Nívia

Hi havia una noieta, bonica, resplendent com el Sol, els seus llavis tendres molsuts, que a qualsevol noia, noi, o esser humà captiva, nomes mirar-la. Tenia un refilar tant dolç, que hi cantaven els ocells, i no parlem de la seva figura, de proporcions a la mida, i la mes desitjada per totes les damni-se-les.

Ella se'n va anar cantar, en una coral del seu barri, i allà hi havia molts nois i noies, que cantaven alegrament, formant un conjunt que donava goix de beure i escoltar.
En mig de tota aquesta follia, conegué en Narcís, molt ben plantat que donava gust de beure.
Era un noi, ros, Rus, d'alçada considerable, i el seu dansar, feia les delícies de totes les balladores, dons era l'amo del ball, i sabia fer tota la coreografia, del tots estils amb elegància i finesa.

Les noietes en beure'l , pensaven i deien , aquest si que me l'aportaria el llit, deixeu-me sola que es meu¡
Amb ell totes li ponien, però no els hi feia cas, dons ell era l'home, que porta la vena artística, dintre seu, i no tenia tems per rés més.

La nostre Nívia, no ho podia entendre això, o no ho volia entendre; ella només sospirava pel seu príncep daurat, i veient que no li feia cas, desprès de passar un any, rere l'altre, va marchar desesperada, a les muntanyes, i amb el seu desesper, va començar a menjar poc, i cada dia menys, només es consolava fent els pas de ball del seu enamorat.
Tant gran fou el seu patir, que sols plorava, sospirava i ni de menjar se'n recordava. Les seves llàgrimes, es perdien en l'herba de aquell prat .
El plany de la seva veu, el repetia l'eco de les muntanyes , com el record d'aquella coral, que abans tant alegrament cantava, i l'eco la contestava amb trista harmonia.

Al final es va anar aprimant i aprimant, que es quedar com un fideu tant primet, que no li sortia ni la veu, fins que un dia, es posar davant les precioses muntanyes i va dir e..c..o ......
pro al final de la seva veu, nomes li poder sortir cO..O..O..O.

desprès de això totes les muntanyes fan l'ECO

Emili