Nits d'estiu.Carders,9. Capítol 1r

Un relat de: Misssullivan
Nits d'estiu. Carders, 9. Capítol 1r.

A principi d’estiu se’m va espatllar el ventilador, que a aquest petit entresol fosc amb un ventilador ja tires, i he subsistit gràcies a pluges i tormentes inesperades , persianes baixades i una mica de corrent d’aire, el suficient per respirar i que no passés el caparró de les meves petites feres, ni la resta del seu cos des d’allà a l’exterior.

Però avui he sortit al carrer i m’ofegava, no era una sensació metafòrica d’enamorament (Magari!); ni un atac sobtat d’asma; ni el pes absorvent de la meva feina a l' d’agost…era una temperatura exterior de mes de 400 graus, Centígrads Celsius o Fahrenheit. Antesala del Infierno.

Un ventilador de color gris gira ara davant meu, emetent un soroll que sembla que en qualsevol moment la casa aixecarà el vol. Pista para despegue, abróchense los cinturones y guarden sus objetos personales…
Ara ve quan l’ assitent de vol ensenyaria obdedient les 4 sortides d’emergència, amb una expressió facial de nena empollona donant la lliçó durant la postguerra. I si,senyors, tot queda claríssim, si hi ha una emergencia i m’haig de posar el chaleco-armilla salvavidas, no el puc inflar dins. NOOO! Fora!! I si fora et dones compte que el pitorro no funciona tu tranquil•lament bufes, bufes com qui infla globus, a través d’una canyeta , qual festa d’aniversari. Que el horno estará para globos en una situació així!
I ja posats perquè no tirem serpentines i fem explotar trabucs de confetti?
Toquem fusta i ferro, toquem el que sigui, però que no ens toqui bufar armilles, en tot cas espelmes, senyors, de mig segle i de dos segles; i bufar controls d’alcoholèmia, i la sopa que t’escalda el paladar deixant-te una rasposa llengua de gata.


Al pis de Carders també hi bufava un ventilador a l’estiu, no parava de bufar el pobre i tot i això era difícil respirar dins aquelles parets enblanquinades, prop del cel.

El primer cop que vaig visitar Carders, 9, hi vivien uns bohemis artistes, fora del sistema amb el seu fill d’uns 5 anys. No creien en l’educació estàndard i al nen l’educaven ells. El nen creixia despert, sensible i espabilat, curiós amb l’entorn i entretingut amb cents de jocs d’una mena de play que existia a les acaballes dels 90, amb la play si que hi creien,imagino.
Vaig dedicar moltes hores a arreglar aquell pis, la primera impressió del qual quasi em tira al terra i em deixa en estat catatònic royo Blancaneus. Però com sempre passa amb els enamoraments a primera vista, alguna cosa del petit estudi em va agradar i el vaig sentir meu en questió de minuts. Els primers dies els vaig dedicar a pintar les parets (decorades pel nen amb retoladors i pastelinaaaa)de blanc, i els mobles, una indigencia insuperable, de negre. Les portes del balcó vermelles s’obrien a la cridòria del carrer, i era bonic sentir com s’anava apagant les llums i la vida del barri i com es despertava l’endemà un altre cop, amb els clins clins medievals, dels butaners que picaven les bombones; les persianes dels bars que s’obrien, els primers cafès del dia, els primers croissants.
Recordo càlida la llum que il•luminava l’inici del carrer Boira, trencant amb Via Laietana, les tardes d’hivern.

Hi vaig començar a viure entre novembre desembre de 1996. Era imposible concentrar-me en les classes de literatura catalana medieval, que tenia a primera hora de la tarda, perquè aquell petit apartamentet absorvia tota la meva energia i il•lusió.
A Carders vaig aprendre a viure sola, al principi escoltant per les nits una emisora que deia no sé què de la gramola, després amb la companyia del meu gat Monko. A Carders m’hi vaig fer gran, i em vaig fer dona, vaig aprendre a caminar amb més seguretat (no més ràpid) però si més fort. A respirar més profund, i a somriure a la vida amb menys por.
I per sobre de tot em vaig sentir molt lliure respirant l’aire del carrer.

Trobo a faltar aquell petit apartament de portes vermelles; aquell balcó d’una rajola d’ample, d’un quart sense ascensor, des del qual en Monkito mirava el carrer, al costat d’una pilota de goma, amb la que mai jugava, al costat de la sorra que sempre es va negar a fer servir.

























Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Misssullivan

4 Relats

3 Comentaris

1458 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99