NINES RUSSES

Un relat de: teresa serramià i samsó

I obro la caixa que em conté tancada
dins altres milers de caixes de dies per obrir;
i es riu de mi, el temps; a cada pas fa pampallugues
perquè, caient en el parany, m'atrapi l'ombra
del jo que m'il·lumina projectant-me
al fons d'aquesta nit

que em fa de dia.

Comentaris

  • Comentari taller d'escriptura, Ronda 3 (grup 2)[Ofensiu]
    Gorwilya | 21-04-2007

    Aquí tens el meu comentari d'aquesta tercera ronda :-)


    * Estructura:
    El títol l'he trobat encertat, ja que el segon vers parla de milers de caixes per obrir, les unes dins les altres, com les nines russes.

    En el primer vers, la "I" inicial, personalment m'hi sobra. Es com si el vers continues d'un anterior i es fa estrany, perquè és l'inicial. Començaria directament pel verb "obro".
    Pel que fa a la resta de versos els hauria separat de manera diferent. No hi entenc massa de poesia, per no dir gens. Però se'm fa estranya la separació que li has donat, tot i que no dubto de que és l'encertada. No obstant el separaria de la següent manera:

    "Obro la caixa que em conté tancada
    dins altres milers de caixes de dies per obrir;
    i es riu de mi el temps;
    que a cada pas fa pampallugues,
    perquè caient en el parany m'atrapi l'ombra
    del jo que m' il·lumina,
    projectant-me al fons d'aquesta nit
    que em fa de dia."


    *Contingut:
    La veu que parla és femenina. La protagonista se sent com si fos una nina russa (formada per caixes), i cada dia que passa fos com una caixa que s'obra. Cada dia obra una caixa, però sempre n'hi ha altres per obrir.
    El temps riu d'ella, perquè cada caixa que obre és un tros de temps que ha passat. Per tant al final no hi haurà més caixes per obrir, i tota la llum (il·luminadora de la foscor), que provocaven les caixes en ser obertes, acabarà amb una ombra final.


    *Opinió personal:
    Tot hi ser una poesia breu, amb pocs versos transmet el que volies plasmar amb poques paraules. I has obtingut un bon resultat, que segur que era l'esperat!


    Espero que et serveixi d'alguna cosa!

    Petons i una abraçada!!

    Gorwilya


    P.D. Si no et fa res corregir-me el relat, quan tingui un moment t'he l'envio en el mail que m'has donat.

  • Taller literari: Ronda III, Grup 2.[Ofensiu]
    Unaquimera | 14-04-2007

    Vinc fins a la teva pàgina de molt bon grau, ja que llegir-te resulta habitualment una experiència interessant... i tampoc aquest cop em defraudes!

    Em trobo amb un poema breu, de set versos, cadascun d'estructura diferent i rima lliure: com els set dies de la setmana, cadascú aporta el seu gra de sorra per aixecar l'edifici que en arribar al cap de setmana, perdó! als dos últims, enfronta els extrems ( la nit, el dia ) més visibles, més evidents, més extrems però propers, del pas del temps, que és en veritat el tema del que tracten.

    Res més a dir de la forma! Continuem endavant, començant pel començament.

    El títol, al meu parer encertadíssim però un xic arriscat per definitori, és breu i està dotat d'extraordinària personalitat: li dona al poema una dimensió més profunda, pel que té de simbòlic, de mite, de referent.

    Si, impressionada encara pel títol, començo a la lectura, puc interpretar que "la caixa que em conté tancada" em defineix com a part de la cadena de figures que se serveixen de motlle les unes a les altres, cadascuna al seu torn: és el temps qui em recol.loca i em fa passar de ser tresor a ser cofre, de contingut a continent.
    Si en col·locar-me en la filera, reconec que el meu lloc és el darrer, el més petit, el menys treballat detalladament, l'autoestima pot caure per terra i l'orgull com individuo quedar seriosament danyat...
    Si m'identifico amb la primera de la sèrie, o una de les que inicien la cadena, he de ser conscient de la necessitat de ser oberta, de ser partida i desmuntada per donar fruit, per a què algú pugui contemplar el meu mèrit més profund, la meva capacitat de donar vida, de generar altres imatges a partir de la meva línia bàsica senzilla.
    Si em miro només a mi ( mirant-me al melic, podríem dir ) mai no sabré quin lloc em té reservat el dia/el temps/el destí dins la matrioshka.

    De fet, tampoc sabem mai què ens pot tenir preparat la vida per aquell dia o per al que ha de venir al cap de poques hores, ignorem què es pot estar coent en mig de la nit de manera que el nostre destí canviï quan una nova jornada comenci a fer rodar els seus engranatges.
    Podem pensar que tenim controlat el destí pel fet de seguir un determinat estil de vida, planejar determinades activitats, fer el que ens correspon segons la nostra estructura familiar, edat, feina... com sembla que, tot jugant amb les nines russes, esperem trobar cada cop una figura molt semblant a l'anterior que ja coneixem... Però sempre hi ha, si les mirem atentament, un detall diferenten cadascuna, alguna variació que sorprèn... fins i tot podria ser que d'una de les figures en sortís una altra de color diferent, de rostre inesperat, abillada insòlitament, un element desconcertant en mig d'allò que semblava previsible...
    L'embolcall, la presentació, l'arquitectura externa, és una peça importantíssima perquè condiciona inexorablement … Però les obres que permeten els dies que passen, tot i estar interrelacionades poden resultar autònomes, conformen els murs d'un laberint temporal, amb repeticions i recurrències, trampes que confonen.

    El que si és cert es que, a cada figura que s'obre, en queda una menys per obrir: La vida hi és al·ludida pels versos com si es tractés de successives capes de ceba... d'una ceba que no fa plorar els ulls: no es troba tristesa per aquest fet entre les línies, ni enyor pel temps passat, ni temor davant el fet inexorable...

    "el temps es riu de nosaltres", cert... però tu l'utilitzes per a fer un poema preciós, Teresa!

    Enhorabona per aquesta obra teva que, com moltes altres, ofereix un munt de possibilitats per a reflexionar, per deixar volar les paraules fins que s'originen noves imatges: ets una "provocadora" d'idees i una creadora de bellesa a partir de mots i espais!

    T'envio una abraçada llaaargaaa...
    Unaquimera

    Ah, per cert! Sabies que existeix un Museu de la Nina Matrioshka a les Escaldes-Engordany, a Andorra?

  • Lady_shalott | 17-01-2007

    m'ha fet molta gràcia que coincidíssim en el poema, jo també en tinc un que parla d'aquesta estranya figura... nineta russa. i és que la seducció d'aquest joc d'una darrere l'altra és captivant.
    Dies per obrir, calendaris per estrenar i anys com petites capses de sorpresa. Quan dius l'ombra del jo, et refereixes a la successió de miniatures que formes la nina russa...?
    Ja de per sí, són belles, amb un punt de maliciós que s'accentua en les múltiples figures.

    Un petonàs,
    Lady Shalott

    Per cert, jo la prosa no és que la tingui gaire ben desenvolupada... però si vols ja t'enviaré alguna cosa. I altre cop felicitats per la feinada de la revista.