Ningú més...ningú més...

No em vull enganyar, però dintre de mi encara viu una esperança. De vegades em poso a recordar aquells petons, ara absents, ara innexistens, ara lluitant per ser de veritat un cop més. Encara no he llançat a la brossa aquell passador de cabell que em vas regalar tu, ho hauria de fer? En lo més profunt del calaix, guardo les teves cartes, aleshores d'amor, i les llegeixo un cop més per tornar a experimentar el primer cop. Sota el meu coixí deso la teva fotografia, ja una mica desgastada, la miro, la beso i fins i tot li explico lo dolent que és per a mi estimar-te. Tanco els ulls i em dono compte de que veig millor amb els ulls tancats, perquè et veig a tu, et veig amb mi, veig que ens besem, ens abracem i repetim tantes vegades com batecs batega el nostre cor, t'estimo. Torno a obrir els ulls i veig aquell passador, em donen ganes de llançar-lo, però, i si tornesis? I si em tornesis a estimar? I si em vinguesis a buscar i descobrisim que tot ha sigut un malentés? Però, tot i així, no em vull enganyar. Tot i així vull seguir sent jo i esperar que arribi un altre persona amb la que torni a sentir pessigolles a la panxa, amb la em torni a enamorar i amb la que torni a plorar per la seva absència. Però...jo...et vull a tu, i només a tu...a ningú més...