Nit estrellada, i no pas d'estrelles...

Nit de cap d'any. Festa, gent, fum, copes de més, música d'estiu a tot drap, colors, serpentines, borratxos perduts, mirades, somriures, abraçades, trepitjades, males cares, mitges de "rejilla", sabates de teló, pentinats "fashion", purpurina a tort i a dret….el concepte cutre (amb paraules majors) brindava per tot arreu. Els meus amics i jo feia poc que haviem arribat, i ens preguntàvem on collons ens haviem fotut. "Vint-i-cinc euros per aquesta merda??!!!", es queixava el Marc, i tenia tota la raó. Tot i això, jo no gosava dir res, perquè era una de les que havia insistit més en venir, i em sentia molt malament. Em sentia culpable d'aquella merda que tot just havia començat. I la nit, era llarga. Molt llarga.
Havia insistit perquè sabia que hi series, perquè et volia veure en una nit com aquesta, ja que, -digue'm somiadora-, però vaig arribar a pensar que amb unes quantes copes de més podriem repetir tot allò de fa un any. I qui sap, més endavant, tornar-ho a intentar. Somio massa.

Va passar una bona estona sense que la festa variés gaire. Sabia que no faltava gaire perquè la gent de sempre arribés allà, i tu també vindries. En tota aquella estona, ja m'havia encarregat d'aprofitar les dues consumicions que m'havien regalat a l'entrar. Ara, hauria de preparar bé la butxaca, perquè el preu d'una copa en una nit com aquesta fa mal i, més, si en comptes d'animar-te i desinhibir-te, t'entristeix.
Poc a poc va començar a arribar tothom, i vaig demanar-me una altra copa. També em vaig permetre el luxe de fumar-me un cigarret (feia mig any que no fumava!), i vaig quedar més marejada que una altra cosa.
Ara, ara sí. Ara ja començava a confondre'm entre la multitud, i el meu estat ja em permetia de camuflar-me entre les parets d'aquella sala. Ara ja no desentonava en cap dels racons d'allà, perquè ja desvariejava; em deixava endur pel ritme d'aquella música pestilenta que en cap altre moment hauria jurat que un dia ballaria. Si hi ha alcohol pel mig, sembla que tot té una perdó, no?

En tota aquesta estona, perquè em passés el mareig, havia anat a donar una volta per la sala. Era la meva oportunitat per plantar-me just davant de l'entrada, perquè em toqués l'aire. I també per veure't a tu.
I per fi vas arribar. Anaves amb el Bernat, i bastant entonat, com de costum en nits com aquesta. Vaig pensar que potser ho tindria fàcil, però és clar, tot depenia de tu. I tu, semblaves tan despistat allà dins, que vaig deixar-te un temps perquè et situessis.
Mentrestant, el Bernat ja m'havia rebut efusivament, tal i com em feia falta per pujar-me els ànims. Em deia que estava molt maca, m'abraçava i em donava voltes. Típiques declaracions: "T'estimo mooooolt! Ets la millor, tiaaa!!". És que si hi ha alcohol pel mig, tot té una explicació…
Mentres rodava entre els braços del Bernat, et vaig perdre de vista. On collons t'havies fotut? El Bernat va veure la meva cara de desconcertada i ve entendre el què passava. Va dir que m'ajudaria, que el meu príncep blau podia ser presa fàcil. M'estimo tant a en Bernat, és el millor…i sense alcohol pel mig, eh?

Per fi vam trobar-nos cara a cara, i ens vam fer dos petons. "Bon any" "Bon any…", i un somriure tímid. La teva ex ens mirava des de l'altra punta de la sala, i parlava amb una amiga seva. Van riure. Segur que reien de mi. Però em va ser bastant igual. Vaig pensar: "riu, riu…que no riuràrs tant d'aquí a una estona…"


Vam anar a demanar una altra copa i et vaig dir que et convidava. Un cop a la barra, em tenies agafada per la cintura, i em parlaves molt a prop. Jo em sentia petita, però protegida. Res em podia passar si tu m'agafaves. Només podia fixar-me en els teus ulls, i en els teus llavis, tan rodons, tan carnosos…no sé què m'impedia besar-los.

Segurament l'alcohol, feia que no pogués dissimular la meva mirada insinuant i apassionada quan et mirava i t'escoltava. De cop, no sé com (perquè no sóc conscient d'haver-ho meditat prèviament), vaig començar a jugar amb els dits de la mà que tenies sobre la barra de bar, i em vas somriure.
Llavors va venir un colega teu, i a l'instant vas enretirar la mà, i vas deixar d'agafar-me. Què passa? Et feia vergonya? No ho vaig acabar d'entendre…

-Per què m'has deixat anar? -vaig preguntar-li. Però just després de pronunciar aquesta frase em volia fondre…com li podia dir això? Quina vergonya.

-És que, aquest colega, blablablablabla….perquè és clar….blablablabla….i jo no voldria, ho entens?

Li vaig dir que sí, però no sabia si era jo, que ja no tenia capacitat de reacció (per culpa de l'alcohol, és clar), ell, que ja no tenia coherència de paraula (per culpa de l'alcohol, és clar), o la merda de la sorollosa festa que impedia entendre'ns.

En sec, com un ramat de nyus de l'Àfrica, o de Hooligans borratxos (que cadascú es quedi amb la comparació que prefereixi), va arribar un grup de persones (sí, sí, eren persones, encara que potser, no amb totes les seves facultats mentals…) i van apoderar-se de la zona de la barra i també del Guillem. Sí, el meu príncep blau es diu Guillem. I el més fort és que el coneixien, i el van començar a enlairar cap amunt, com si fos un titella. I és clar, quan el van tornar a baixar….doncs el vaig tornar a perdre de vista.

En aquells moments, vaig trobar-me a l'Esther. "Va tia, et convido a una copa si em promets que t'oblidaràs del Guillem. Almenys per a aquesta nit, sinó, avui no podràs disfrutar de la nit…". Ui, una altra sense coherència de paraula…disfrutar d'aquesta nit? Però que no era conscient d'aquell esdeveniment tan patètic? Bé, jo potser ara exagero, però en aquells moments, ho hauria engegat tot a rodar.

I una copa de l'Esther, i una altra de l'Arnau, i un glop del got de l'Uri, i un altre del del Carles, i un cigarret happy de l'Elisenda i….ja tot començava a fer efecte. Sí, m'havia oblidat del Guillem perquè ja no podia ni pensar. Només ballava envoltada de gent, i ens abraçàvem entre tots, i rèiem, i deiem allò de : "Ueee! Som els millooors!" i coses per l'estil, dignes de ser analitzades…



De cop i volta, vaig tornar a trobar-me el Bernat, i de darrere d'ell en va sortir el Guillem. Tornava a ser conscient de moltes coses. Ara la festa estava una mica més buida i apagada -perquè ens encaminàvem cap a la recta final de la nit-, i podiem parlar amb una mica més de dignitat.
Vam començar a xerrar sobre la festa, sobre la gent, sobre el que haviem begut, sobre els Hooligans aquells, sobre coses que havien passat,…"Perfecte", vaig pensar, "el Guillem torna a ser aquí, amb mi".
L'Esther no parava de mirar-me de reüll volent-me dir: "te'n penediràs…ja t'ho he dit…", però en moments com aquests, jo era incapaç de controlar els meus sentiments. Si n'estic tant d'ell, què hi puc fer?

En Bernat va marxar de la conversa, i semblava increïble, però a la fi, al cap de moltes hores, em vaig poder quedar a soles amb el Guillem. Parlàvem de coses sense importància, i en un moment vaig fer un balanç de la situació: "…a veure…si…sí, tenim conversa per estona. Ara ja no et mouràs del meu costat." Per fi!


Per què donem per enteses coses que no les podem saber amb tota la certesa del món? Per què just quan estava amb tu i em pensava que ja res més podia passar, m'equivoco? Sí, evidentment que va passar. Una tia que no anava gens bé, ens va veure, i va començar a cridar i a abraçar-nos tota exaltada dient que ens coneixia. Als dos. I resulta que li feia molta il·lusió. Tanta, que jo encara no sé qui és. Però el Guillem va començar a parlar amb ella. Resulta que es trobaven al tren pels matins l'any passat, o alguna cosa així.

En sec, van venir les amigues d'aquesta noia i, casualitats de la vida, però totes em coneixien i jo encara no sé de què, i em van dir que els hi faria molta il·lusió presentar-me a no sé qui.
No hi vaig poder fer res, i se'm van emportar. Altre cop m'allunyavenn del meu príncep blau, i ara més trista que mai. Em van presentar a un noi, vaig dir "Hola" desconcertat i, em vaig escapar d'allà com vaig poder.

Quan vaig tornar i vaig retrobar el Guillem, vaig preferir quedar-me uns passos més enrera, perquè l'escena a la qual m'exposava era horrible: la noia del tren i el meu príncep estaven parlant, cada cop més a prop, i els dos amb un somriure sospitós, insinuant.

Merda, merda i merda. Això és una merda!

En aquells moments, no era conscient de que els meus ulls estaven empapats, i les llàgrimes em recorrien el rostre. Me'n vaig adonar quan els meus amics em van trobar i em van preguntar que què em passa. Com que em vaig veure capaç de controlar la situació, i tampoc volia que el Guillem em veiés plorar, vaig passar de dir el que em passava. A més, la gent ja sabia de què anava aquell drama nocturn.


La festa havia acabat. La noia del tren va desaparèixer amb les seves amigues. I el Guillem també se'n va anar, però amb els seus amics. Jo, amb els meus.


Vaig recuperar el meu abric i un mig somriure, i vam sortim fora. El camí estava ben clar: anàvem cap a la xurreria del poble. Tothom de la festa es dirigia cap allà, i jo pensava en la possibilitat de que el Guillem també hi fos. Encara era de nit, encara hi havia temps per als dos…au, va! Somio massa. Fins i tot beguda haig de somiar!

El Marc va començar a fer cua pels xurros, i els altres ens vam asseure en un banc. Comentaven la jugada. Jo estava absent, hipnotitzada, perquè l'acabava de veure. Ell també em va veure i va venir cap a mi. Em va pregunta on era el Bernat. "No en tinc ni idea…". I se'n va anar.

Va arribar el Marc amb els xurros i vam començar a endrapar com unes bèsties famolenques. Quina gana! Vaig observar al Guillem i el vaig veure parlant pel mòbil - provablement amb el Bernat -, i encongit pel fred. Segur que també volia xurros. Vaig agafar la paperina i em vaig acostar a ell. Li'n vaig donar uns quants i vaig tornar a seure al banc.

Va desaparèixer tota la gent, i amb ella, el Guillem.



"Benvinguts al 2005!!", cridava el Marc tot feliç,
i em va mirar als ulls. Val, ja ho havia entès. M'ho deia perquè la meva cara canviés d'expressió, però em vaig limitar a respondre un "Gràcies", soso i poc auditiu.

Ara cadascú se n'anava a casa seva. "Adéu a tothom, que dormiu bé". Em venia de gust caminar sola. Al creuar tot el pont que travessa el poble, em vaig girar. Tenia els ulls entelats i això feia que tingués una visió del carrer distorsionada. Les faroles brillaven més i el carrer feia onades.

Vaig arribar a casa i encara no s'havia fet de dia. Com sempre que arribo i estic trista, em vaig asseure al llit i vaig mirar per la finestra. Veia les muntanyes, les cases, i el cel. I al cel, les estrelles. Però aquesta nit no hi eren. El que sí veia, desde els meus ulls entelats, eren les llums de les llunyanies. M'hauria agradat resumir la nit en una nit estrellada i prou, sense que res hagués passat. I que tot quedés així, i au, bona nit que ja és tard. Però jo volia veure les estrelles, que no hi eren. Així que, com que no n'hi havia, me les vaig inventar. Me les vaig inventar imaginant que eren les llums distorsionades que veia al fons del paisatge.

Me les vaig inventar igual que a vegades he d'inventar-me la il·lusió, i tots aquests sentiments abstractes quan no els tinc.

Ja ho veus, tot sigui per fer fora la tristesa, i l'enyorança que tinc de tu.