Nits i fades que passen volant...

"i aquella nit l'agafo al vol
per poder volar entre somnis
i alleugerir la meva son
per no deixar-la passar mai

no vull que accedeixi, només que s'entregui
pels meus sentiments fets amb paraules,
sense cohibir-la i sense pressions,
que povenen de dins del meu cor

faré que sigui fada per una nit
i el cel s'il·luminarà d'espurnes de llum
dels cristalls il·luminats dels seus ulls
que duraran i perduraran fins l'infinit

deixo aquestes paraules aquí escrites
pels records d'aquella nit que no és nit
que ve d'un somni provinent del desig
i que serà de segur única, sí única!

per convertir-me en el seu amant
o no ser amant i esdevenir amic
i que en un imaginari instant
esdevenir aquell desitjat amic-amant

i enviar el meu missatge a l'única dona
que pot comprendre que ella és única
desxifrant dins del meu afalegat cor
a cada instant el meu pensament

i no voldria ser incissiu aquella nit
perquè segur que passa volant
i voldria romandre en el seu pensament
a cada instant, en qualsevol moment
i viure-ho sense somnis al seu costat."

un bes suau i dolç,

OhCapità.

a la insoportable lleugeresa de l'ésser (bé no sé si es diu així). Hi has posat molts components interessants. Avui desbarro una mica o sigui que espero que em perdonis...
Primer el temps, com de ràpid passa i com d'intens pot arribar a ser. Això m'ha interessat especialment, vull dir aquesta dualitat:
qualsevol nit pot passar volant,
qualsevol nit pot agafar-se al vol, . Al meu parer és un tema molt lligat a la nostra vida (existencial li dirien els pedants). El temps es pot sentir llarg i feixuc mentre esperem o curt i fugisser quan pesem que no en tenim. I a més hi ha el temps objectiu, el que mesurem amb els rellotges.
Segon: la dualitat. El mateix fet ens pot fer sentir d'una manera o altra. Malgrat que el fet ens agradi (l'afalagament) som molt complicats i no funcionem com una màquina amb un input i un output... sinó que hi ha molt més, desconegut.
Tercer: la gelosia. I reprenc aquí la idea del M. Kundera. Personalment és un tema que m'interessa perquè em sembla molt curiós. També penso que està molt lligat a la nostra biologia. El que m'ha agradat del que tu has dit és: qualsevol dona pot espantar-se . Espantar-se està bé, no enfadar-se, enrabiar-se... He llegit por com efecte d'una suposada gelosia i em sembla interessant i íntim. Tenim por a quedar-nos sols?
Quart: la unicitat de les persones i dels fets que fem, malgrat que s'evaporin en el temps. Altre cop penso que reprens la temàtica del temps fugisser i de com afecta a la nostra vida, a la nostra personalitat, als nostres papers - als que hem pres en un determinat entorn-
Cinquè: les paraules, el que diem, els missatges... a quina distància estan del que pensem? diem el que volem dir? diem el que pensem?....

En quan a estructura el teu poema no m'acaba de fer el pes. Sincerament jo no en tinc ni idea de poesia (vull dir que pots fer cas omís totalment d'això que et dic). M'agrada el ritme que té, això si. La sensació que has produït però és d'aquella buidor que t'agafa tot i estar envoltat de coses... La sensació de que tot fuig, de que res es queda, i a l'horad de que tot és especial. En aquest sentit penso que el poema és genial i a l'hora difícil o sigui que demanar una altra estructura potser es demanar 'peres a l'om'.
Perdona pel 'rollo'.

Una abraçada ben gran,
Leela