de Macedònia, seca i bruna –una avellana torrada vestida pobrament- trucà a la porta d’una casa unifamiliar més aviat burgesa amb ànim de demanar almoina.
Va fer prou sort. La propietària s’interessà per ella. Li donà tres peces de roba, una bossa de cacauets salats i una ampolleta amb oli d’oliva verge extra. Li preguntà el seu nom.
-Rihanna.
-Sona bé.
-Significa ‘dolç aroma de flor del paradís’. Fa cinquanta-quatre anys que sóc aquesta flor -somrigué.
També li va fer saber, amb xapurreig verbal, que era grega i que malvivia en una furgoneta farcida de fills i de fills dels fills. Que rebotien d’una localitat a una altra foragitats per les autoritats.
La Sílvia es mirà la Rihanna ben mirada. La Sílvia tenia cinquanta anys i, per la poca diferència, estava molt més ben conservada. La pell de la Rihanna s’estriava; les dents, esgrogueïdes i malaltes, no hi eren totes; els cabells, els duia recollits en un ni monyo descendit per la calor i la pena). Aquell ser menut va agrair el rebut. La Sílvia, que necessitava abraçar, va acaronar-li el cap. Mig xiuxiuejà:
-Que tinguis sort, molta sort!- i la va abraçar.
La Rihanna va quedar-se amb l’emoció i va acomiadar-se girant-se un parella de vegades, commoguda, mentre feia les passes fins el carret de compra atrotinat trobat vés a saber on, on va guardar les donacions.
“Diners no”, va pensar la Sílvia en tancar la porta, “és el primer que li he dit, li ho he estampat…massa secament?”. Li va saber greu aquella desconfiança, aquell rebuig d’entrada a no entregar res que no fosssin articles materials.
La dona grega ja no hi era. La Sílvia va recordar-ne la barbeta amb pèls curts i blancs. I aquells ulls esgotats de pidolar perquè no dominava la llengua d’aquell país. A la seva confortable llar una fortor de formatge d’ovella curat i gratinat li va recordar que tenia els macarrons al forn. N’havia fet més quantitat que l’habitual. El gat siamès se li va acostar i va refregar-se contra les cames de la dona. L’agafà a coll i el besà sublimant amors extraviats. Així estant, mirà per la finestra que donava a una placeta. Una acàcia enorme que moriria en fer trenta anys –l’arbre ho tenia assumit- s’exhibia esplendorosament florit, un núvol de color safrà. ‘Un tipus de groc-taronja’ màgic’, digué la Sílvia a l’animal.
Sota l’arbre hi havia uns joves. Eren indis de la Índia? Es fregà els ulls. Hauria pres massa cúrcuma amb pebre a l’amanida de ceba i all que aquell matí li havia abellit? No. Certament, allà eren. Anaven abillades, elles, amb teles de tons i estampats orientals que suggerien un món preciós. Noies amb els cabells llargs, negres com l’atzabeja, i aquelles arracades-arc grosses. Els somriures blanquíssims. La indumentària d’ells, una camisa que arribava als genolls o més avall i de màniga ni curta ni llarga; pantalons que no assolien els turmells. Matèria natural sense tint, frescor autèntica. Atractius, sensuals. El grup semblava trasplantat, fora de lloc, sota el vegetal. Com una postal. Un noi parlava pel mòbil, cosa que desvià l’interès de la Sílvia en fer una ganyota perquè la modernitat assolia –i embrutia- aquells bells éssers. Sacsejà el cap. El gat va voler saltar fins les rajoles de terrissa cuita amb cert desencert i un pèl de perillositat.
-Ui, perdona, Jim!
Parà el forn. Parà la taula amb més coberts. Tornà a xafardejar. No hi eren. Hi havien estat? Un cop de vent li espolsà tot ple de flors de l’acàcia. De seguida un segon vent va afegir-hi flors rosa pujat, de buguenvíl•lea. La combinació cromàtica en dansa extasià la Sílvia, li suavitzà una creixent mala llet.
-Bah! Hauria d’estar en un hostal de mil estels prenent una vichysoise, hahaha!
Arribaria en Sergi, el marit, de la feina. Més a dinar, també, les dues criatures de la nòvia del fill que d’un dia per l’altre els encolomava. No eren els seus néts!
-Ets de por- li havia dit, tan bon punt va trucar-los per col•locar-los-hi- No ens véns a veure en tres mesos i ara em comuniques que marxes de cap de setmana i que ens endosses els fills de la teva parella. Maco! Que no tenen avis biològics?
-Sí, però fan una escapada les mateixes dates. Mira, mare, us duré un formatge artesà d’allà on anem, fa?
La simpatia seductora del fill la desarmà. L’enutjava ser utilitzada. Havia de substituir el pensament negatiu. Xocà amb un aparell voluminós, massa abstreta en aquella idea.
-Llamp de ventilador de peu!
Funcionava a velocitat màxima. Quasí ensopegà amb el cable, també. Evitant la caiguda una visió se li creuà:
En una sala de color verd prat primaveral un psicòleg xinès vestit amb un trajo blau marí amb camisa i corbata de beix diferents mirava un home que tirava a beduí i a un altre de pitofi. Ambdós es trobaven en aquella consulta en ser considerats bojos. Anaven menjant galetes de xocolata d’una cadena de supermercats marca blanca que operava per una tirallonga de països per al públic de baixa estofa. El nòmada, un secall amb pantalons majestuosament cagats i els ulls atzur, afirmava que ell era un espantaocells, concretament de calàndries. El borratxo gras i gros, d’altra banda, feia morros de goril•la en zel mentre es distreia amb guixos dibuixant cargols sobre la catifa grisa que ell pretenia transformar en persa sense pressa. El beduí s’anà diluint en fum color argila. El robust ebri es difuminà ell mateix a mesura que acabava la seva obra. El psicòleg somrigué amb dents petites i feu que sí que sí. Obrí un paraigua, es posà a sota i permeté que l’estri l’engolís.
Desaparegueren. La Sílvia i aquelles visions, aquells retalls de somni que si l’havien d’alterar havia après a canviar-les per un comptar arrugues i varius d’algú que s’inventava. Rigué. Notà l’aire de l’aparell que no matava prou la suor d’aixelles que se li havia disparat: mantega de primera qualitat. El nas demanà el plaer de flairar-la.
-MBP! Mala bèstia punyetera! MBP!
-Nooo: Molt Bona Personaaa!
Aquell record de jocs de mots amb el fill quan no era ni carn ni peix li comportà la teràpia d’olorar-se. L’Àlex havia estat prou bon trasto. Àlex! Àlex! El plor per l’enyor li fulminà l’enteniment. Va haver d’agenollar-se, de cop, picar amb els punys a terra, cridar aquell nom, alliberar el desig d’un passat irrecuperable. I afanyar-se, que les criatures estranyes a dinar no trigarien. Però no eren el seu fill. S’aixecà, va córrer cap al jardí. Damunt una taula de pedra hi tenia unes caixes amb fruita madura per fer confitura. Es descalçà, pujà a la taula i comença a trepitjar-la, tot i no ser raïm. Se li clavaven els pinyols. Seguia, seguia. En Jim la mirava sense saber quina expressió felina fer. Fins que el timbre tallà l’acció purificadora. La dona no va voler posar-se les sabates, no. Volia marcar empremtes dolces. Anà a obrir amb els peus impregnats de polpa lliscosa i sucosa. Deixava el terra marcat per a les formigues que no hi anirien: no n’era any.
-M’he deixat les claus!
O bé perdia memòria, el marit, o no havia pres prou cafè de bon matí o a mig matí. Un encarregat d’hipermercat, aquell oblit?
-És la vegada que fa nou, aquest mes. Què et passa, Sergi?
-Me les comptes?
-Sí.
-Per què?
-Per comptar.
-Podries trucar-me per dir-m’ho o portar-me-les, molt millor, no?
-Saps que no. És cosa teva.
-I és clar! Vaig a dutxar-me.
-L’aixeta està trencada. Ja ho saps.
-Fa nou dies?
-Hehehe! Doncs sí! Vés a cala Clotilde i que ens torni, la dutxa que ens deu i que vol que ens la cobrem, de quan li van fer obres a casa seva i no tenia aigua.
-Vaaa, no t’hi pensis. Aviat vindran.
-Va dir que a les dues. Falta més de mitja hora, Sílvia.
Que argumentés fent-la quedar exagerada li va fer mossegar-se el llavi inferior per no discutir.
-Vés, va! Agafa una tovallola de casa.


La Clotilde estava remenant el braç elèctric. La crema seria espessa, com havia calculat. Va obrir el veí d’unes quantes cases a l’esquerra.
-Deliciosa ferum, Clotilde!
-Sí? Crema de carabassó. Me n’he fet per deu dies. Quan es refredi, en guardaré en terrines al congelador.
La invident de setanta-set anys, de tarannà independent i activa, es valia sola i ben sola. Feia un lustre que era vídua. Posava llum al cada dia tossudament insistent i somrient. Una col•lecció de figuretes de porcellana al moble del rebedor, netes com una patena, manifestaven que no havia perdut l’obsessió per la neteja. El paviment també brillava.
-Que impecable, el rebedor, Clotilde!
-La pols la noto. La palpo, la vull fora. Dia sí, dia també. Bufa i tasta una cullerada de la crema, a veure què et sembla. Millor, te’n poso en un bol, Sergi.
Amb aquella petició la dona podria explicar-li batalletes una estona. En Sergi va ser cortès, va passar a la cuina a fer el tast.
-Cinc minuts, Clotilde. He vingut a dutxar-me.
-I tant, la dutxa que us dec!
Es disposà per escoltar per enèsima vegada el càstig de les monges, segur. Després, sota l’aigua, podria desempellagar-se un residu d’olor de Merche Sarelli, l’oficinista amb qui havia protagonitzat un polvo animal que finalment el va portar a una absoluta vacuïtat. La Sílvia, a qui no s’havia acosat més del convenient, no hauria ensumat res. La flaira dilatada del gratinat hi hauria contribuït.
-La Pilar i jo estàvem escombrant el passadís que en dèiem el paradís per riure fent rima. El paradís de la pols. Pols de monges. Érem petites i haver d’escombrar dos pisos, dos paradisos ens feia rabieta que canviàvem per riure. Rèiem quan no passava cap monja, és clar. Vam mirar per una finestra: la calba del cap bombeta del jutge s’acostava. No ens vam poder estar de vessar-li l’aigua beneita d’un càntir que havia viatjat a Lourdes.
-I us van castigar tot un any escombrant.
La Clotilde va assegurar que hi tornaria. La monja castigaire s’ho mereixia, que la fessin quedar malament. El jutge semblava un músic que no ho havia estat, prim i boig, que saltironava per la vorera. Regar-lo va ser divertit. En Sergi va inspirar, pacient. Ara vindria el mes de Maria.
-Cada maig celebràvem el mes de la Verge. Ens feien portar flors de casa. Qui no en duia era mal vista. Les roses fragants del pati de cala meva tia…quina meravella! La meva tia, quan menstruava, regava les plantes amb la sang. Un aliment, deia. Quan es va saber, les monges no me les acceptaven. Anaven directes a les escombraries, que procedien d’una bruixa trastocada. Va ser arran d’allò que, per més que fos estudiosa, no rebia la nota que em tocava. I, mira Sergi, sí, aquell dia al banc de la capella de Maria, mentre cantàvem, em vaig pixar. Mil vegades copiar que no es feia. Van haver de canviar el banc. L’orina hi reapareixia del no-res. Com la taca del fantasma de Canterville, no, hahaha! Em van expulsar, les males putes. Quan la tieta va haver mort jo anava al pati aquell de les roses supremes en primavera i quan tenia la regla…regava. Fins que l’habitacle va ser enderrocat pels hereus, uns cosins llunyans francesos que feien cara de fàstic. Van cobrar pels pisos que s’hi van construir i adéu.
En Sergi sabia quins pisos eren. El cul de l’edifici, humid i tètric, estava capriciosament decorat per una enfiladissa que es cargolava paret amunt i només durant el bon temps. Esdevenia vermellosa, vergonyosa, perdia les fulles i queia. Cada any.
-Clotilde, tu i els teus records! Vaig passant cap a la cambra de bany, que se’m fa tard. Ai, la crema! A veure….exquisida!
De debò ho expressà, tot i cremar-se encara un xic la llengua.
-Sí, fes. Digues-li a la Sílvia que vull sentir altre cop allò del darrer episodi de la ‘Heidi’.
Es va girar cap els fogons elèctrics –que controlava perfectament- on en un pot estava bullint tres ous de gallina roja. Li venia de gust preparar a la Sílvia un cafè suprem amb la màquina de professional que el seu difunt abans de jubilar-se i de passar a millor vida en qüestió de mesos havia portat a casa perquè l’anaven a llençar. La Clotilde li serviria amb el dibuix d’una espiga o d’un cor a l’escuma. No, millor un quart de lluna somrient, de collita pròpia.
El cafè el comprava a un venedor menut i tímid que l’importava de l’Àfrica més tustada. L’homenet, en Had Dela, tirava a oriental i la beguda estimulant que comercialitzava incorporava propietats antioccidentals. S’autodesignava Had Dela per matar –amb èxit- el vincle familiar que gairebé l’havia asfixiat. No, no estava boig. Cada trimestre passava per cala Clotilde, la més antiga de la seva cartera de vint-i-dos clients, i de passada li llogava una habitació per reposar uns dies de tanta moto amb sidecar carregat amb les caixes del producte, per escoltar l’anciana i ajudar-la encara que ho ‘veiés’.
-M’has pintat totes les parets! Rosa, blau, blanc. Com has sabut els colors que m’agraden? Com ho has pogut fer sense que notés l’olor dels productes ni la presència dels utensilis ni els sorolls en feinejar?
-La nit té llums i silencis que he après a emprar.
En Had Dela havia coïncidit amb la Sílvia un inici de tarda plujosa i ventosa degut a una reunió de bruixes que havien pres estramoni.
-Avui, com cada dijous, vindrà una veïna. Em fa companyia. El fill va marxar-li fa temps, sí, però té un buit que no pot empassar precisament perquè és un buit.
Així que van ser tres al voltant d’una tauleta de fusta de melis que feia unes aigües que la cega resseguia amb un dit, com un ritual, abans de posar-hi les tasses. El dia s’havia enfosquit amb la hivernal i tempestuosa climatologia. Les begudes fumejant i aromàtiques reconfortaven. Precisament va ser el primer cop que la Sílvia va narrar aquell fet de la seva infantesa en escola religiosa que va encantar a la Clotilde en reafirmar que les monges no les empassava.
-Sí, les Germanes Puritanes de la Beatitud. Resar abans de les clases, no poder dur roba sense mànigues ni massa curta. Setembre i juny, els únics mesos permesos per vestir roba de carrer que per a elles era embrutidora i agosarada. L’uniforme uniformant i fermant. Tibat planxat, fosc. Impropi.
En Had Dela escoltava fent xarrups lents i morros de desig. La Sílvia se sentia encantada amb aquell home cararodó amb barba com un osset trapella.
-Anàvem d’excursió algun dissabte. Ara seria impensable, que tan bon punt s’inicia el nou curs el professorat pacta els dies no lectius. No regalen cap hora. Si jo fos mestra, segurament faria igual. La canalla cansa, cal tenir un caràcter i també una edat. El meu fill va tenir ben pocs professors que li transmetessin passió per les assignatures. Com pot haver-hi escassetat en quelcom tan important? Vull pensar que vam tenir mala sort. Bé, sóc perfeccionista i pessimista, cal afegir.
-Inspira amb atenció el fragant cafè- va tallar-la en Had, que s’estava inquietant amb la queixa i negativitat de la dona.
Va obeir-lo. Un tro imperiós seguit d’un llamp es van afegir al tall que es precisava. Va poder parlar més a poc a poc.
-L’autocar va dur-nos fins a Roses, a passar el dia a la platja per mullar-nos els peus, fer Pare Nostres de sorra i encerclar-los amb palets, petxines, musclos i branques. Sense gorra i sense crema protectora. La temperatura va escaldar els entrepans, van adquirir un sabor agre. L’aigua en camtimplores de plàstic era el gust del plàstic sorprenent al propi plàstic. Era dissabte i s’emetia el darrer episodi de la sèrie que totes seguíem i volíem veure, com tot el país.
-La Heidi, que maca que era!
En Had Dela picà de mans amb aquell esclat entusiasta de la Clotilde.
La Sílvia se’l va mirar un segons delectant-se’n: el trobava moníssim. ‘No convé, tinc una vida’. Li tremolaven les mans, va fer un copet maldestre a la tassa, que vessà. La taca al tovalló era un estel.
-El cafè que porto porta imatges i missatges que es mostren quan és de menester.
Rialleta neguitosa d’ella.
-Hauré de passar-me a les tisanes.
-Tu mateixa, si t’ho preguntes i t’ho respons així.
Un xàfec instantani picà des de l’exterior com volent travessar cap a l’interior envestint contra totes les superfícies. La Sílvia va desentendre’s de la sensació de trencament d’una etapa energètica de la seva vida. Prosseguir relatant era un bon medi. Els altres dos paraven l’orella.
El timbre.
-Qui pot ser, sota tanta aigua?
La Clotilde s’aixecà per anar-ho a esbrinar, amb una confiança envejable. Obria del tot, per captar els colors de qui truqués.
Es tractava d’una noia baixa, galtuda i grassoneta. La pell del rostre marcada amb un gravat de puntets com un coixinet d’agulles de cosir. Els cabells, untuosos i llisos d’una llargada fins el còccix. Aquella imatge la percebé ben nítida, la invident. La noia, desprotegida de la pluja, amb un paraigua capgirat per una ventada, regalimava un núvol sencer.
-És aquest el passatge del Paratge núm.11?
-Bonic nom, ja m’agradaria!
-On sóc, doncs?
-Ets al núm.11 del carrer Cavaller Fèlix. El que busques no em sona de res, noia. A quin món el cerques?
-Bé, tant li fa. Com que sóc aquí, miri, porto una carabassa preciosa per vendre. Ideal, ni grossa ni petita. La pell és taronja. El dins, ben vegetàlico-carnós. És la primera, s’ha avançat.
La va treure d’un cabàs ratat per tal de fer-li palpar.
-És maca per fer maco- afegí- fins que sigui cuinada.
-En un centre de taula? I l’ús de posar-la sobre el cap per caminar recta mentre pujo de puntetes les escales per mantenir l’esquena forta?
-El que li plagui. Les altres són carabasses de violí, encara són verdes. Aquesta no. Va aparèixer espontània. Li deixaré barata. Deu pesar uns dos quilos i li vendré per mig. Fa?
-A vegades entre grana igual una grana diferent s’hi fot com qui no vol la cosa. Carabasses de violí! Concertegen amb els grills?
-Depèn dels grills. Els de la meva terra pateixen depressió, els costa engegar.
-Noia! Busca’ls i diposita’ls en un pot amb el tap amb foradets. Fes que sentin les carabasses fins que es curin. Passa, noia, et vas mullant. Perdona. Treu-te les botes al passadís i canvia’t els mitjons. Posa’t els de recanvi que duus comprimits en un apartat del moneder, oi que ho encerto?
-Sí. Són de ratlles color turquesa i gris.
-Excel•lent combinació.
Just ser a dins la nouvinguda que el cel esclatà novament. S’hi va formar un escletxa de llamp.
-Encara en tenim per una hora horassa-sentencià l’anciana.
La taula de la cuina abraçà la benvinguda fent-li espai de manera que els ocupants es van acostar més uns als altres. La cucurbitàcia va ser mostrada, com acabada de banyar. La Sílvia la va trobar preciosa.
-Quan la parteixi, te’n donaré la meitat.
Fins llavors la noia, asseguda i silenciosa, no gosà dir ‘hola’. Tímidament fixava la vista al líquid que cremava i que mostraba el dibuix d’un tulipa, el que la Clotilde li va fer.
-El proper, traça-m’hi una bicicleta per resseguir rutes amb encant-apuntà en Had Dela.
Un colom picà amb el bec la finestra. La negror donà pas a un raig de sol fugisser que l’au usà per envolar-se, com guiada.
-Se’n va de viatge iniciàtic!
-Estàs un pèl sonat, feliçment sonat?
La Sílvia va haver de fer-li la pregunta. En Had somrigué. La de la carabassa tenia pell de gallina i mal de coll. Començà a beure empassant amb esforç.
-Va, acabo d’explicar, caram!- tronà la Sílvia.
-I és clar, dona.
-Ni jugar ni menjar no ens venia de gust. I de sobte…on eren, les monges? Una senyoreta mig aprenent ens vigilava com un gosset deixat per l’amo des de sota un parasol. Des d’allà ens feia cantar invariables cançons religioses adoctrinada en què eren motivadores.Llavors una de nosaltres les va veure, dins el restaurant, aclofades en butaques de cara a la caixa tonta, mirant l’episodi del desenllaç. Denunciable!
La jove es notava sobrera i no saber de què es parlava l’incomodava. Va aconseguir obrir boca i amb veu de pus a les glàndules va dir-los que havia de marxar, que mercès i que si la Clotilde volia més carabasses que hi comptés a fi d’estiu.
-Carabasses, tu; cafè, ell. Hehehehe. M’està bé. El proper cop em diràs el teu nom.
El cafè de Had Dela (quantes tasses n’havia pres?) la feia parlar més, més, més. La Clotilde havia dit adéu a la noia i havia anat al bàter. Quan defecava s’hi estava mínim mitja horeta.
-Aneu fent, aneu fent!- des de l’excusat demanà.
-Folles amb rosses estúpides?
-Per qui m’estàs prenent?
-Com en Sergi. La de l’Àlex no és rossa i com si ho fos. És l’estil de dona. Jo callo. M’estic carregant dones, sí. Què em carrego de mi?
En Had esborrà l’ofensa. La Sílvia vomitava intimitats.
-Els anys previs a la ‘nena mona’ va ser un xiruquer fumeta.
-I el seu pare, què fa?
-Fornicar amb l’estúpida rossa, la Merche Saleri.
Uns trons…o ventosistats de la Clotilde? Una ferum com de iode confirmà el segon.
-Per què estàs aquí, Had Dela?
La barreja de l’estimulant cafè amb l’aroma de les descàrregues de la genial dona cega atrevien a la Sílvia a indagar.
-El meu pare, no sé en quina vida, em va fer fora de casa en ser jo el centre d’atenció de la meva mare.
-Mimat, consentit?
-No. Adorat.
-Pitjor, no?
-El mateix que vas fer tu amb el teu fill fins que a l’adolescència va canviar.
-Tens raó.
-No fer el que el meu pare em dictava per triomfar al món em va suposar l’expulsió.
-Ets fill únic?
-Sí. Vaig discutir amb el pare, massa cops. Finalment, la mare li va fer costat. Vaig marxar amb un bon cop de porta darrere meu i uns quants vidres trencats i el meu cor, si compta. Però la unió dels meus pares no va estabilitzar-se fins que ell no va trobar una dona encara més baixeta que la meva mare, una peruana, amb qui va tenir una filla, que van adoptar. Van repatriar la sudamericana amb un feix de bitllets i un aparell eixuga llàgrimes que li va fer un bon efecte placebo.
-No em diràs noms? Sóc xafardera.
-Noooo, hahahaha! El meu pare em va dir que amb el que havia gastat per mi mentre era amb ells hauria pogut comprar uns quants pisos i que havia perdut diners. Classes especials, psicòlegs…m’ho retreia tot constantment.
-El meu fill té bones llavors.
-No ho dubto. Per això el tens al cap i el fas entrar a la conversa. El teu dolor és el seu, el dels passos que l’han afectat, t’han afectat.
-Prou!
-Plou, sí. Hi torna.




Feta la dutxa, en Sergi donà les gràcies a la Clotilde.
-Marxo. L’Àlex és a punt de venir.
-No em passarà a veure?
-Li diré que hi ets.
-Coi, si remaleïdament gairebé sempre hi sóc! La casa em podria caure al damunt i jo quedaria llisa i somrient.
-De debò no vols un gat?
-Per ara no.
-I després?
-Hahaha! Digues a l’Àlex que l’estimo. I si recorda les boletes de pa.
Quan el veí fou fora, la dona obrí el calaix del pa. Hi havia una barra del dia, de farina aceptable. Penetrà la molla amb els dits, n’estirà i la treballa elaborant boletes. Les boletes de pa. Les posava en un plat petit de color verd. Les boletes dibuixaven ulls, naus i boca d’una cara. Algun cop afegeia orelles i serrell.
-He fet una obra d’art. Una cara amb boletes de pa, Àlex. Vaig a fer les patates fregides.
Així actuava. El nen veí s’apressaria a engolir-ne, enriolat, esperant la sabuda i teatral reacció d’ella quan, uns minuts més tard:
-Qui ha menjat boletes de pa?
Començava faltant un ull o la boca o les orelles. Serien uns quants vegades de fer-hi ullades fins que el plat quedava buit i la diversió per als dos acabada.
La Clotilde sospirà, trista, enyorada d’aquelles estades d’unes hores, algun cop aconseguint que dinés amb ella. El seu marit treballava fora de sol a sol i ella a dins sola sola. Endrapà les boletes. El tast li semblà agredolç.




L’Àlex estacionà la furgoneta tunejada. Va fer sonar la botzina. La seva mare va córrer a saludar-lo, a fer-li un petó. Però ell tenia pressa o ho sabia fer veure molt bé.
-Aquí els teniu, en Jonathan i la Vanessa. Marxem, mare. Vindrem demà final de dia a recollir-los, d’acord? Et veig bé. Que no surti el gat!
El fill, la mirava, sota aquelles ulleres de sol de vidre tan fosc? No esperava veure el pare?
No. Descarregà del vehicle les dues criatures, se n’acomiadà ben ràpid i arrencà. La Sílvia amb prou feines va poder dir ‘hola’ i observar l’amiga, asseguda al seient del copilot, estirada enrera, amb les clames plegades teclejant el mòbil. Va emetre un telegràfic ‘adéu, fins després’ als seus fills. La Sílvia hauria volgut conèixer-la ni que fos de passada, com cada vegada des de feia tres anys i la situación no variava. L’altra semblava protegir-se’n. Aquella dona esvelta, una frustrada top model, fumant tabac sense filtre, omplint-se els porus de l’ànima de merda. Les ungles, pintades psicodèlicament. Tant, atreia, aquell físic? Què més tenia? El cotxe engegà de cop alhora que es disparava música alta, com per ofegar, enèsimament, mots costosos i necessaris.
La pasta la volien diferent, amb salsa industrial. La Sílvia els va dir que havia de ser d’aquella manera o a passar gana. En Sergi els encengué el televisor per distreure’ls. S’espantaven d’en Jim, per fer-lo fora li tiraven macarrons. La Sílvia es va enfadar. El terra de casa seva es mereixia un respecte i, per sobre d’allò, el gat encara més. Que se n’ocupés en Sergi d’aquells dos petits monstres aliens que res tenien a veure amb ells genèticament. Sabia que aquell era el dia del mes en què Had Dela duia el cafè a la Clotilde. Li calia conversar-hi. Va fer-hi cap després de dinar de mala manera i castigant aquells infants malalimentats sense beguda edulcorada com s’esperaven i sense postres de greixos dubtosos. Hi havia un plàtans i avellanes torrades. I les gràcies?
Feu les passes separàtories dels habitacles de la mateixa vorera, un pèl irregular, però possible de fer amb els ulls tancats, com un joc de dirigir-se a un altre món. Però una veu estranya va fer que els obrís:
-Descomplica’t!- va exclamar un gavinot des de les teulades. I continuà:
-Desparasita’t!
I seguí:
-Desalcoholitza’t!
La descendent dels dinosaures tenia el plomatge de color pinya colada i uns ulls tequila sunrise.
-Al•lucino! Em parla un ocell ebri?
-Tens clara la teva realitat, tu?- es defensà l’ocell.
I s’envolà fins el dalt d’un dipòsit d’aigua, després el d’una xemeneia i finalment ho provà en una antena que no li va fer el pes. S’allunyà, definitivament.
-Estic grogui d’alguna cosa?- es preguntà la dona.
-El teu fill t’imita. Fa veure que està bé estant amb algú amb qui no està bé.
Tenia en Had Dela al costat. L’home duia un barret de palla molt ben trenada al cap. Va fer passar davant d’ell la Sílvia, aguantant la porteta metàl•lica del barri, un xic pelada. Alguna flor encara resistia sense invasió de mosca blanca, al minijardí exterior, a la part més ombrosa. Una granota va raucar.
-On és amagada?
Segú, l’amfibi. El raucar s’anà tornant una veueta de falset.
-Tu, tu, tuuuu! On t’has amagat, tu, tu, tuuuuu? Sóc ventriboig! Sóc autor de les veus que vulgui.
-Això ho fa prendre el cafè que subministres?
-Com una hòstia reparteixo hòsties-obre-els-ulls-nenaaaa!
Es van recloure en un angle del pati a tocar d’una columna folrada per una heura que havia produït flors liles campaniformes. Una sentor similar a la de gessamí els enrarí els narius, estimulant la comunicació més plena.
-Que faci migdiada, la Clotilde! O que hagi anat a comprar pa! O que tregui pols que veu sense veure-s’hi. Quina pols que no veiem, treu?
-La teva? I la meva?
-Sí. Had, parla’m de tu ara. Aquí.
-Hi ha un camió, allà. Hi té escrit ‘il•logístics indocumentada’. I les nits de lluna plena de maig, la més propera a la Terra, apareixen passos felinals a llocs de trànsit. No mor cap gat atropellat mentre duren. Sembles una dona antiga.
Amb aquell punt de l’iris escanejà les ànimes de l’ànima de la dona.
-Boletes d’ànimes neven dins meu, dec ser…atàvica?
-Segueix.
-Fortor de pebrots escalivats. Algú em treu la pell negra. El suquet es barreja amb les llavors. Un cop nets, disposats en una plata, ruixar-los amb la setrillera a vessar d’oli lluent i viscós. Som tu i jo, també.
-Una matinada, quan era nen-noi, vaig anar a buscar, per les places i per la platja, petards no explotats d’una revetlla. Jo els volia fer petar. Duia metxa.
-Tens els ulls enfonsats i envermellits de patir? Et veig cansat, Had Dela. No opera en tu, el teu cafè?
-A mi em toca pagar consumicions als que la gent anomena ‘tarats’, els estigmatitzats. És el meu karma.
-Qui paga, descansa.
-I qui caga…també descansa! Hahaha!
-En una de les meves vides anteriors vaig tenir esquizofrènia. És clar que aleshores no rebia aquest nom. Sóc feliç de dur a dins aquell ser, aquest ser. Cuidar-lo implica conservar genialitat.
Va girar el cap i va escopir.
-Què fas?
-Treure mala llet per la incomprensió que aquest ‘jo’ pateix.
Va inspirar estirant el coll.
-El meu nen petit vol relatar-te la meva Primera Comunió. M’ho prega.
-Hahaha! Quin canvi de tema!
-No tant. Prossegueix escoltant-me, aquí, al meu costat, sense ni saber ben perquè, oi?
La Sílvia es tocà la tofa sense sorpresa. Resseguí, mig somrient, la forma d’una arbustiva que emmarcava …el que fos. Tancà els ulls. Que li emmarqués el cervell!
Es va aclarir la gola, en Had Dela.
-Vaig fer la Comunió amb la meva germana, la Júlia, qui avui en dia és propietària d’una casa enorme, té cinc gossos, mig marit i una pila de dinerons. No m’hi faig…bé: amb els animals sí.
-Hahaha!
-A l’església…ho vas veient, tens els ulls closos per això?...érem quaranta nenes i jo, que era el més petit. En una capella em van donar la hòstia amb molta gràcia.
-Hahahaha! Saps que hi ha un ofici? El d’hostiòpata, hahahaha! Unes hòsties ben donades, al temps i lloc adecuat, deuen probar! Hahaha!
-En veure les nenes com badaven les boquetes per engolir el cos de Crist tan fi i pla que semblaven retalls rodons de paper higiènic em va venir el desig.
-Hahahahaha!
-Jo anava de mariner.
-D’aigua dolça o salada?
-De safareig tèrbol amb capgrossos i tel verdet surant.
-Hahahaha!
-Jo era petit i primet. Amb aquests ulls grans i clars. A la meva mare li queia la bava.
-Hahahaha! Imagino un escolanet amb un pot sota aquesta senyora recollint-la, hahahaha!
-Les nenes estaven abillades amb vestits fins els peus, com si fossin donetes. Enjoiades fins el moll de l’os. Anell, arracades, collaret, braçalet, medalla. Jo m’estava pixant…
-Hahaha! Pel goteig bavaiós de ta mare?
-Quan la cerimònia va acabar vam anar a visitar familia qui ni sabia. Regals. Petons. Comentaris curts, formals, repetits. Carícies postisses. Jo entregava el recordatori. I m’estava pixant…
-Hahahaha! Com és que no vas anar al bàter de cap parent d’aquells?
-Era -i sóc- tímid. Saps que hi ha qui ho considera una malaltia? Fa poc, per contra, he llegit que els introvertits són més savis. Abans de dinar van portar-nos als jardins del Palau de Pedralbes, on hi havia una exposició de Goya. El pipí em va sortir, escalfor entre les cames, mentre admirava els quadres. Arran de veure’ls que se’m va obrir l’artista que duc. Un dels obsequis de Comunicó, el millor, eren unes aqüarel•les. A l’escola feia retrats dels companys sense que s’adonessin. Després els perfeccionava i arrenjava com em plaïa. I pintava. Conservo una carpeta amb aquells dibuixos. amb ‘aquella micona’ robada de l’aspecte dels de la classe. Els mestres, ni un esbós, és clar!
-Hahaha, cagadet!
-Algunes de les obres me les compraven els amics. Jo en tenia una còpia, hahaha! Ja he acabat el rotllo, callo.
-No, més. Vaaa!
La Sílvia no comparava si tot era cert o no. I què?
-Tinc una filla en alguna part del món, la Ramona. Ha tingut moltes parelles, és molt guapa. Fa de barwoman. Duu el serrell com les egípcies.
-Oh!
-Jo vaig fer l’amor, fa temps i uns quants cops, amb una octogenària ben conservada que tenia tres periquitos.
-Hahahaha!
-Rius sense enfotre’t, bé. El pare ja no el tinc, la mare i la germana no em soporten.
-Oooh!
-Jo agafava xarop d’estricnina, que conté morfina, de la farmàcia del pare, on jo feia d’aprenent. Tindria uns vint anys. Havia patit uns quants desenganys amorosos.
-Oooh!
-Vaig estar ingressat. De les veus, no en parlo mai. Em protegeixen, em guien. Fixa’t en aquestes marques de les dues vegades que em vaig tallar les venes. Ara ja no les faig, aquestes coses.
En Had va treure una cigarreta liada i va haver de fumar.
-Tens aquest vici? T’està liquidant…
-Si fumo em relaxo. Com els hindús, em relaxa la ment.
-Tu vols viure, però fumant?
-Sí.
Tossí.
-Un ser dels que tinc a dins m’hi empeny. Jo els permeto, a tots, de ser. A vegades més, a vegades menys. Diguem que tampoc és que els tingui massa harmonitzats, hehehe.
-No el pots contenir, el d’ara?
-També ha de viure, com t’he dit.
-Viu ell i mors tu?
-Hehe, calla, va!
-T’entrevisto una mica? Em ve de gust! Mentrestant, a casa en Sergi i aquelles dues criatures…mentre no toquin el gat, ja poden fotre’s pizza si ell truca al repartidoooor. Que hi faci anar la rossa amigueta, que s’ho quedi tot menys en Jim. I mentrestant el meu fill i aquella dona, mira, tant de bo ella el deixi si ell no sap deixar-la, tant de boooo… I mentrestant la Clotilde que vegi tot el que sap veure i que me n’ensenyi un dia que li ho demani.
-No m’entrevistaves?
-Vinga! Un color.
-Blau.
-Un lloc.
-Un banc de pedra en una plaça només per a mi.
-Una paraula.
-La única possible: amor.
-Un ser viu.
-Un gat. O un gos.
-Un so.
-Música. La sufí, hi sóc afí.
-Una il•lusió.
-Que m’estimin.
-Un agraïment.
-Trobar una noia maca.
-Una pena.
-La meva mare.
-Un record intens.
-He tingut amics íntims molt macos. Amb en Nando recollíem taronges als camps de Penància en unes terres fèrtils properes al mar. Érem temporers. I també a Bleida, per les peres.
-Una cosa del dia a dia que t’agradi.
-Repartir cafè i no fer res. Saps com n’és, de molt, no fer res?
-Sí. Una persona.
-Un cosí que tinc, director de pensió de mala mort, l’Isidre.
-El teu nom de debò.
-…
-El teu nom de debò.
-…
-Quin és?
-És una mentida. Em dic Pere.
-Pot ser una mentida. Pot ser, és, el títol d’aquesta història.
-Sí? Hehehe!
-Sí.
-(No) (Deses) Pere.
-Que enrevessat!
-Gens, gens ni mica. El que ha de ser.
-Hi falta res?
-Poc. Acabo de descobrir que em divorciaré i que iniciaré una nova etapa de vida.
-Oooh!
-Que el meu fill, de retruc, trencarà la relació superficial, s’acomiadarà d’aquell cony empresonador i voraç. Ella és frívola! No estan destinats. No ho consento, però he callat.
-Oooh! Happy end?
-No pas. Una cursa sense fons més coherent.
-Però… s’hi prendrà cafè?
-Cadascú amb les seves respostes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

169 Relats

166 Comentaris

76452 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)