Nit d'ombres

Em fa por que arribi la nit. Les seves ombres no em deixen dormir, assetgen la meva ànima com llops afamats que oloren sang.
Les ombres de la nit, a vegades, segueixen durant el dia. I a vegades mosseguen també. És molt dolorosa la mossegada d’una ombra: és ràpida, sobtada... i també és freda i profunda, el seu dolor pot durar molt temps. Son mossegades que sempre van directes al cor. I el meu cor, com el teu, no és indestructible: si les ombres de la nit l’encerclen, el poden ferir i, finalment, potser, el poden devorar.
No menyspreïs mai la nit ni les seves ombres negres. Recorda que la seva ferida et pot matar. Desconfia, quan, a poc a poc, vegis que, en arribar el dia, cada vegada et costa més recuperar-te de les seves mossegades, quan oloris la sang que vessa el teu cor ferit. Quan les teves mans, cada vegada més soles i més fredes, notin la tebior d’aquesta sang que raja del teu cor.
Sembla que les ombres de la nit són només sentiments i records que s’han tornat negres en el fons del meu cor, sembla que ells mateixos son els que han portat aquesta nit glaçada en la que poden créixer tantes ombres, i potser sí que aquí puc fer alguna cosa per evitar-les... Però això no m’estalvia el dolor, em segueix fent mal, em fa mal, molt mal.
Hi ha sortida? Arribarà la claror del nou dia? O ja no hi ha nou dia? Potser estic condemnat a vagar, eternament, entre les ombres de la nit.