Nit malaguanyada

Si només podem viure la vida una vegada
i cada instant ens insta a treure’n gran profit,
ja que el temps mai no para com el mar infinit
d’esborrar noms, castells i qualsevol petjada;

si la mort és el vespre que no albira albada,
el vesper governat per l’ombra i per l’oblit,
si en el cel hi habiten sols el sol i un seguit
de núvols, llamps i trons i una lluna estelada,

si rescatar el passat mai no ens és permès,
si hem d’acatar el fat i tornar-nos no-res,
¿com és que aquesta nit tan nítida i serena

els meus dits no amoixen la teva flonja esquena,
que els meus llavis no besen els teus llavis vivaços,
com és que avui m’adormo sense cenyir-te en braços?