No deixis que les nostres morts s'oblidin

Un relat de: Pubilla

Uns núvols obscurs i impenetrables cobrien el cel aquell matí, fugaços raigs de sol és filtraven dificultosament per trencar amb aquell món d'ombres. El paisatge estava format per figures opaques que transmetien una sensació de dolor i tristesa difícil d'explicar, però que no s'igualaven al meu estat d'ànim. A primeres hores, una fina pluja havia acariciat suaument l'herba del cementiri i s'havia confós amb les llàgrimes que relliscaven sense pausa pels meus pòmuls. No sé com vaig aconseguir mantenir-me en peu i no defallir. Rostres difuminats, a causa de la humitat dels meus ulls, s'acostaven a mi i em deien coses, el significat de les quals em resultava confós, com veus llunyanes que escoltes però no comprens o no vols comprendre. La pluja havia cessat durant uns instants, justament quan la caixa era introduïda al nínxol i la gent començava a sortir lentament del recinte amb una expressió de buidor als ulls. Jo vaig ser l'últim, em vaig quedar dempeus, mirant una foto de carnet vella i arrugada de la mare; començà a ploure, va ser llavors quan em vaig començar a fer a la idea que mai més la tornaria a veure, encara que sempre estigués present als meus pensaments. La mare havia mort...
La vida mai havia jugat al nostre favor. Maria Fernández, filla de barri obrer i sense més família que els veïns i amics, s'havia quedat embarassada als dinou anys d'algú que mai vaig tenir la curiositat de conèixer. El nostre pis...era suficient per als dos i si alguna vegada reformàvem el mobiliari era gràcies als sofàs que algun veí havia dipositat al contenidor de la vorera del davant. A cops rebíem la visita d'algun "amic" de la mare, que esmorzava amb nosaltres al matí; ella es passava els dies següents pendent del telèfon amb unes espurnes als ulls que encara la feien més bonica, però aquelles espurnes acabaven fonent-se perquè ells mai retornaven.
Afortunadament, els estudis sempre m'havien anat bé, combinava segon de batxillerat amb una feina extra en un bar. Encara que la imaginació no tingui límits, els nostres somnis havien topat amb la crua realitat i la lluita per la supervivència s'havia convertit en la nostra prioritat. No obstant, en algun racó del meu pensament, residia el motiu pel qual no havia deixat els estudis als setze anys: era poder oferir a les nostres vides l'oportunitat d'un futur millor; una vaga idea, potser utòpica en els temps en que vivim.
Aleshores va arribar ell. Un diumenge em vaig aixecar a l'hora de dinar; hi havia tres plats a taula. Un altre home, una altra desil·lusió...i aquest cop es quedava a dinar. Em vaig dirigir a la cuina, on esperava trobar alguna explicació, però amb qui em vaig trobar va ser amb un home de mitjana edat cuinant un plat d'una olor exquisida. Vaig emetre un lleuger so amb la gola per tal de fer evident la meva presencia, l'home es va girar mostrant un esplèndid somriure. Parlava un català bastant forçat, amb la intercalació involuntària d'alguns castellanismes. Es va presentar com a Manel Gimenez, autodefinint-se com "l'ovella negra" d'una família conservadora de l'Espanya profunda, els ideals masclistes de la qual havien arrelat subliminalment en el seu subconscient, i que acabarien passant factura, però no a ell, sinó a la mare. Ella va aparèixer dins d'un vestit de flors i sense més maquillatge que la seva morena pell. Aquella ombra obscura que regnava sota aquells ullassos verds, que havia cregut permanent, havia desaparegut. Desprenia una senzilla bellesa i no vaig tenir valor de trencar la màgia que transmetien els seus ulls.
Els dies següents van portar a les nostres vides alguns canvis que alteraren l'univers que havíem creat junts i compartíem. Jo ja no era l'únic home dins la vida de la mare, ella es pentinava i reia per un altre, l'absència de figura paterna encara em va fer més palpable aquest fet. La veritat, tenia por, molta por. Mai havia conegut el meu pare i,
d'haver-ho fet, crec que encara l'odiaria més. La fràgil aparença de la mare amagava un cor fort, ja massa ferit i exposat a trencar-se del tot. No obstant, aquella nena de barri que mai havia cregut amb la felicitat es llevava cada dia sentint una sensació similar a ella. I jo ja no era el seu protector.
L'estiu va arribar i, amb ell, les ganes de descansar i trencar amb la monotonia de la vida diària. El Jordi, amb qui vaig tenir la sort de conèixer el valor de l'autèntica amistat, em va convidar a passar el mes d'agost en un poblet dels Pirineus. Vaig acceptar la proposta. La por que vaig sentir als inicis de la relació de la mare i en Manel no havia disminuït, però l'home que comprava flors a la mare i li oferia constantment el seu afecte es mereixia una oportunitat, ja que, a cops, els meus pensaments em semblaven fruit d'una gelosia que intentava dissimular. Aquell mes d'agost em vaig dirigir al poble amb la idea de deixar la meva vida habitual durant uns dies i trobar-la igual en retornar. Em convenia deixar enrera els pensaments que turmentaven el meu cap, i ho vaig aconseguir. No obstant, en tornar, les coses havien canviat. La vida que vaig deixar enrera aquell mes d'agost, mai més la vaig tornar a recuperar.
Només arribar a la ciutat, em vaig plantar davant la porta del nostre pis i vaig prémer el botó del timbre. Un estrany silenci evidenciava que, a dins, no hi havia ningú. Vaig cridar la mare, però ningú contestà. De sobte, la porta de les veïnes s'obrí i la imatge d'algú que coneixia massa bé m'impactà tant que em deixà sense alè. Un cabells foscos i rinxolats cobrien el seu rostre, una espessa capa de maquillatge intentava dissimular les marques d'un cop i unes fosques ulleres tapaven per complet els seus ulls. Es retirà les ulleres i em vaig trobar de sobte amb la visió d'uns ulls que havien perdut completament la vida, envoltats d'una aurèola negra. La mare s'atansà a mi i m'abraçà. No entenia res. Vàrem sentir el soroll de la porta del carrer, la mare s'afanyà a sortir del pis de les veïnes i m'empenyé cap a casa. Quan justament estava deixant les maletes a la meva habitació i em disposava a endreçar la roba, submergit en el confós aspecte de la mare i la seva actitud, en Manel creuà la porta del pis. Tenia claus pròpies? La mare, amb un gest, m'indicà que m'amagués. El so d'un plat trencat va arribar a les meves orelles com a prova del que estava sospitant, però que no volia admetre. El so d'una veu terrible i amenaçadora em va provocà una sensació de desesperació i impotència que em garratibà per uns instants. Els plors de la mare inundaven la casa i es veien interromputs pels crits d'en Manel. Vaig agafar el primer que vaig trobar: un gerro que contenia flors seques. La distància que em separava de la cuina em va resultar eterna; un cop em vaig veure submergit en l'escena que ocorria davant meu, instintivament vaig trencar el gerro al cap del Manel, que estava de esquena a mi clavant puntades a la mare. L'home, en caure, es colpejà en el cantó de la taula, però no m'importà. La mare estava al terra, compungida, tremolant i somicant. El que estava passant semblava irreal. Un raig de sang li brollava de la comissura dels llavis, tenia un ull completament morat i la seva vida s'escapava en cada intent que feia per respirar. La vaig agafar en braços i la vaig dur al seu llit; al cap d'un quart d'hora, l'ambulància i els mossos que vaig trucar van aparèixer. Les dues setmanes següents, les vaig passar entre les parets d'un hospital i dormint en una incòmoda butaca. Mai havia sentit tanta ràbia i impotència, acompanyades d'un sentiment de culpabilitat que trobava el seu origen en el fet d'haver deixat sola la mare aquell mes d'agost.
El Manel va passar un dia a l'hospital i el deixaren anar, només vàrem aconseguir una ordre d'allunyament, no es podia atansar al barri ni a 600 metres de la mare. Aquella injustícia encara m'irritava més, perquè era conscient que amb la incompetència de les autoritats i la possible dissidència d'en Manel, la vida de la mare perillava i jo no podia estar les 24 hores del dia controlant, encara que feia tots els esforços per aconseguir-ho.
Era molt aviat per parlar del tema obertament i no volia exercir pressió a la mare, no obstant, em va explicar que els maltractaments s'havien iniciat justament després de marxar jo de vacances, fruit d'una discussió de parella i s'havien convertit en un hàbit rutinari. Volia estar tot el dia amb ella, perquè notava que la seva mirada cada cop s'enfosquia més i semblava que la vida defugia del seu cos cada cop que feia un simple gest. Però ella no em deixà i m'obligà a assistir a les meves primeres classes com a universitari. Vaig marxar deixant un fragment de mi en aquell pis mal comunicat, observant contínuament, en la búsqueda d'indicis sospitosos. Una beca em pagava els estudis d'Econòmiques. Em vaig asseure en una aula plena de rostres que no coneixia. Només vaig poder resistir tancat en aquell recinte poc menys de dues hores, una temorosa sensació envaïa el meu cos des del precís moment en què havia arribat i un cop vaig poder fugir, vaig anar ràpidament a casa. El so d'unes sirenes trencaven l'habitual silenci del carrer, el cap em començava a rodar i engollir saliva em resultava increïblement difícil. Una ambulància estava aparcada davant el meu pis i diversos cotxes de mossos d'esquadra envoltaven l'edifici. Vaig observar l'escena i vaig caure de genolls a terra. De seguida em vaig alçar i vaig córrer cap a casa. Un cotxe de mossos transportava algú en el seient del darrera, s'enduia el Manel, que tenia esquitxades de sang a la cara. Un cos era introduït dins l'ambulància, vaig entrar-hi, esquivant tothom que es posés al meu camí. El cos sense vida de la mare em quedà gravat a les retines.
L'ultima cosa que em queda d'ella és un paper arrugat i tacat de sang que va escriure poc abans d'abandonar la meva vida: "Quan els records t'impedeixin somriure, pensa en mi, ja que el meu amor sempre estarà present dins teu, encara que viure en aquest món hagi perdut el sentit, somriu per
mi, lluita per mi, lluita per totes, lluita per un futur on cap dona mori a mans d'un maltractador, no deixis que les nostres morts s'oblidin".


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Pubilla

1 Relats

0 Comentaris

516 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00