No aconsegueixo oblidar-te

Estic asseguda a l'andana de l'estació, esperant que arrivi el tren per marxar lluny. Penso en el somni que em persegueix ara, en el que m'estima ara, en aquell… Sento amor, por, tristesa i m'inunden les emocions. M'agradaria tornar al passat per un moment, i dir-me a mi mateixa com evitar l'error que em va fer perdre a qui estimo, però la realitat és una altra: freda, fosca, incerta… El tremolor de les vies al acostar-se el tren em fa aixecar. Reacciono ràpid, i miro al meu voltant. Estic sola, es fa de nit, i comença a ploure. El cel esta envoirat. Fixo la mirada en un punt i veig a algú però no distingeixo si s'acosta o si s'allunya. El tren arriba a la via 1, i aconsegueixo posar cara a l'ombra esvaïda fins ara entre la boira. El conec, és ell, algú oblidat al meu cap… però no, encara, al meu cor. Em venen a la memòria estones perdudes entre carícies a l'ànima i on reviu el meu sentiment encès només per ell, amb l'esperança de que torni algún dia. Fa cara de buscar a algú especial per ell, important. És la seva noia. Una persona increíble, que l'estima amb bojeria, que ho donaria tot i més pel seu príncep! Veig que es troben, i m'imagino que ella sóc jo: és el somni perfecte, inexplicaple i irreal del tot! M'entristeixo, visc, recordo, somio… Se'm neguen els ulls, però no vull plorar, no davant seu. Marxen, i jo pujo al tren… S'allunyen, confosos entre la boira, i alhora que s'allunyen s'esvaeïx el meu primer i únic sentiment.