Nicaragua

aquesta mescla de sensacions m'has transmès.
Nicaragua, com tantes altres terres, deu ser una terra de clarobscurs, on es pot apreciar amb més nitidesa la brillantor de les flors (il·lusions) que neixen entre la brossa.
No hi ets, però llegint-ho, t'ho imagines, i també t'imagines aquesta punta de ràbia, a causa de les injustícies que has sabut.

Una abraçada, Anna!

Un text preciós, gairebé de foc per la passió que trasmet, el sentiment d'amor i d'admiració d'algú envers una terra i una gent, un estil i uns sentiments, un poble i una actitud que ens resumeixes molt bé: ulls que vibren, mans que ploren.
Jo no he estat, a Nicaragua, però reconec el flaire de Mèxic, de Guatemala...
Gràcies per permetre'm enyorar de nou una "terra il.luminada"
Una abraçada viatjera que confio t'arribi ben plena,
Una quimera

Preciós poema.
Vivíssim, com la sang, com la pluja,
i l´ànima oberta, amatent, generosa.

No hi ha ficció irreal.
Batega un gran cor i colpeja el poema.


Gràcies per aquesta meravella construïda
amb mots serens i profunds.


helena

Em sacseges el record, Aina, i un glop de nostàlgia em vessa la boca, i una onada de melangia em sobreïx els ulls. I el cor, Aina; el cor em batega accelerat. " Una força que commou , una empenta que incomoda als que no ens cal lluitar", deu ser un aiguabarreig d'això mateix el que em duu a aquesta trencadissa d'ara.
En tornar de Nicaragua, em deien que tenia una pinzellada de tristor als ulls, que semblava haver-s'hi instal·lat per sempre. Era una substància composta de vergonya, molta vergonya per mi, de ràbia i d'esperança.
Conec el cel que descrius, la pluja d'estels i de llàgrimes torbades per la bellesa de la simplicitat, per la generositat més fonda i la ma més amiga.
I el temps! El temps que ja no empaites, el temps de viure, el que et passa per dins, el que compta. I les plàtiques eternes, de les de veritat, d'aquelles de voler saber de l'altre per l'altre i aquells ulls foscos de nit. De nit plena, sense caldre'ls-hi lluna.

un clam que no calla, una revolta que no és morta, unes mans que no es queden quietes, uns cors que no deixen d'estimar, un somni que no deixa de cercar esdevenir realitat.

això és nicaragua, ... i guatemala, i venezuela, i el salvador, i xile, i bolívia...

són el sol que avui, ens neix de ponent per portar un món nou.


PD: el teu relat ha despertat en mi, un cop més, l'admiració i l'enveja per aquells que creueu l'oceà per palpar el que des d'aquí tan sols podem escoltar.

confio algun dia, tocar-ho amb les mans, mentrestant, ho faig amb el cor.

de sensacions i sentiments que només la contemplació més atenta i profunda pot arribar a copsar amb tan poques paraules.
Mirar i sentir des de dins del cor deixa veure entremig de les ombres, la pobresa i l'opressió la força que batega entre la terra i la gent del poble. M'ha semblat veure aquest cel ple d'estels il·luminant els somnis...
Somnis que alimenten l'esperança de tot ésser.

Una forta abraçada!

Quin bonic cant a Nicaragua!

Vivim massa be a la nostra terra!

Una abraçada

pere