No cal córrer

Hi han moltes maneres de arribar a les persones, però amb tu havia de ser especial per que fos una relació de per vida.
Havia provat de mil maneres d’acostar-me a tu, però sempre acabàvem malament, suposo que jo tenia molta pressa i tu no tanta.
La veritable prova de foc va ser quan et vaig convidar a fer aquella ruta de quatre dies. Llavors amb tantes hores xino-xano entre arbres, camins i corriols ens vàrem anar acostant una mica més cada dia. Però on realment vaig triomfar, va ser l’últim dia, quan no hi havia espai a l’alberg i vaig compartir habitació amb tu. Aquell sopar, aquell vi i els quatre dies que portàvem junts, varen ajudar a que la roba ens sobrés i el contacte de la nostre pell ens ajuntés fins avui.
No cal córrer, quan el destí s’ho val el camí és llarg.