Ningú no pot veure a través de la meva carn.

Un relat de: El meu secret
Ningú no pot veure a través de la meva carn.
Fondre'm tots els ossos, d'un en un,
i arribar a despullar-me l'ànima, fent-la lluir
fràgil com un floc de neu.

Miro al meu voltant i només és aquest punyal
qui em dóna les mínimes esperances.
Serà ell qui penetri la meva carn
i faci brollar en rius de sang la meva essència.

El meu cos, gàbia eterna d'un ocell per descobrir,
expulsarà el darrer alè per alliberar-se d'aquest camí pedregós.

El sentit de lluitar es fongué aquell dia que els teus ulls
deixaren de xerrar-me per sempre més.

El dia que els teus dits ja no feien que els meus pèls
cercassin ser part de la teva pell.

El dia que la teva ombra fou només teva.

El dia que em despullares i no vaig sentir
el fred que reclamava els teus braços.

El dia que els teus peus feren camí tots sols.

El dia que vaig veure la meva mort i tu no hi eres.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer