Cercador
No arms no legs
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En Deric estimava la vida amb els colors que portés. Es llevava, el gat li saltava al llit i li explicava què havia somiat. L'animal s'estava quiet i tranquil escoltant-lo. Cada dia feia igual i mai no se'n cansava.
En Deric havia nascut sense extremitats. No sabia què és picar de mans, xutar una pilota, trepitjar fulles seques o herba tova, abraçar. I molt més, massa més.
En Deric, curiosament, no es queixava de les seves mancances. Gens ni mica. Era feliç i un exemple per a molts.
Li van proposar animar als altres. Hi ha tanta depressió avui en dia, tantes frustracions, tant inconformisme,...
En Deric era portat a instituts, escoles i centres cívics i es mostrava a la gent com era. Enlairat en una taula, aquell home de cap a trenta anys, ajudat per una extensió de carn, un múscul indefinit, es recolçava a la superfície i avançava fent una mena de saltironets. Els assistents sobretot s'emocionaven i molts àdhuc ploraven en veure com aquella persona de sempre mutilada fos tan positiva. Aleshores entenien que tots els seus problemes eren ben poca cosa i que no sabien agrair el que tenien. En Deric va haver de superar que algú es rigués d'ell o s'esgarrifés i l'anomenés 'monstre', però va reaccionar amb somriures i humor.
En acabades les xerrades molts l'abraçaven i podia sentir el que era. Va fer molts amics. Admiraven l'esforç i la disciplina del dia a dia que ell es veia obligat a tenir per mantenir-se fort i sa. I a ell no l'importava gens que s'hi comparessin si això era per a un bé.
En Deric un dia es va enamorar i va ser correspòs. Ella el va abraçar, es van besar i ell li va entregar el seu cor que no tenia cames ni braços, com el d'ella i com el de tots.
_______________________________________________________________ Relat inspirat i dedicat a una persona que realment és així i actua així i que buscant 'no arms no legs' (més o menys) pel senyor google es pot trobar. Tota una lliçó i, no obstant,
En Deric havia nascut sense extremitats. No sabia què és picar de mans, xutar una pilota, trepitjar fulles seques o herba tova, abraçar. I molt més, massa més.
En Deric, curiosament, no es queixava de les seves mancances. Gens ni mica. Era feliç i un exemple per a molts.
Li van proposar animar als altres. Hi ha tanta depressió avui en dia, tantes frustracions, tant inconformisme,...
En Deric era portat a instituts, escoles i centres cívics i es mostrava a la gent com era. Enlairat en una taula, aquell home de cap a trenta anys, ajudat per una extensió de carn, un múscul indefinit, es recolçava a la superfície i avançava fent una mena de saltironets. Els assistents sobretot s'emocionaven i molts àdhuc ploraven en veure com aquella persona de sempre mutilada fos tan positiva. Aleshores entenien que tots els seus problemes eren ben poca cosa i que no sabien agrair el que tenien. En Deric va haver de superar que algú es rigués d'ell o s'esgarrifés i l'anomenés 'monstre', però va reaccionar amb somriures i humor.
En acabades les xerrades molts l'abraçaven i podia sentir el que era. Va fer molts amics. Admiraven l'esforç i la disciplina del dia a dia que ell es veia obligat a tenir per mantenir-se fort i sa. I a ell no l'importava gens que s'hi comparessin si això era per a un bé.
En Deric un dia es va enamorar i va ser correspòs. Ella el va abraçar, es van besar i ell li va entregar el seu cor que no tenia cames ni braços, com el d'ella i com el de tots.
_______________________________________________________________ Relat inspirat i dedicat a una persona que realment és així i actua així i que buscant 'no arms no legs' (més o menys) pel senyor google es pot trobar. Tota una lliçó i, no obstant,
Comentaris
-
Conec l'historia.[Ofensiu]Annalls | 08-11-2013 | Valoració: 10
I a vegades hi penso... i me'n faig creus... que vols que et digui... es tan... increible!!
De fet a mi em produeix l'efecte contrari, em deprimeix que la natura es comporti d'aquesta manera i per molt valent i positiu que sigui, crec que pateix...
Es veritat que te parella?
Anna -
Gran relat[Ofensiu]chusteriana | 06-04-2013
Un cas verídic per treure's el barret!
-
tot un exemple![Ofensiu]Eloi Miró | 02-04-2013
Moltes gràcies pel comentari... i per lo de les faltes (jajaja) ara que és molt curt com per fer-ne gaires no? ... en fi que toca fer el mateix amb els llargs!
I pel que fa aquest relat, si malament no recordo... aquesta història la conec. Diria que ens van passar un vídeo del youtube, el professor de filosofia, just l'any passat. Realment una història impressionant que dóna molt exemple a seguir... (i molt ben redactada com sempre!!)
una abraçada
Eloi
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435626 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com