Ni un fill a València. I MÉS ("Convivència entre un castellà i un valencià") 11-4-2016 -- (Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.)

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.
____


Ni un fill a València.

Un hipotètic fill valencià.

Altres companys del castellà.

Perletes de Violència.

El paio de Zamora. La política i la jaqueta. Canal 9 i Info TV.

Els catalanistes i el catalanista.

Barcelona'92 i l'Espanya del castellà.
___

La Guspira i la Foguera. València, Cuenca, Albacete.

________

( "Convivència entre un castellà i un valencià" - EXTRACTE )
________


Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016. Joanjo Aguar Matoses.

_____________________________________________________________________________________
_____________________________________________________________________________________


Ni un fill a València. ("Convivència entre un castellà i un valencià")


El meu company de treball actual, el castellà de Zamora, m'ha dit en diferents ocasions que no vol tindre cap fill mentre hi visca ací a València. Jo el conec des de fa sis anys i tinc entés que manté una relació molt estable i duradora amb una xica de Zamora, que hi viu amb ell a València, però encara no han tingut cap criatura, ¡Que jo sàpiga! Jo creia que això era degut a l'afició que tenen de viatjar pel món. Un nadó o un xiquet menut, en aquest cas, els esgarraria tots els plans. Més o menys, això és el que m'ha dit algunes vegades, i em sembla correcte i coherent.

Ara bé, no sé per què, altres vegades argumenta raons ben diferents, que no hi tenen res a veure amb els seus gallejats i ufanosos viatges. En diverses ocasions, fa temps, mentre hi parlava de tindre o no tindre fills, em va espetar el següent:

"Yo no quiero que mi hijo nazca y se críe aquí en Valencia, ni que hable en valenciano, ni que le obliguen a aprenderlo en la escuela. No quiero tener un hijo valenciano. Los de aquí Valencia, en el barrio donde vivo y en otros sitios, son sucios, malhablados, escandalosos y llenan las aceras de mierdas de perro. Los de Valencia son más o menos como los andaluces, o como los moros. No se diferencian mucho".

"En Castilla somos más rectos y secos. Algunos nos lo echan en cara, pero que yo no lo veo como un defecto. Toda mi familia es castellana. Mis apellidos son muy castellanos. Y los de mis padres. Y los de mis abuelos. Todos castellanos. Los de Zamora no tenemos sangre mora. Allí vas por la calle y todo está limpio y aseado. No ves ni un papel por tierra, ni una mierda de perro pegada a la acera. Siempre nos vigilamos unos a otros, para denunciar a nuestro vecino si comete una infracción. Los del norte somos ordenados, pulcros y educados. No como los de aquí Valencia. O como que los del sur, los de Andalucía. Los de mi tierra obedecemos siempre a la autoridad. Aquí en Valencia, en cambio, viene un guardia a ponerte una multa y le plantáis cara y armáis la marimorena".

"Y los andaluces igual. Son como vosotros. Aunque hablen en castellano, no se les entiende la mitad de lo que dicen. Mira que se lo pasan bien en Cádiz con sus chirigotas. Pues nosotros, la gente de Zamora, no les entendemos ni jota".

"Los de Zamora, con quien nos llevamos bien es con la otra gente del norte. Con los vascos, con los cántabros...."

Tot açò de "los del norte", "los del norte....", el paio de Zamora ho deia fa uns anys, abans de tocar-nos treballar amb l'andalús de Sevilla, el que hi viu al Mareny de Barraquetes. Actualment, ¡veges tu!, dels andalusos no diu ni muu. Almenys, no davant del sevillà.

Aquella època en qüestió eren el 2010, 2011 i 2012, i teníem un altre company, que ja no hi treballa amb nosaltres. Un xic basc, d'Irun, que casualment també hi viu al Mareny de Barraquetes, on té una editorial de còmics. Passà una època fluixa arran la crisi econòmica i treballà amb nosaltres durant una bona temporada, però es veu que ara ha reflotat el seu negoci i fa temps que no li veig el pèl.

Com gairebé tots els que acaben vivint al Mareny de Barraquetes, aquest basc d'Irun també ha aprés a parlar valencià. No és que el parle sempre, només quan li convé, igual que el meu company de treball actual, l'andalús de Sevilla, però tots ells s'hi defensen bastant bé en la nostra llengua i no els ix un accent massa massa apitxat.

Aquest company basc, en aquells anys, ens deia al castellà i a mi: "para nacionalista, yo", "para nacionalista, yo", abanderant-se com el màxim exponent del nacionalisme independentista basc, quan només hi publica còmics en castellà. Cap o gairebé cap en euskara, ni en català. La veritat, no obstant, és que, de tots els meus companys o excompanys de treball, aquest xic d'Irun és el més cultivat, instruït, educat i obert a les llengües que he vist mai, perquè parla valencià, castellà, euskara, francés, anglés i també entén l'italià, perquè edita ací a València uns còmics de l'editorial Bonelli, que venen de Milà, i manté molt de contacte amb aquesta editorial italiana.

El mal d'aquest xic és que, per instruït que siga, a ell no li agradava instruir als altres, ni ajudar-los a aprendre. Quan jo li preguntava dubtes i qüestions sobre l'euskara, ell em despatxava amb quatre regles bàsiques, però no s'esplaiva en les explicacions ni es bolcava gens en ensenyar-me la llengua basca. Tot el contrari del que em succeeix a mi, que hi sue la cansalada i em desvisc per explicar el vocabulari, les regles, excepcions i altres detalls del valencià a tot el qui m'ho vulga preguntar, que no són gaire.

Per mi que aquest company basc era, com molts valencians, com massa catalanoparlants, un 'nacionalista de boqueta', un 'nacionalista de façana', sense fons. De fet, aquest xic basc sempre li reia les gràcies i ocurrències al castellà, quan aquest hi malparlava dels valencians i dels catalans. De vegades, fins i tot, el d'Irun li seguia el joc al de Zamora i amollava ell també alguna que altra brofegada contra els catalanoparlants. Per exemple, el basc deia que estàvem bojos i que érem uns sectaris, perquè molts catalanoparlants hi treballem gratis per promocionar i dignificar la nostra llengua. ¡Doncs mira, potser té raó! Potser m'he tornat boig, perquè ara mateix redacte aquest escrit en català per gust i no perquè em paguen. Si això em converteix en sectari.... bé, cadascú que ho interprete com vulga.

A més a més, a aquest 'nacionalista basc' li al·lucina la quantitat de pàgines web que hi ha traduïdes al català en Internet i de les poques, en comparació, que hi troba en euskara. ¡Vaja! Però ell no mou un dit perquè això canvie. Té una editorial, però no es preocupa per escriure, editar i promocionar coses en euskara . ¡Doncs sí que ets un bon exemple, de 'nacionalista basc'!

Això de l'estima profunda per la llengua, crec que ni aquell excompany basc ni aquest company castellà no ho entendran mai. Per ells resulta inconcebible treballar per la teua pròpia llengua i no cobrar ni un gallet.

"Si no me pagan, para qué tengo que esforzarme". Bé, tu mateix. Però no et queixes després, si no trobes les coses en euskara, o si cada cop hi ha més pàgines escrites en català. Després diuen que els garrepes i els interessats som nosaltres, els catalans i valencians. Seran hipòcrites.... ¡Que se'n vagen a fer la mà!

Retornant a les manides frases, gairebé uns mantres, de "nosotros los del norte" o "yo me llevo mejor con los del norte", el meu company de Zamora les repetia sempre, justament, durant l'època en què, a més de treballar amb el company basc, hi vingué a treballar amb nosaltres també un càntabre de Santander.

Veges tu, aquest xic de Cantàbria, molt "del norte", molt "del norte" segons el castellà, però no té ni punt de comparació amb el caràcter del nostre company de Zamora. Aquest de Santander és molt simpàtic, extremadament obert i agradable, té bona planta i dots de seductor, és seguidor del Barça i mai no m'ha fet cap ganyota ni m'ha mirat malament per parlar-li sempre en valencià.

Això de ser càntabre i seguidor d'un equip de futbol català és una cosa, no obstant, que no li quadrava gens al digne castellà de Zamora, custodi de la 'espanyolitat' dels seus companys. Sé que el castellà hi va tindre algunes converses amb el xic de Santander, per esbrinar per què hi donava suport al Barça, si era de Cantàbria. També intentà convèncer-lo, amb bones paraules i amb sigil, que aquest fet era un contrasentit, una paradoxa, que no estava gens bé. Em sembla que el de Zamora no aconseguí el seu objectiu, i el xic de Santander, tot i no ser catalanista ni independentista, de cap manera, continua sent un gran seguidor del Futbol Club Barcelona.

De fet, personalment, des d'una visió de conjunt amb perspectiva, a mi em sembla més coherent aquest càntabre de Santander que se sent espanyol i que defensa la unitat d'Espanya mentre és seguidor del Barça, que el castellà de Zamora que hi pretén obligar a tots els catalans a seguir lligats a Espanya però en canvi detesta els equips de futbol catalans i el cinema en català, com si fossen manifestacions esportives i culturals d'una abominable nació estrangera que no té res a veure amb la seua.

Si ens clavàssem dins la seua ment, podríem descobrir que aquest xic de Zamora en el fons és un separatista castellà, perquè sentimentalment, a hores d'ara, està més separat ell de Catalunya i de la seua llengua que molts independentistes catalans respecte d'Espanya, els quals acaben d'engegar, tímidament encara, la seua separació mental de l'Estat castellanoparlant.

En fi, em sembla més unionista espanyol el càntabre simpàtic, integrador i tolerant, que el castellà orgullós, prepotent, excloent i manipulador. I no ho dic per menystindre a ningú dels dos, simplement descric la realitat que hi veig. Si la majoria d'espanyols fossen com el nostre càntabre, potser no s'hauria crispat tant la situació política actual, i no estaria mitja Catalunya reclamant la Independència. Malauradament, la majoria d'espanyols, o almenys els que duen la veu cantant i fan més soroll, són com el nostre castellà, que crea independentistes allà on va.

Tornant a la relació entre el de Zamora i el de Santander, no sé exactament per què ni quan però, passats uns mesos de treballar amb nosaltres, aquest xic càntabre deixà de caure-li bé al company de Zamora i, des d'aleshores ençà, el castellà s'ha dedicat a malparlar del xic de Santander, sempre a la seua esquena, dient que "es un jeta y un agarrado, que vive en casa de su novia y no se gasta un duro".

Des d'aleshores, el castellà deixà de parlar del càntabre com si fos un dels seus, i només s'hi referia a "los del norte" quan parlava del company basc d'Irun i d'ell mateix.

¡Ja veus tu! ¡¿Què li importarà a aquest paio la vida dels altres?! ¡Si és que són ganes de clavar-se on no li importa!

De vegades, aquest xic de Zamora ens conta baralles i batusses violentes que ha protagonitzat amb els seus amics, quan eixien de festa per la nit i bevien fins a rebentar. No m'estranya que acabés pegant-se amb altres energúmens. Si ell sempre hi cerca l'enfrontament i amargar-li el dia a la gent.

Jo, per exemple, quan isc de festa vaig a ballar, a veure xicones i a passar-m'ho bé, i mai no m'he barallat amb ningú al pub o a la discoteca. Aquest castellà, en canvi, sempre t'ho explica posant milers d'excuses, però està clar que li encanta la gresca i cerca ell la violència. Ho notes quan et conta amb delectació com li unfla la cara a cops de puny a un que l'ha insultat, o com agafa una cadira o una botella i la refilla al cap dels seus atacants. Allí sí que està en la seua salsa. No en l'entorn de treball en què es mou actualment, massa tou, moderat i aparent per a ell.

Per altra banda, malgrat treballar a Sueca, actualment el xic de Santander hi viu amb la seua dona a Dènia, d'on és ella, i està molt a gust i plenament integrat en aquesta ciutat costera mediterrània. No per parlar valencià, perquè no el parla, però sí l'entén perfectament i és una persona molt afable i accesible. Sempre hi cau bé a la gent. Bo, llevat d'algunes excepcions, com aquell de "los del norte".

El nostre company actual d'Andalusia, també s'ha fet amic de molt de personal del Mareny, ajuda en les feines del camp al seu sogre, participa en la cooperativa de verdures i melons, i no es perd cap ni una de les festes d'aquest poble. Fins i tot s'ha fet faller del Mareny.

En canvi, el castellà de Zamora, molt de viatjar a tot arreu, molt de visitar països i continents, però, cada cop que hi torna a València, continua sentint-se amargat. I ell mateix ho ha dit en diverses ocasions, que, si no fos per uns pisos que hi té llogats i no pot desfer-se'n d'ells, a causa de la crisi immobiliària, ja hauria eixit tirant coets de València, des de fa temps.

Ens digué el de Zamora en una ocasió que, fins i tot els policies nacionals de Castella que són destinats a València no hi suporten la convivència amb els seus propis companys valencians, ¡també policies nacionals! Ens assegura que, només hi troben l'oportunitat, demanen el trasllat a una altra zona de l'Estat. Afirma aquest castellà que ho diu amb coneixement de causa, perquè un bon amic seu de Zamora és policia nacional i li ho ha contat amb detall. A mi això ja em sembla passar-se'n tres pobles, però el company de Castella ho contava tan campant....

Una vegada em digué el castellà, davant del company d'Irun, "lo vasco mola y lo catalán no", malgrat que el tema del terrorisme independentista basc encara estava en plena efervescència i que els catalans hi reclamaven pacíficament la Independència. Però, des del seu punt de vista, era pitjor la reivindicació pacífica i organitzada des de la societat civil de Catalunya que el sagnant conflicte armat a Euskal Herria.

Jo intentava traure'l del seu error. Però ell deia respecte als catalans y el seu independentisme que "hay otras formas de adoctrinamiento y de violencia, que no son las de ETA".

Així com m'espetava a mi "lo vasco mola y lo catalán no", respecte a Navarra, veges tu, el de Zamora no hi deia res bo. ¡I mira que Navarra està al nord, com tot allò que ell li agrada! "¡Los del norte!" Però resulta, veges qui t'ha pegat, que el nostre supervisor de faena és navarrès, de Tudela concretament, i no li queia gens bé al castellà. Potser per això, el de Zamora li agafà mania i, les primeres setmanes de començar a treballar, estava convençut que aquest navarrès hi defensava una Euskal Herria independent, cosa que hi rebutjava el castellà, el mateix que deia "lo vasco mola y lo catalán no". Per molt que hi bregàrem amb ell el meu company d'Irun i jo, ens costà Déu i ajuda traure al de Zamora del seu error.

¡Si aquest navarrès era més espanyolista que el castellà, xe! I ho sé ben cert. Aquest xic és de Tudela, que està al sud de Navarra i no pertany a la zona euskaldun, on s'hi parla euskara. També és seguidor de l'equip de futbol del Zaragoza, perquè diu que "¿los del Osasuna?, esos son vascos, conmigo que no cuenten". I respecte a la gent que parla en euskara, el navarrès afirmà una vegada davant meua: "¡los vascos hablan como animales!" Com veureu, ¡la joia de la corona! hem importat del regne foral de Navarra. Per això dic jo que aquest de Tudela, per molt que s'hi obstinés en un principi el de Zamora, massa massa independentista no podia ser....

El cas és que aquest supervisor nostre navarrès, curiosament, ¡també hi viu al Mareny de Barraquetes! I, malgrat el seu espanyolisme a ultrança, va soltant-se poc a poc a parlar en valencià, sobretot amb els xiquets dels seus amics. Supose que li inspiren més confiança que els majors i no es burlen d'ell si amolla algun castellanisme o espardenyada, com diguem a Sueca.

Un altre supervisor, millor dit, un intermediari amb l'administració pública que hi treballa a la nostra empresa, prové de Zaragoza i des fa anys hi viu -que jo sàpiga- a València capital amb la seua dona, que també és d'Aragó. Com a curiositat, un detall: aquesta xica és de la província de Teruel, de Calamocha, un poble bastant proper a Godos, ¡tot just on hi nasqueren els meus iaios!, els pares de mon pare.

Doncs bé, aquest xic de Zaragoza no ha viscut mai, ¡que jo sàpiga!, al Mareny de Barraquetes però també creua amb mi algunes frases en valencià, i ho fa francament bé. No sé si, per treballar en l'administració pública, s'ha esforçat en aprendre la nostra llengua i així atendre millor als usuaris o si l'ha obligat alguna directiva autonòmica. De totes formes, açò demostra que no cal viure necessàriament a un poblet per ensenyar-se el valencià, sinó que es pot aprendre i usar perfectament al mateix Cap i Casal, a València ciutat.

Diuen que Sueca, el meu poble, és un bastió lingüístic del valencià i un gran focus d'irradiació catalanista. I crec que és cert. Ara bé, per a baluards, baluards de la nostra llengua, jo nominaria humilment a l'insigne Mareny de Barraquetes, a vora sis quilòmetres de Sueca, que ens guanya per golejada als de Sueca. Sigues blanc o sigues negre, fatxa o sigues roig, sigues andalús, navarrès o basc, si vius al Mareny una bona temporada, acabaràs ensenyant-te a parlar valencià, com que la mar és blava. En el cas del castellà de Zamora, no hi posaria gens la mà en el foc, però seria aquest una excepció que confirma la regla.

Tot açò que passa en el Mareny, al meu company de Castella l'enerva una barbaritat. No li entra en el cap que un castellanoparlant puga deixar de banda "la lengua común, la que sabemos todos los españoles", i passe a emprar "una lengua regional o minoritària", l'ús de la qual, per a ell, només té un caràcter residual, testimonial, folklòric o 'romàntic'. Utilitza molt aquesta paraula, 'romàntic', referint-se a la defensa del valencià.

"Si yo también estoy de acuerdo con vosotros. Si es muy romántico defender la lengua propia, pero debéis convenceros que no es nada pràctico. Para eso ya está el castellano, para entendernos entre todos".

¡Serà cabró! ¡¿Que no està defensant ell també la seua llengua pròpia?! Clar, ¡com el castellà ha sigut imposat durant segles, ara no podem ni protestar! ¡Aquest sí que me l'ha pegada! La seua llengua té utilitat, ¿eh?, però la resta són una merda.....

"Pues yo estoy orgulloso de tener un idioma que hablan quinientos millones de personas en todo el mundo. Incluso dentro de Estados Unidos hablan castellano, en zonas que antes eran de España. Mira los nombres, si no, Los Ángeles, San Francisco, California, Tejas, Florida.... Todos esos nombres son castellanos, de ciudades o estados que pertenecían a España, hasta que nos los quitaron. Y en Sudamérica, mira, a nuestro rey, al rey de España, también le tienen gran estima. Yo he estado en Sudamérica y sé que lo aprecian mucho. Puede que más que algunos españoles...."

Es referia a l'antic rei, al Joan Carles I de Borbó, abans de claudicar en el seu fill. Per aquest castellà, el rei d'Espanya està envoltat d'una espècie d'aurèola mítica, que traspassa fronteres, i li fa recordar el passat conqueridor i senyorial dels espanyols, sobretot dels castellans. Un passat, per cert, farcit de conteses bèl·liques i de massacres a tribus i altres grups humans. Un passat que, amb la pèrdua de Cuba i Filipines en 1898, fa més d'un segle que hi va finalitzar.

Aquest paio de Zamora, està meridianament clar, té la típica mentalitat colonitzadora de l'imperialista castellà o espanyol. Tal i com parla de les antigues possessions d'Amèrica, parla també dels valencianoparlants, sobretot dels valencians de poble, i estic quasi segur que a nosaltres ens veu com als sud-americans, com a indígenes sotmesos i colonitzats. Bo, no a tots. A mi em veurà, quasi segur, com un salvatge indòmit i rebel que, atés que no m'hi avinc a entrar en raó, segons la seua idiosincràsia personal he merescut el seu càstig diví i té dret a fer tot el que puga, subreptíciament, per proscriure'm i desterrar-me dels seus dominis particulars.

Del nou rei, del Felip VI, no l'he sentit esplaiar-se massa ni associar-lo a Amèrica del Sud. La veritat és que, com cada cop la corona reial espanyola està més tocada de la podridura inherent a la política i el gran empresariat espanyol, cada vegada hi parla menys d'ella.

Sí recorde, no obstant, que es pronuncià sobre Felip VI quan aquest substituí a son pare en el tron. El de Zamora em confessà que creia que aquest nou rei, el Felip, ho faria molt bé, perquè li semblava un home recte i que agafaria les regnes de l'Estat en el moment oportú, si la cosa al final es descontrolava.

Aquest em resultà un missatge bastant críptic i esbiaixat. Digueu-me paranoic, si voleu, però això d'agafar "les regnes de l'Estat" em sonava massa a posar-se al capdavant de l'exèrcit espanyol si Catalunya s'independitzava. ¿I què pensava fer amb els seus canons, furgar-se les dents? M'entraren calfreds, veient-lo parlar d'aquestes coses amb tanta fredor i tranquil·litat. Xe, si ho deia amb el mateix to que un que passeja per la mar i decideix anar a comprar-se un gelat.

Canviant de tema, voldria afegir una cosa que m'intriga d'aquest company de Zamora, i és que no hi diu mai res a favor o en contra d'Astúries ni de Galícia. No tinc clar per què. Potser les té oblidades en la seua memòria selectiva, o potser també les té travessades i en el punt de mira, com Catalunya i València, per ser territoris amb una llengua pròpia diferent a la seua.

La qüestió és que no li senta gens bé que jo parle amb afecte d'Astúries, una terra verda, verda.... que he visitat dues vegades. Una terra agrest, salvatge i bellíssima, extremadament rural i rabiosament industrial alhora, amb una gent senzilla i agradable, però combativa a més no poder a l'hora de defensar-hi els seus drets, sobretot els drets laborals. Si a aquest xic de Zamora li agradés Astúries, segur que s'uniria a mi quan lloe els seus paisatges i la seua gent, però res d'això. En aquestes ocasions ell, que sempre hi té paraules en la boca, es queda callat, taciturn, i procura no seguir-me la conversa. Com si li tingués la mateixa mania a Astúries que a Catalunya o València, però sense atrevir-se a expressar-ho en veu alta. És una cosa estranya....

Ara bé, quan es tracta de parlar de Castella, i més encara de la seua terra, de Zamora, ningú no el pot aturar. Està fins i tot orgullós, com a toc de distinció, que la seua província hi formés part antigament del Regne de Lleó i tingués una llengua pròpia, diferent a la castellana. Diu que allí a Castella i Lleó també hi ha nacionalistes nacionalistes lleonesos, que reclamen la seua pròpia Independència respecte de Castella i d'Espanya, com ho fem nosaltres. Però afegeix tot seguit que són una minoria poc representativa i que tot això del nacionalisme lleonés, igual que la defensa de la llengua lleonesa, són conceptes romàntics o folklòrics, que no hi tenen cap utilitat hui en dia.

En definitiva, per molt 'lleonés' o 'castellanolleonés' que siga aquest zamorà, el noranta per cent de les vegades, només s'hi refereix a Espanya, a Castella o a Zamora, i de Lleó passa com de la merda. De fet, gairebé sempre està amb "Castilla", "Castilla", "Castilla".... ¡Un rentat de cervell, xe!

Molta "Castilla", molta "Castilla", però a la meitat dels castellans no els pot ni veure. És inaudit però, després de conéixer-lo a fons, m'assabentí que no detesta només als valencians i als catalans. Després d'amollar pestes contra nosaltres, els catalanoparlants, resulta que el seu segon esport preferit és malparlar dels de Valladolid.

"Los de Valladolid son unos fachas, unos fascistas. Nosotros, los de Zamora, en vez de 'Valladolid', decimos que son de 'Fachadolid'".

¡No me'n puc avindre! Sempre que hi diu açò em partisc de riure, internament, i em dic meravellat: "Vaja, ja torna el de Fachamora a cagar-se en Fachadolid...."


Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.
Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

_____________________________________________________________________________________


Un hipotètic fill valencià. ("Convivència entre un castellà i un valencià")


Supose que en certa forma el meu company castellà, potser, només potser, té por en el fons, una por inconfessable i amagada, que si naix un fill seu ací a València, aquest, quan cresca i es faça major puga arribar a seguir una senda massa pareguda a la meua. De fet, no sóc jo l'únic fill o nét de castellanoparlants que ha vist abraçar el valencià i adoptar-lo com a llengua pròpia. I això, si li succeís al seu fill, per aquest castellà que detesta el valencià, esdevindria més dolorós que disparar-li un tret al fetge, o que veure'l morir.


Jo sóc nét d'immigrants aragonesos, Juan i Catalina, que vingueren de Godos, província de Teruel, i s'instal·laren a Sueca en acabar la guerra civil espanyola. Ells tingueren dos fills, mon pare Juan i mon tio Miguel Ángel, als quals els ensenyaren el castellà, tant a casa com a l'escola, atés que era la dictadura franquista i el valencià estava prohibit a les aules.

Ara bé, mon pare i mon tio, amb el castellà com a llengua materna, en escoltar a tots els xiquets del nostre poble parlar-los en valencià, de seguida aprengueren aquesta llengua i automàticament la parlaren també davant dels seus pares. Els meus iaios mai no arribaren a parlar valencià, però l'entenien perfectament i no hi posaven impediments perquè el parlassen els seus fills. I això que vivien en plena dictadura feixista, que proscrivia el valencià de les institucions i dels mitjans de comunicació, relegant-lo únicament a l'àmbit familiar i del carrer.

També sóc nét d'una parella autòctona de Sueca, Gregorio i Josefina. Aquests tingueren cinc fills: José Luis, Paco, Pepita, Isabel i ma mare, Vicenta María. Tots ells tenien com a llengua materna el valencià, i és la que sempre han parlat. Ara bé, mon iaio Gregorio era de dretes, catòlic, molt conservador, anava al casino carlista 'La Lealtad' i, malgrat que en la guerra civil de 1936 es veié forçat a combatre a favor del bàndol republicà, atés que Sueca i València eren molt d'esquerres i quedaren en zona republicana, un cop acabada la guerra, amb la victòria feixista, mon iaio Gregorio abraçà amb fervor el règim totalitari de Franco, de tarannà tradicionalista, conservador i nacionalcatolicista.

Tot i ser valencianoparlants, els meus tios i ties, igual que ma mare, hi foren instruïts i adoctrinats en el més ranci espanyolisme. A partir dels anys 1970, amb la denominada 'Transició a la democràcia', aquests anirien suavitzant externament el seu perfil espanyolista i acabarien disfressant-lo amb una façana més amable i propera a la nostra terra, la del valencianisme anticatalà.

Aquest valencianisme anticatalà, o valencianisme 'blaver', per embolcallar-se en el blau de la senyera, en el fons mai no ha deixat de ser un espanyolisme autoritari de caràcter feixista. De vegades s'ha manifestat també amb rebrots violents i amb atemptats terroristes.

Fruit del terrorisme espanyolista anticatalà d'extrema dreta són, per exemple, les dues bombes que esclataren en casa de l'intel·lectual i escriptor de Sueca, Joan Fuster Ortells, el divendres 11 de setembre de 1981, de les quals hi va sortir il·lés, malgrat que no així la seua biblioteca. També hi fou víctima de la violència espanyolista el jove de Burjassot Guillem Agulló Salvador, assassinat d'una ganivetada a l'edat de dihuit anys el diumenge 11 d'abril de 1993, a Montanejos, a mans del terrorista d'extrema dreta Pedro José Cuevas Silvestre, àlies 'El Ventosa'.

La majoria dels meus tios i ties, de part de mare, diuen que estimen de tot cor el valencià, però pocs s'han interessat per aprendre'l correctament, ara que estem en democràcia i que el valencià és una llengua 'normal'. Molts d'ell, per tant, peces d'un engranatge espanyolista que es manté per inèrcia arran l'impuls colossal i maquiavèl·lic de la dictadura feixista, malgrat ser valencianoparlants hi continuen escrivint gairebé sempre en castellà, inclosa ma mare.


Ma mare diu que ella estima i defensa el valencià però, si hi grates un poc -¡no cal un gran esforç!- admet que ella es troba més a gust amb el castellà, que també és la seua llengua, millor i més gran que el valencià, perquè és la llengua d'Espanya. ¡I és una dona de sueca, filla i neta de suecans! Una dona, això sí, adoctrinada des de ben menuda pel feixisme de la dictadura franquista, sempre en llengua castellana.

Ma mare experimenta una profunda repulsa contra la violència del terrorisme independentista basc d'ETA, igual que jo, i li dol barbaritats tots els morts que aquest ha provocat i el patiment de totes les víctimes. En això, ma mare i jo hi estem d'acord.

Ara bé, una cosa que em dóna calfreds, de les converses amb ma mare, és que, quan passem a tractar el tema de la violència de l'Estat franquista, amb les seues tortures i assassinats a sang freda, seguint una metodologia, ella hi recorda amb enyorança la figura del dictador espanyol i em respon amb sequedat: "Al meu Paco no me'l toques, ¡eh!" o "Contra el Caudillo no t'hi claves".

Una cosa és que no vulga embrutar els seus records de joventut a Sueca -sobre els anys 1960- amb els crims i tortures de la dictadura feixista, i una altra ben diferent és negar-s'hi sistemàticament a admetre l'horror d'un règim totalitari com el del seu estimat 'generalísimo', Francisco Franco Bahamonde, "Caudillo de España por la gracia de Dios".

Em crea un malestar immens que, mentre que ma mare sí que puga identificar-se amb les víctimes d'ETA, s'hi gire d'esquena, en acabat, per evitar reconéixer el patiment de les víctimes de la repressió franquista. Durant la postguerra, a partir de 1939, el règim de Franco hi dugué a terme milers d'empresonaments, de tortures, d'assassinats i d'execucions summaríssimes. Tot açò, un cop finalitzat el conflicte bèl·lic entre espanyols, quan, en teoria, a l'Estat espanyol s'hi vivia un llarg període de 'pau i tranquil·litat'.

I ara, el 2016, quaranta-un anys després de morir el dictador, assabentant-se ma mare per la ràdio i la televisió de tota aquesta repressió violenta, convertida en terrorisme d'Estat, ¿per què m'hi continua despatxant el tema amb un silenci còmplice i sepulcral? O al·legant oblit o desconeixement. O amb evasives, dient-me: "Xico, deixa de pensar en eixes coses i troba't ja una núvia, xe, ¡arrea-te-la de casa!". O, simplement, apel·lant a la seua estreta experiència personal i familiar: "Doncs nosaltres, amb Franco, hi vivíem bé".

¡És clar, amb Franco, els franquistes vivien de categoria!


Mon pare, igual que ma mare, també hi va rebre a l'escola una educació radicalment franquista. En ésser set anys més major que ella, li tocà viure el franquisme durant més anys i va patir més durament la postguerra. Això hi fou quan era un xiquet, sempre amb escassetat de menjar. Mon pare va nàixer en 1944 i mai no patí cap repressió a nivell polític, ni ell ni els seus pares. De fet, son pare, mon iaio Juan (el de Godos, Teruel), havia combatut a favor del bàndol franquista i ¡no anaven a represaliar-lo els propis companys!

Val a dir també que mon iaio Juan serví a Franco per raons estrictament tècniques, de temps militars, per l'establiment dels fronts quan esclatà la guerra civil en juliol de 1936. Aquests fronts bèl·lics hi partiren en dos l'Aragó. Mon iaio Juan, que jo sàpiga, mai no hi combaté per ideologia. I crec que és bastant cert, perquè la ideologia -això és, la defensa d'uns ideals polítics o socials- mai no hi tingueren massa a veure amb ell. Ell sempre s'hi preocupà únicament per ell mateix i per la seua família. "Yo iba donde me mandaban. Nada más".

A un germà de mon iaio Juan, per exemple, l'establiment dels fronts de guerra en 1936 el pillà treballant casualment en un poble d'Aragó proper al seu, però en la zona republicana, i li tocà combatre a favor dels republicans. De huit germans que eren en total, un tercer que també hi combaté en la guerra civil ho féu en la zona 'nacional', això és, a favor de l'exèrcit franquista, igual que mon iaio Juan.

Mon pare, tot i sentir-se -igual que ma mare- profundament espanyol, sí que es qüestiona el passat del règim franquista i rebutja de ple la repressió violenta que s'hi cometé durant la postguerra. No entenc massa encara per què a ma mare li resulta més difícil que a mon pare fer una anàlisi crítica i objectiva de les atrocitats comeses pel feixisme espanyol, mentre que tots dos coincideixen plenament en el rebuig de les massacres i els genocidis perpetrats pel feixisme italià, el nazisme alemany i el comunisme de la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial.


Per altra banda, malgrat ser de pares aragonesos castellanoparlants, mon pare s'estima més el valencià que ma mare, que es vanta de ser suecana de soca arrel. Fins i tot, mon pare s'esforça des de fa uns anys, no molts, a escriure en valencià, malgrat les faltes d'ortografia que hi puga cometre. Ma mare, en canvi, molt suecana, molt suecana ella, però no s'ha dignat mai ni s'ha esmerçat per escriure en la seua pròpia llengua, el valencià.

Mon pare, cal matissar això sí, no obstant estimar el valencià també és anticatalanista, igual que ma mare i els meus tios materns. Igual que ells, fou adoctrinat des de ben menut per l'escola i els mitjans de comunicació franquistes, únics i omnipresents en aquella època totalitària. Un cop arribada, però, l'anomenada 'Transició a la democràcia', el mal ja estava fet. Els cervells de molts adoctrinats pel nacionalcatolicisme feixista esdevenien rígids, encartonats i gairebé impossibles d'obrir-se a noves idees, informacions o punts de vista, si no és que hi concordaven amb aquelles que ja els havien inoculat des de xiquets.

Mai no li ensenyaren a mon pare a contrastar la informació en diferents fonts o en diversos mitjans, o a investigar pel seu compte, sobretot en el vessant polític, social o ideològic. Això desemboca en què mon pare hi crega sovint al peu de la lletra tot el que li insuflen, com a paraula de Déu, des dels mitjans de comunicació espanyols, que són els únics que sent. Es nega en banda a transitar per noves vies d'informació, com és la xarxa d'Internet, o a comparar les notícies en diferents webs, escrites o audiovisuals, per exemple als diaris digitals, les ràdios a la carta o els canals de YouTube.

Només se li han enderrocat a mon pare algunes de les intocables creences polítiques des de farà uns anys. Concretament des que la infinita corrupció del Partit Popular, això és, la de la dreta i ultradreta espanyolista, ha sigut tan esperpènticament gran que ha esdevingut impossible seguir encobrint públicament tot els seus robatoris, balafiaments de diners públics i els abusos de poder que havia perpetrat durant les dues dècades anteriors. Per exemple, ací al País Valencià, però també a Madrid i a tots els llocs on havia governat. Al final, després d'anys i panys de rapinya urbanística, de bàrbares requalificacions i de depredació del territori, tot els ha esclatat en mil bocins, com un pastís en la cara, amb la beneïda explosió de la bombolla financera i immobiliària.


Ara bé, com ja he dit, malgrat l'espectacular eclosió d'Internet, mon pare seguix sent un fanàtic de la ràdio i la televisió tradicional, per antena terrestre, sense connexió a la xarxa global. Pitjor encara. Resulta que, des que ens tancaren TV3 i Canal 9 ací al País Valencià, gairebé totes les grans cadenes estan controlades per la dreta espanyola i emeten -sempre en castellà- una informació de tendència nacionalista espanyola i anticatalana tan aberrant que s'està repetint, idèntica, la concentració i el control de mitjans des d'un únic poder omnipresent.

Llevat d'Internet (¡encara sort!), als mitjans tradicionals del paper, la ràdio i la televisió, tornem a estar cada cop més desinformats i manipulats, igual que en temps de Franco i pitjor que en la 'Transició a la democràcia', època en què una part de la dreta espanyola s'inhibí d'ostentar caduques formes totalitàries. Aquestes formes, però, passats els anys i amb la guàrdia ciutadana baixada, actualment hi tornen a florir perillosament. I no només a Espanya, sinó a Europa i arreu del món.

Total, malgrat estimar-se el valencià, mon pare continua mantenint, igual que ma mare i els meus tios materns, una mentalitat tallada pel més ranci patró franquista. "Atado y bien atado, por los cojones te he pillado". Això és, tot envaït d'una sentor a mòmia nacionalcatolicista que et tomba de tos. ¿Què li anem a fer, xe....?

Mon tio Miguel Ángel, que és igual d'extravagant que jo i ho qüestiona tot, tinc entés, per alguns amics propers a ell, que també és d'esquerres i catalanista, o que ho era quan era jove, allà pels anys 1960 i 1970. Supose que s'hi acostaria a aquest corrent ideològic arrossegat pels seus amics, durant una època de gran efervescència del catalanisme valencià a Sueca, arrossegats per l'aurèola de l'escriptor i intel·lectual Joan Fuster i tota la pesca. O per les cançons d'Al Tall, dels Setze Jutges, de Lluís Llach o de Raimon. Vaja, crec jo.

Tot açò, val a dir, són meres hipòtesis. Mai no li ho he preguntat a ell directament. Ni mon tio Miquel ni jo hi hem parlat mai de política en comú. Fa molts anys, massa anys, que no ens duguem bé.

En resum, si sóc catalanista no és certament per mon tio Miquel, el germà de mon pare. La meua militància i l'activisme lingüístic i polític que hi professe actualment em va arribar, de fet, per altres viaranys.

Primer, perquè m'apassionen les llengües, no només la meua pròpia, el català, sinó totes les llengües del món. Per això mateix, tampoc no vull que es perda la meua, ni cap altra més. Si la biodiversitat animal i vegetal del planeta Terra és un tresor que hi cal conservar, amb la biodiversitat lingüística i cultural hauríem d'actuar igual.

Segon, perquè he vist moltes contradiccions en la meua família suecana. Ells sempre hi diuen que defensen el valencià contra el català, però mai no contra el castellà, que és, de fet, la llengua imposada i que tot ho envaeix. A més a més, gairebé sempre que escriuen, escullen fer-ho en castellà i no en valencià. I a mi això em donava cada cop més mala espina.......

Tercer, he aprés a escriure el valencià en l'escola l'Institut, i allí, sobretot en l'Institut, ens digueren que el valencià era la mateixa llengua que el català. Açò contradeia tot el que m'havien inculcat des de la meua família materna, tios i ties inclosos. Però, si havia d'optar entre fer-los cas als meus familiars o als meus mestres, solia decantar-me pels mestres, que havien estudiat a la Universitat. No com ma mare i els meus tios. Aquest eren grans llauradors i experts del camp, però no podien imposar-me els seus dogmes sobre la llengua, la cultura, l'art o la religió.

Quart, tota aquesta informació que hi rebérem a l'escola, també procurí contrastar-la als mitjans de comunicació. Per exemple a TV3, quan encara es veia a Sueca. TV3 és una tele catalana i, malgrat que la seua forma de parlar diferia un tant del valencià de sueca, el vocabulari -llevat d'algunes paraules- era molt paregut, per no dir igual. Bàsicament, el valencià i el català es diferenciaven en la forma de pronunciar, com el castellà i l'andalús. Però el castellà i l'andalús son la mateixa llengua. Per tant, el català i el valencià també son la mateixa.

Cinqué, per assegurar-me del tot, definitivament, que el valencià era català, en juliol del 2004 vaig viatjar per Lleida, el Pirineu català, la Seu d'Urgell, Andorra, Puigcerdà, la Catalunya nord (a Prada, Salses i Perpinyà) i finalment per Roses, Cadaqués i el Cap de Creus, a la Costa Brava, prop de Girona. En tots aquests llocs hi vaig parlar sempre en valencià, tal i com parlava a Sueca, i en tots aquests llocs em van entendre perfectament, i jo els vaig entendre a ells quan em parlaven en català. Per tant, definitivament hi vaig constatar per mi mateix que la unitat de la llengua catalana era certa i que jo, parlant valencià, estava parlant català. ¡Ja era hora!

Sisé, al meu catalanisme polític també hi vaig arribar, progressivament, sobre eixa època, a partir de l'any 2001, i rotundament ja el 2004, després de freqüentar uns anys el Casal Jaume I de Sueca, d'ACPV (Acció Cultural del País Valencià).

Però, qui m'empenyé a donar el pas endavant envers l'activisme polític i independentista català, sobretot a nivell d'escampar a tot arreu els meus pamflets i articles d'opinió, no foren els meus amics i companys del Casal Jaume I de Sueca, alguns dels quals, per cert, em resultaven un tant avorrits, fanàtics o repetitius. Altres no, clar, tot s'ha de dir. Per exemple, el senyor Miquel Blasco i Carlos, de Sueca, que actualment treballa de professor universitari a l'Equador, ha esdevingut un dels millors amics i companys de lluita que he tingut mai. Ja siga vivint jo a Castelló de la Plana o a Sueca, o ell a Sueca, Burjassot o l'Equador. I el seu germà Lluís igual, igual de gran element que ell.

Qui em féu abraçar, com deia, el catalanisme i defensar a ultrança la Independència catalana van ser, de fet, radicalment, cruelment, despietadament, José María Aznar, això és, l'aleshores president espanyol, del Partit Popular, i Federico Jiménez Losantos, en aquells temps locutor de ràdio en la Cadena COPE, una ràdio furibundament espanyolista i anticatalana finançada, ¡horror!, per la jerarquia eclesiàstica espanyola. Eixa mateixa jerarquia catòlica que, per altra banda, té la cara dura de predicar "la germanor, la pau i l'amor". ¡Fariseus! ¡Hipòcrites de merda!

En aquella època, l'Aznar i Losantos hi clavaren tanta canya i tants allaus de merda contra Catalunya, contra els catalans i contra la meua llengua, el català, uns rius de ferum que després hi reprengueren Rajoy, Francisco Camps, Albert Rivera, Graciano Palomo, Alfonso Rojo, Carlos Herrera i tota una caterva impresentable de polítics i periodistes espanyols, que tot plegat em van encendre en flama i em feren decantar definitivament per la lluita catalanista independentista, caiga qui caiga. Perquè fou llavors quan m'adoní que, si no hi cauen ells primer, els feixistes espanyols, ens tombaran a nosaltres, els catalanoparlants, i ja no ens deixaran posar-nos drets mai més.

Als catalanistes valencians, vaja, ens han donat proves d'això i més, a base de bé, ¡durant vint anys! Vint anys d'un intens arraconament, proscripció i silenciament lingüístic, cultural i mediàtic dels catalanoparlants valencians, perpetrat de manera sistemàtica i despietada des de les institucions valencianes, governades despòticament pel Partit Popular.


Tot açò ho sap el meu company castellà de Zamora, perquè li ho he confessat en la més estricta intimitat. I potser això és el que li faça més feredat. Saber que, per gran domini que tingues sobre el teu fill de menut, per molta instrucció, inculcació, adoctrinament o rentat de cervell que li apliques, potser arribe un moment en què el cervell del teu fill hi faça 'clic', es desperte, s'adone de la brutal manipulació a què l'has sotmés durant anys i llavors es revolte contra tu, el seu propi progenitor, per haver intentat controlar fins el més profund racó de la seua ment.

El meu company de Zamora sap que, si adoctrina al seu fill en l'anticatalanisme ací a València, ho pot tindre magre d'ací uns anys, quan el seu fill comence a preguntar i a qüestionar-se les coses.

Té un cinquanta per cent de possibilitats que en l'escola, en l'institut, en la facultat o en el treball, el seu fill convisca amb gent que li parle valencià i que faça trontollar la profunda rancúnia contra la nostra llengua que son pare li haja pogut inculcar.

Pot ser que, després de sacsejar els esquemes imposats per son pare, aquest fill recapacite i torne a aferrar-se cegament a l'odi anticatalà, com fan molts valencians, per cert, guiats per un sentiment irracional i un amor incondicional pels seus pares. Pot ser llavors que aquest xic acabe odiant València i Catalunya més encara que el seu progenitor i que es convertisca en un neonazi o en un terrorista anticatalà, ¿qui sap?

Ara bé, potser, també potser, hi ha un cert marge, que el fill valencià d'aquest immigrant castellà -igual que jo, el nét valencià d'uns immigrants aragonesos- comence a adonar-se'n de sobte de l'horrorosa quantitat de fel i d'odi visceral que ha anat covant son pare contra els valencians des que va aterrar a la nostra terra, així com també contra Catalunya i el català. Un odi que li ha anat inoculant al fill des que era un xiquet sense que aquest ho percebés, però que ara es posa de manifest i li desagrada profundament.

Llavors potser, en plena adolescència, en eixa edat en què solem trencar amb tots els nostres lligams, aquest jove, que ha nascut i s'ha criat a València, que sap que aquesta és la seua terra i el valencià la seua llengua, potser, només potser, acabe rebel·lant-se contra la imposició i l'adoctrinament insidiós, brutal i pervers a què l'havia sotmés tota la vida son pare, un castellà que odia València.

I potser, només potser, que aquest pare castellà, que ha intentat educar al seu fill rectament, guiant-lo i inculcant-li una estricta conducta i obediència castellana, acabe adonant-se, potser, només potser, que el seu propi fill, el fill d'un zamorà i d'una zamorana de neta sang castellana, de profundes arrels espanyoles, ha sigut engolit per la inhumana bèstia catalana, i que potser, només potser, s'hi haja convertit definitivament en un valencià catalanista independentista radical que ja està fart de l'adoctrinament castellà dels seus pares i que ja no vol saber res més, ni de Castella, ni d'Espanya, ni dels rentats de cervell que li han infligit durant anys.


Això seria ferir de mort a l'immigrant castellà. O, millor dit, al colonitzador castellà. Tindre un fill que estime la llengua catalana i els catalanoparlants tant com puga fer-ho de la llengua castellana i dels castellanoparlants. Potser, només potser, siga aquesta la raó subjacent, la raó més oculta i amagada, que li impedisca tindre al meu company castellà un fill ací a València.


Aquest xic de Zamora sap que, si el fill el té a Castella i el cria a la seua pròpia terra, obtindria un fill plenament castellà i li resultaria molt difícil -per no dir impossible- a la bèstia catalana estendre els seus tentacles fins el bressol del tendre i petit nadó, fins la cadireta de la guarderia, fins el pupitre de l'escola, fins la pissarra de l'Institut o fins el projector de la Universitat, atès que a Castella tot és recte i pulcre, net i immaculat, en ella s'estableix una estricta vigilància anticatalana, amb un radar d'espanyolitat, i es controlen al mil·límetre tots els grans mitjans.

Allí, al centre de la meseta castellana, no es deixen contagiar ni contaminar, com ens passa ací a València, per la propaganda totalitària que ho impregna i ho envaeix tot del perniciós independentisme català....

Al bell mig de la meseta, abastament fortificada, és difícil que hi accedisquen grups de gent catalanoparlant, perfectament organitzats, que envolten al teu fill castellà, li parlen en català i comencen a injectar-li, en xicotetes dosis, el verí del totalitarisme català que ja s'ha ensenyorit de Catalunya i pretén fer el mateix amb València i les Illes Balears.


Només cap una possibilitat, remota però real, que el seu fill castellà es puga contagiar-se de catalanisme i prega tots els dies que açò no passe. Per això hi va redoblant la guàrdia a mesura que el seu fill creix i s'espavila a passos de gegant, preguntant-li cada vegada més coses ara que és un xiquet i qüestionant-li tot el que diu, aquest adolescent.

De jove ja hi ha major perill, perquè hi pot accedir a Internet i interessar-se per allò que succeeix fora de Castella, com per exemple per què collons hi demanaran els catalans la Independència. Cal triplicar la guàrdia i bloquejar-li algunes pàgines web que hi puguen alterar el seu valuós equilibri mental. ¡Res d'accés a llocs catalans!

Ara bé, un cop hi salte a la Universitat, visite Europa amb una beca Erasmus i emigre fora de Castella per accedir-hi a un lloc de treball..... La cosa estarà fotuda...... S'ha acabat el control parental. Només espera que al seu fill, de major, no el trasllade l'empresa a Barcelona o a València com a destinació final. Si no, caldrà seguir recordant-li per telèfon o per videoconferència en el Skype totes les seues recomanacions i advertiments per protegir-se dels catalanoparlants.

Només espera que el seu influx diari durant anys hi haja quallat al cervell del seu fill, que ja d'adult el tindrà ben endurit i que totes aquestes noves idees valencianes i catalanes al voltant de la llengua, la Independència i la qüestió nacional, i no li perforen massa la closca, ni danyen l'estructura modelada a martell i escarpa durant anys en l'aleshores tendre cervell del seu fill.


Si tot va bé, malgrat el bombardeig catalanista que hi puga rebre de major el seu plançó, potser, només potser, aquest s'hi aferre cegament als rectes i dignes valors castellans que li haurà inculcat al llarg de tota la infantesa i joventut, i li succeisca com a ell mateix, quan va viure a València durant aquells interminables anys, detestant als valencians i a la seua llengua, per considerar-los inferiors, incultes, anàrquics i incivilitzats.

Cap tipus de pressió catalanista i antiespanyola, de totes les que hi va rebre durant l'eterna agonia valenciana, no hi deixaren la mínima rascada en la seua polida i lluent armadura castellana. Estava immunitzat contra tota mena d'influència catalana.

Si tot va bé, si el seu pla de formació i vacunació no falla, el seu fill també hi podrà sobreviure immune, íntegre i il·lés en una València infestada d'epidèmies i deliris independentistes, i tornar sa i estalvi, finalment, ja en la vellesa, a la saludable, àmplia i lliure altiplanícia castellana. Si tot va bé.........


Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.
Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

_____________________________________________________________________________________


Altres companys del castellà. ("Convivència entre un castellà i un valencià")


Aquest company meu de Zamora té travessats als valencians, sobretot, que no se cenyeixen al seu patró prefixat. Un d'ells sóc jo, perquè sempre parle en valencià, amb ell i amb tothom, ja siga amb gent autòctona o immigrant, de Sueca, del País Valencià, de l'Estat espanyol, de la Unió Europea o d'arreu del planeta.

Però no sóc jo l'únic valencià del treball que li cau malament al castellà. Hi ha un altre xic de Sueca, molt alt i un tant desmanegat, jugador i entrenador de bàsquet, que també li cau fatal. El castellà diu d'ell que aquest xic és molt desastre, arreu i malfaener, però això no és el que més l'incomoda d'ell. Resulta que aquest xic de Sueca és del Barça i té simpatia pels catalans. No és catalanista com jo, ni molt menys, sinó que es defineix més com a valencianista, com un home que estima el seu poble, la seua terra i la seua llengua, la qual admet que és la mateixa que la dels catalans, però no per això hi reclama la Independència.

Doncs bé, aquest suecà li parla sempre en castellà al xic de Zamora, "por respeto y educación", com diria aquest. Però resulta que al zamorà li encanta punxar i traure-li punta a tot, i de tant en tant s'hi posa a parlar de temes polítics i lingüístics amb el suecà i li conta el seu parer sobre la discriminació del castellà que ell ha patit a València.

Fou, sobretot, en una oposició a funcionari de presons que hi va fer o volia fer fa uns anys, quan el de Zamora se sentí en condicions de desavantatge respecte als valencians. Com que no s'havia tret el certificat de coneixements de valencià, deia que això li baixava un punt en la nota global respecte als valencianoparlants, i trobava que allò no era just i que no se l'estava avaluant amb equitat pels seus coneixements sobre la matèria de l'oposició.

El xic de sueca li respongué, en castellà, que ací tenim una llengua pròpia i cooficial amb el castellà, que és el valencià, i que ell, personalment, sí que veia correcte que s'exigís uns mínims coneixements de la nostra llengua al funcionariat, per no discriminar lingüísticament als usuaris valencianoparlants.

Açò li sentà com una puntada al fetge al castellà i li respongué que "eso es discriminar a los españoles que no hablamos valenciano, porque así subordináis siempre las capacidades de los aspirantes al conocimiento de vuestra lengua, y vosotros lleváis las de ganar".

El suecà li contestà que ells se cenyien a la llei d'ús i ensenyament del valencià, que ajuda a evitar la pèrdua de la nostra llengua, i que, per molt que hi discutisquen sobre açò, ell no hi podria canviar eixa llei. Li aconsellà aleshores al castellà que fes un curs de valencià i obtingués el certificat, per obtindre més nota en les oposicions.

¡¿ Què li has dit, xe?! El castellà li respongué: "Eso no puede ser. Esto es una discriminación. Yo ya sé castellano. El castellano es la lengua del Estado y no tengo por què aprender valenciano".

No sé exactament com degué acabar aquesta discussió, que em contà posteriorment el meu company de Sueca, el llarguerut, però està clara una cosa: ¿Com s'atrevia aquest home de Zamora a optar a un lloc en una administració ubicada valenciana manifestant aquest menyspreu i rebuig frontal envers la nostra llengua? Un cop hi hagués accedit al seu lloc de treball funcionarial, hauria amargat la vida als seus companys i als usuaris valencianoparlants, com fa ara amb alguns de nosaltres. ¡I després es queixa de discriminació! Si el discriminador és ell, que el vaig tindre malencarat dos anys seguits, només perquè li parlava en valencià, quan ell sí que m'entenia i sabia que jo emprava el valencià amb tothom.

Per reblar el clau i donar-hi més pes a les seues tesis contra l'ús del valencià, aquest zamorà ¡i l'andalús de Sevilla que hi viu al Mareny! diuen que "la gente de pueblo que habla valenciano no sabe hablar casi en castellano; ni siquiera los jóvenes, porque van a la escuela en valenciano", i ens posa l'exemple d'un company nostre de sueca, tan dinamitzador com poc treballador, que els parla sempre a ells en castellà però de vegades, si està present algun company de Sueca, com jo, hi mescla enmig la conversa alguna paraula en valencià.

L'andalús hi posa també d'exemple -o d'escarni- a la gent del Mareny de Barraquetes, assegurant que molts d'ells no saben parlar en castellà. I el xic de Zamora afegeix que les persones que coneix de Tavernes de la Valldigna, arran la seua íntima amistat amb el difunt soci de la immobiliària, natural d'eixe poble, també s'expressen molt malament en castellà, i que ell té compassió amb les persones majors que presenten dificultats i els dóna permís perquè que li parlen en valencià. ¡No als joves, veges tu!

El de Zamora afegeix que els xiquets menuts de Tavernes, escolaritzats en valencià, no li saben parlar en castellà. "Menos mal que yo entiendo el valenciano, que si no...." I el meu company andalús, eufòric, s'hi suma a ell i exclama queixant-se: "¡Els xiquets del Mareny tampoc no saben parlar castellà. Allí tots parlen valencià!"

¡Bufff! Acabes tan fart d'aquests companys que poc a poc et vas retraient i tancant-te en la teua pròpia closca, per evitar que et flagel·len més i que òbriguen noves ferides, o velles cicatrius que ja s'estaven tancant.

Tots dos companys, el de Zamora i el sevillà, ens prenen als valencianoparlants per uns incults, per gent que no sap fer bé les coses i que necessita que vinguen de fora a organitzar-nos la vida. No ens fa gens de gràcia, ni al company llarguerut de Sueca ni a mi mateix, que hi parlen així de nosaltres. Però sovint no els contestem res, per 'educació', per no fer mala sang o perquè ja n'estem farts de la seua supèrbia.

Una vegada, per cert, arran d'un seguit de circumstàncies que no venen al cas, hi vaig parlar en castellà durant tot un dia amb aquest xic de Zamora, amb la seua dona, amb la seua cunyada i nebots, i amb el seu sogre, tots ells de Zamora, mentre hi passàvem el dia a la platja del Cabanyal-Canyamelar, prop de la Malva-rosa, a València. Així és com pogué comprovar el meu company de Castella que jo sí que hi sabia parlar bé en la seua llengua.

Per tant, sempre que em deia "los valencianos de pueblo no saben hablar castellano", també afegia, "tú sí, que te escuché aquel día en la playa y lo hablabas perfectamente, pero, de todos los valencianos de pueblo que conozco, tú eres el único que habla bien castellano".

¡Tira! Ja anem acostant posicions......

Però, però.... un dia que casualment vaig coincidir amb el meu company de treball alt i llarguerut, el del bàsquet, i compartírem les nostres vivències amb aquest castellà que tenim en comú, comprovàrem que hi coincidíem ambdós en la nostra impressió sobre ell i que a tots dos ens deia el mateix. Però era tan calcat, tan calcat, el que ens deia que vaig descobrir que a l'altre xic de Sueca també li havia dit: "de todos los valencianos de pueblo que conozco, tú eres el único que habla bien castellano".

Però, a veure, ¿no em va dir que jo era l'únic? ¿Ara resulta que l'altre company també era l'únic? ¿A quants valencians de poble els haurà dit que són els únics que saben parlar bé en castellà? ¿A quanta gent, de poble o de ciutat, haurà enganyat?

Fa molt que m'adoní de les seues mentides i manipulacions, però a cada detall nou que hi conec, aquest xic de Zamora em dóna més feredat i repulsió. A cada nova informació que reps, te n'adones que la seua caverna de manipulació i de perversitat és més gran del que hauries imaginat, i encara no has tocat fons.


A més de clavar-se o menysprear a la gent que té el valencià com a llengua materna, aquest xic castellà també hi té llenya per repartir fins i tot contra els nous valencianoparlants, això és contra els castellanoparlants que poc a poc hi van adoptant el valencià com la seua llengua d'ús habitual.

En un principi aquest castellà hi parlava malament, per darrere és clar, a la seua esquena, d'una companya nostra de treball, valenciana, del poble de Castellar. Quan eixa xica, de pare català però amb llengua materna castellana, encara no ens parlava en valencià, el de Zamora es burlava davant meu de la seua cara, un tant curiosa, i de la seua cintura, un tant estranya. Tot perquè sabia que a mi m'agradava eixa xavala. També deia d'ella que era massa escandalosa i que pareixia una ravalera o una poligonera. ¡I això quan ella hi parlava en castellà i no hi havia visos de passar-se al valencià!

Al cap d'uns anys de treballar a Sueca, en veure que ací tothom hi parlava en valencià, aquesta xica, decidida i valenta fins a la mort, igual que li guanyà la partida al tabac, es proposà aprendre a fons el valencià i començà a soltar-se en la nostra llengua. El de Zamora se'n feia creus. "¡Cómo puede ser! Ahora le ha dado por hablar en valenciano".

Al de Castella això no li sentava gens bé i la imitava sovint d'una forma matussera, dient d'ella que ara ja no sabia parlar ni en castellà ni en valencià. Tot açò, com he dit, sempre a la seua esquena. Mai de cara, clar. De cara tot és somriure i quedar bé amb la gent. Amb la gent que li interessa quedar bé, per descomptat.

Actualment, però, aquesta xica, entusiasta i vigorosa com ella sola, hi parla perfectament en valencià i en castellà, mentre que el de Zamora, "muy digno", "muy digno el castellano", a hores d'ara no enllaça dues frases seguides en valencià.

Sembla que a la gent que no encaixa en el seus esquemes, li fa una marca i la té enfilada per sempre en el punt de mira.


Com a darrer exemple, tot i que n'hi ha per omplir dos llibres, citaré que aquest 'mascle alfa' de Zamora no pot ni veure a un altre company nostre, també valencià, de Canals. Es tracta d'un xic que molt simpàtic i dinàmic, extrovertit, d'esquerres, homosexual i tremendament reivindicatiu a favor dels gais, de la gent desfavorida, de la integració social i de l'ús i la dignificació de la nostra llengua, el valencià.

Al castellà de Zamora li molestava enormement que aquest xic valencià, al seu perfil de Facebook, es manifestés públicament en contra de les retallades econòmiques i de les mesures repressives i antisocials que aplicava la dreta del Partit Popular. Al castellà no li entrava en el cap que aquest xic fes ús de la seua llibertat d'expressió i es posicionés clarament, davant de tothom, en contra del govern que ens asfixiava als valencians. No ho comprenia, aquest zamorà, que en una democràcia els ciutadans tenen dret a criticar en públic als seus governants. No sé com l'hauran educat a la seua terra -potser a 'veure, escoltar i callar, sempre a la conveniència personal'- però hi ha valencians que ja n'estem farts que ens prenguen el pèl, i ho clamem als quatre vents.

Aquest argument no convencia gens al de Zamora i, respecte a aquest xic gai, reivindicatiu i combatiu, n'amollavaaa....., però n'amollavaaaaa........... Millor no ho reproduisc ací, perquè són temes sexuals.


El cas és que aquest xic de Zamora sembla tindre incorporat un radar o un 'detector d'espanyolitat' i, si no passes el seu control de qualitat, esdevens un blanc fàcil per al punt de mira del franctirador castellà.

Fins i tot, junt amb el company andalús, ha arribat a parlar malament de la directora del nostre centre perquè parla perfectament en valencià i en castellà i fomenta l'ús del valencià normatiu en alguns dels nostres cartells, informacions o material audiovisual, ¡que no arribarà al vint per cent dels documents que genera l'empresa! El huitanta per cent, més o menys, estarà en castellà i encara els sembla a aquests dos, al castellà i a l'andalús, que la nostra directora és manifestament "demasiado catalanista". No sé quin serà el 'barem de catalanisme' que empren aquests dos paios, però per mi, personalment, ho seria "massa poc".

Ara bé, en aquest cas el castellà de Zamora s'hi absté d'afegir més judicis de valor sobre aquesta dona. Primerament, perquè és la directora del nostre centre i no vol enfrontar-se de cap manera amb ella. Com a bon castellà, i ho demostra, és totalment submís i servil a l'autoritat. En segon terme, perquè diu el castellà que la directora és, amb diferència, la xica més guapa i atractiva que hi tenim a l'empresa, i açò és molt d'agrair. I tercer -que conste que açò que ve és una suposició meua- perquè crec que deu estar suggestionat pels dos factors anteriors, que ell sí ha posat de manifest, tant per la delicada i juvenil bellesa de la directora com pel seu caràcter ferm i la posició dominant d'aquesta. S'estableix en aquest cas una certa aurèola envoltant que podria definir-se com una 'eròtica del poder'.

Malgrat que la rossa i arrissada núvia del castellà és més bonica, si cap, que la nostra morena i llisa directora, i que tots ells hi gaudeixen de parella estable des de fa anys, em dóna la impressió que barrejar el poder amb una certa sexualitat imaginària, a aquest 'mascle alfa' de Zamora el posa a cent. ¡Buff! ¡Les fantasies que hi tindrà quan arribe a casa! ¡Tots els somnis per a ell! ¡Jo no hi vull saber res!


Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.
Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

_____________________________________________________________________________________


Perletes de Violència. ("Convivència entre un castellà i un valencià")


· Perletes del meu company -¡NO NACIONALISTA!- castellà de Zamora:

Fa anys, quan treballava amb el meu excompany basc, el xic de Castella em digué amb tal d'acoquinar-me: "Allí en Zamora somos muy brutos. No andamos con rodeos, como aquí en Valencia. Si en Zamora estamos de fiesta en un pub, por la noche, y oímos hablar a alguien en catalán, lo echamos de allí a hostias".

¡I aquest paio se'n vanta de ser titulat en Educació Social! ¿Però com pensa educar a la gent? ¿A hòstia pelada?

Aquesta és la primera perla, per obrir boca. La propera, no obstant, constitueix el plat fort.

Davant d'una possible invasió de l'exèrcit espanyol en terres catalanes, per arrabassar-los-hi l'autonomia i fer-los avortar un referèndum sobre la Independència, el castellà de Zamora em deia que "la intervención del ejército espanyol es completamente legal, ya que lo permite la Constitución española".

Quan jo li argumentava que això provocaria una catàstrofe humanitària, amb avions bombardejant pobles i ciutats, plenes de gent que sols hi reclamava votar, ell em contestava: "Bueno, ellos se lo han buscado. ¿Para qué tensan tanto la cuerda, con esa manía de la Independencia? Es que llegan a ser cansinos, de verdad. Si al final yo también querré que se independicen, para no tener que oírlos más. Siempre dando la lata a todas horas, en todos los medios de comunicación. Siempre Cataluña, siempre Cataluña.... ¿Y los demás no existimos o qué? Nunca veo en las noticias que aparezca mi tierra, Castilla y León. También aparece mucho Valencia, es verdad, con tanto caso de corrupción. Pero a Castilla ni se la nombra. ¿Cuantas notícias salen de Soria, o de Segovia o de Zamora? Ni una. Pues yo también quiero que hablen de ellas, como hablan de Cataluña o de Valencia".

Aquest paio no hi parpellejava el més mínim quan deia això. Respecte a una intervenció militar de l'exércit espanyol contra Catalunya i la Generalitat, jo intentava fer-li veure que, donant suport a una acció bèl·lica de repressió, milers de catalans perdrien vida sota les bombes espanyoles, que centenars d'homes i dones podien ser crivellats per la metralla, que desenes de xiquets podien jaure aixafats entre les runes.

Però ell ni s'immutà. Es quedà parat, feu un gest despectiu amb les celles i la boca, i arronsà els muscles com dient "y a mí que me importan los catalanes". La seua fredor inhumana em deixà corglaçat. Una cosa és esdevindre un "castellano seco" i una altra convertir-se en un ser despietat i sense ànima, en el còmplice moral d'una caterva d'empressaris, polítics i militars assassins. Aquests s'abraonen sempre com els grans defensors de la pàtria, el garants de la unitat d'Espanya, i mentre inciten des dels mitjans al vessament de sang, per sadollar la turba anticatalana, per baix mà, d'amagat, es dediquen a satisfer els seus propis interessos econòmics i personals, d'una manera freda i calculada. Absolutament repugnant. Les titelles i els titellaires.

Hores després, ¡ironies del destí!, em veia al mateix paio publicant coses al Facebook a favor de la solidaritat, de la integració dels discapacitats, de la lluita contra l'exclusió social, de la igualtat entre persones, etc..... Però home, ¡si a tu les persones no t'importen una merda! Si l'únic que fas es vendre't com un maniquí d'escaparata, com un producte de disseny. Utilitzes un fum de paraules boniques, sí, però només per engalipar a la gent....


· Perletes del meu company -¡NO NACIONALISTA!- andalús de Sevilla:

Aquest xic, més bròfec, autèntic i animalot que el castellà, per impressionar-me o acovardir-me barroerament, un dia se'n vantà davant meu de tindre un amic de la ultradreta espanyolista que hi lluïa uns símbols nazis o feixistes tatuats a la pell. No obstant, contràriament al que jo em podia esperar, aquest andalús s'ha demostrat més exquisit i selectiu en l'expressió verbal de la repressió violenta que hi voldria exercir contra els catalans.

"¡Deberían matarlos a todos!", em digué l'andalús fa uns mesos, passades les passades eleccions catalanes del diumenge 27 de setembre del 2015, considerades com un plebiscit cap a la Independència.

Tot i que de vegades em parla en valencià, igual que a la gent del Mareny de Barraquetes, quan es posa en mode cafre aquest recalcitrant espanyolista li resulta impossible expressar-se en la nostra llengua. Sembla que el llenguatge feixista li naix exclusivament en castellà. Veges tu a saber per què....

"¿A tots els catalans i catalanistes, xe? ¿Què vols, clavar-nos a tots en un camp de concentració?", exclame jo, horroritzat pel que acaba d'amollar.

"¡A todos los catalanes no, hombre, que hay muchos que se sienten españoles! A todos los independentistas, quiero decir. Deberían matar a esos dos millones que han votado la Independencia".

¡Recaram, aquest paio sap el que fa! Serà un feixista recalcitrant, però, a diferència del castellà, que vol que l'exèrcit espanyol hi bombardege milers de catalans, sense distingir la seua ideologia, sexe o edat, l'andalús dirigeix la seua mira telescòpica únicament contra els catalans que li fan nossa, això és, els 'separatistes', com diu ell. Seguint el seu esquema, per tant, només caldrà efectuar una mínima quantitat d'assassinats. Diguem-ne.... dos milions d'assassinats selectius, poc dalt o baix.

Un any abans, arran la diada de l'onze de setembre del 2014, també hi vomità una perleta pareguda, aquest andalús criat a Benidorm, quan l'àcid sulfúric que el cremava per dintre l'obligà a escopir-la a fora, obrint desagradablement les valves de la seua closca. Fou al voltant de la multitudinària manifestació convocada a favor de la Independència de Catalunya. Aquella que hi dibuixà una colossal 'V', de Via Catalana, de Votar, de Victòria i de lluita contra la tirania iniciada per Felip V, mitjançant una espectacular riuada de gent que omplien de gom a gom tant la Gran Via com l'avinguda Diagonal de Barcelona. Més d'un milió de persones, en total, concentrades al carrer i reivindicant pacíficament la seua llibertat.

"¡Qué a gusto lanzaría yo una bomba atómica sobre esa 'V'! Verías tú qué pronto se acaba el tema de la Independencia".

Només li contestí una cosa, que fent eixe comentari ell no es diferenciava massa dels terroristes d'ETA o d'Al-Qaida. Se'm va riure a la cara.


· Perletes del meu excompany -¡PA' NACIONALISTA, YO!- basc d'Irun:

A aquest xic caparrut, ho sent, però tot i fartar-se de dir "para nacionalista, yo", "para nacionalista, yo", mai no el vaig sentir amollar cap frase de caràcter violent ni amenaçador. ¡Veges tu, el basc! És més, per no parlar de violència, no parlava ni del terrorisme basc d'ETA, ni de l'espanyol dels GAL, ni de la repressió franquista, ni del terrorisme islamista d'Al-Qaida.... En aquella època, per cert, allò de l'ISIS, el DAESH o l'Estat Islàmic encara no s'havia inventat. O no ens havia arribat....


Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.
Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

_____________________________________________________________________________________


El paio de Zamora. La política i la jaqueta. Canal 9 i Info TV. ("Convivència entre un castellà i un valencià")


A més de ser un fort imperialista espanyol, el meu company de Zamora és també un radical centralista madrileny. I no ho dic només perquè el seu nacionalisme espanyolista gira al voltant de la capital de l'Estat, això és, de Madrid, sinó perquè també ens ha assegurat diverses vegades que ell va nàixer a Madrid i que, per tant, també és madrileny.

¡Aquest tio té més cara que un sac de segells borbònics! Quan li convé diu que és madrileny, per haver nascut a Madrid. Quan li convé diu que és castellà, per criar-se a Castella i Lleó, a una urbanització de Zamora capital, on hi viuen els seus pares. I quan li convé, també, diu que ell és lleonés, perquè la província de Zamora hi va formar part, junt amb les de Salamanca i Lleó, a l'antic regne de Lleó.

Sempre adapta el seu discurs a la seua pròpia conveniència, depenent de l'interlocutor que té al davant, sense preocupar-li conservar, almenys, una mínima coherència, per no dir-ne una mínima decència, sensatesa o dignitat.


Fa uns anys, abans del tancament de Canal 9 ací al País Valencià, davant meu aquest castellà hi defensava l'eliminació de les autonomies, inclosa la Generalitat valenciana i la catalana, així com també la supressió de les nostres ràdios i televisions públiques autonòmiques (Canal 9, Ràdio 9, TV3, Catalunya Ràdio....)

Això és, sense expressar-ho manifestament, hi pugnava per l'augment de les estructures d'Estat i d'un major poder del govern central. Deia que les comunitats autònomes introduïen massa duplicitats i que era millor gestionar els recursos de l'Estat d'una manera comuna i unificada, més pràctica i eficient, des del govern de la capital, és a dir, com sempre, des de Madrid.

Ara bé, mai en la vida no li he sentit defensar la eliminació de les diputacions provincials. ¿I aquestes? ¿No hi tenen duplicitats?


Afegia també que, si es mantenia l'estructura autonòmica, era solament perquè els partits polítics podien així xuclar més del pot i col·locar-hi els seus amiguets, fins i tot el Partit Popular. I això que en aquella època era el partit que aquest més defensava, amb bastant reiteració i avorriment per la seua banda, per cert, i sempre apel·lant a la por.

"Cuidado. Si no vuelve a salir elegido el PP en Valencia, nos quedaremos todos sin trabajo. ¿No veis que, si entra otro partido, estaremos en su punto de mira, por haberle seguido tanto el juego al Partido Popular? Mientras los otros centros se movilizaban contra los recortes, nosotros quietos y mudos, como si no pasara nada. Eso no le gusta a los demás centros y, si gobierna la izquierda, se vengarán de nosotros, asfixiándonos económicamente. Esperemos que siga gobernando el PP, si no, dejaremos de recibir subvenciones y nos echarán a todos a la calle".

¡Serà llepó! O 'lameculos', com diuen en la seua llengua. Aquest tio, després que el PP tanqués Radiotelevisió Valenciana el divendres 29 de novembre del 2013, al cap d'uns mesos em va dir: "Pues los trabajadores de Canal 9 no tienen derecho a protestar, con lo que han manipulado los informativos para favorecer al PP. Ya podrían haber protestado antes, ya. Ahora ya no deberían hacerlo".

¡Però, so flis de frusler, si tu eres igual que ells, xe! Si tu a Canal 9 hauries sigut el que hi lleparia els culs de tots els directius. ¿Ara de què vas, tio? ¿De reivindicatiu i abanderat de la llibertat d'expressió? ¿Tu, precisament tu, que volies que tancaren Canal 9, i al final s'ha acomplert el teu desig? Si no hi dones més agonia perquè et falta entrenament.......


Actualment, des de l'any passat o l'anterior, això és, des que cada dia està més clara una trama de corrupció organitzada i sistèmica dins del Partit Popular, a aquest castellà de Zamora cada cop li dóna vergonya donar suport explícit al Partit Popular, o dir que abans li donava suport i li feia propaganda, almenys entre nosaltres, els companys de treball.

Però jo em pregunte: ¿l'any 2011, quan aquest paio ens pressionava psicològicament per votar al PP, no s'havien destapat casos de corrupció al Partit Popular valencià? ¡Doncs clar que sí! ¡Si el 2011 ja n'estava reblert!

El cas Gürtel a Madrid i València, el cas Jaume Matas a Ses Illes Pitiüses i Balears, el cas Carlos Fabra a la diputació de Castelló, el cas dels vestits del president Francisco Camps a València, el cas Brugal a Alacant, el cas Nóos a Palma i a València (amb Urdangarín i la infanta Cristina en connivència amb el Partit Popular), la manca d'investigació en l'accident de metro de València l'any 2006 (amb 43 morts i 47 ferits), l'opacitat en els comptes de la visita del papa Benet XVI a València, també l'any 2006.....

¿En vols més? I això era l'any 2011, quan el nostre castellà de Zamora hi feia encara propaganda del PP entre els companys de treball.

També està la ruïnosa gestió de la Ciutat de les Arts i les Ciències, de Terra Mítica, de la Ciutat de la Llum, de l'aeroport de Castelló, de la Copa Amèrica, de la Fòrmula 1, de l'Open de Tennis a l'Àgora, de Mundo Ilusión a Castelló, del València Summit......... ¡Un fer la mà!


Ara hi resulta, però, que el zamorà s'ha canviat de jaqueta i ha passat, almenys de façana, a l'altre extrem. Ara hi fa propaganda del Podemos de Pablo Iglesias Turrión, tot i que reconeix que hi ha coses que no li convencen, com per exemple el fet de promoure un referèndum sobre la Independència de Catalunya.

El cas és que, ja duem un any al País Valencià sense el Partit Popular, governats ara pel PSOE de Ximo Puig i el Compromís de Mónica Oltra i Enric Morera, i de moment no han tirat al carrer cap treballador del centre per falta de subvencions. Açò demostra que les amenaces velades i l'estrategia de la por que utilitzava l'any 2011 el castellà de Zamora, per induir-nos a votar al Partit Popular, eren un castell de sorra, una cortina de fum, possiblement com gairebé tot en aquesta persona.

El de Zamora mai no aconseguí decantar el nostre vot. Ara bé, el que sí aconseguí es mostrar-se a ell mateix com un ser fals, interessat, aprofitós, mentider, manipulador, amenaçador, jaqueter i gens de fiar, arrimant-se sempre al solet que més escalfa, llepant-li el cul als que ostenten el poder i tirant per terra als companys que hi puguen fer-li ombra. ¡Un enfiladís en tota regla! Compleix tots els requisits, punt per punt.


Referent a les comunitats autònomes i a les televisions en la nostra llengua, recorde que aquest company de Zamora em deia:

"Si yo no quiero que cierren las televisiones porque sean en valenciano o en catalán. Si yo a vuestra lengua la respeto.... Yo quiero que las cierren porque las televisiones autonómicas gastan mucho y no está el horno para bollos. Que la crisis económica aprieta demasiado y no podemos malgastar el dinero en televisiones regionales, cuando todo el mundo se está apretando el cinturón. Cuando todo iba bien, aún tenía un pase, que existieran las autonomías y sus televisiones, pero ahora, en medio de la crisis y de tantos recortes sociales, no tiene sentido mantenerlas, son insostenibles, tanto las autonomías como las televisiones regionales. Sólo hacen que despilfarrar nuestro dinero. Y más aún la televisión catalana, que se dedica a adoctrinar a los catalanes, sobretodo a los niños, igual que hacen en las escuelas catalanas, donde también fomentan el tema de la Independencia. Yo, la televisión catalana, es que ni la veo".

Clar, tampoc no la veia jo. I no per no voler fer-ho, sinó perquè m'ho impedia el Partit Popular al País Valencià des de feia més d'un any.

Però, una cosa, xe, si no veus la TV3 ni escoltes Catalunya Ràdio, ¿com és que saps que adoctrinen als catalasn, sense conéixer el contingut ni la programació?

"Porque lo sé. Lo dicen todos los medios".

¿De manera que hi jutges una televisió i una ràdio, sense veure-la, ni escoltar-la, només per allò que et diuen els altres mitjans? Això és com fer la crítica d'una pel·lícula sense haver-la vista o d'un llibre sense haver-lo llegit.

Fa feredat. Les coses amb aquesta persona cada cop hi esdevenen més relatives, més difuses i tèrboles, per no dir immorals. Manipula el seu discurs de tal manera i es justifica amb tantes giravoltes verbals que sempre acaba guanyant ell, des de la seua peculiar realitat.

A més a més, ¡home!, també pague jo la ràdio i la televisió pública espanyola i no em sent gens representat per ella, ni a nivell lingüístic, ni a nivell nacional, ni a nivell polític.

"Bueno, el español -o castellano, como me gusta a mí llamarlo, porque proviene de Castilla- es la lengua oficial de España. Normal, que se use en la televisión española. Es la llengua que nos une y no la que nos separa. Además, la televisión española es de todos los españoles y debemos pagarla entre todos, pero la televisión valenciana es sólo de los valencianos y yo no tengo por qué pagarla con mis impuestos, ya que soy castellano y no valenciano. Que la paguen sólo los valencianos que quieran verla".

Aquest individu em treia de polleguera cada cop que obria la boca. ¡També podria dir jo el mateix! Que paguen la televisió espanyola només aquells que vulguen veure-la, i no tots els ciutadans de l'Estat. A mi no m'han preguntat mai si vull pagar-la o no....

Veges tu, xe, que en aquest cas em respon: "Pero si lo que tú piensas es muy minoritario. No eres para nada representativo del conjunto de España, ni aún de aquí Valencia. Aquí la gran mayoría de valencianos vota al Partido Popular, lo que indica que se sienten españoles. Si aquí el PP ha cerrado la emisión que TV3 que provenía de Catalunya es porque lo quería la mayoría de valencianos, y para eso han votado al PP. Además, es normal que aquí se vea la televisión española, porque estamos en España. Aunque, la verdad, tampoco yo la veo mucho. No me gustan los programas que echan, sobretodo 'La Mañana de La 1', ese que presenta Mariló Montero. No me trago a esa tía, para nada".

Tot això era fa quatre anys, el 2012, quan encara hi governava a València el Partit Popular, per aclaparadora majoria absolutista. Feia un any que havien tallat les emissions de TV3-Televisió de Catalunya al País Valencià (el dijous 17 de febrer del 2011), però encara hi continuava obert Canal 9-Radiotelevisió Valenciana i podíem, almenys, escoltar Catalunya Ràdio, abans que la tancaren el dimarts 21 gener del 2014, a les huit de la vesprada. Fa més de dos interminables anys.


Recorde també que, una vegada el Partit Popular ja havia tancat definitivament TV3, Canal 9 i les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià, en gener o febrer del 2014 hi vaig parlar amb ell d'aquest tema i em vaig queixar perquè ja no ens quedava cap ràdio ni televisió autonòmica en català, i ell em respongué: "Pues que se monten una televisión privada en valenciano, y ya está".


Jo li vaig explicar, de memòria, que feia temps, l'any 2004, es posà en marxa a la ciutat de València una televisió en valencià de caràcter privat finançada col·lectivament amb les aportacions de nombrosos ciutadans, sindicats (com CCOO, UGT i Intersindical Valenciana), associacions (com Escola Valenciana) i empreses col·laboradores (com Bromera Edicions), que s'estimaven el valencià i desitjaven tindre una televisió en la nostra llengua que fos més lliure, plural i participativa que Canal 9, la radio televisió pública valenciana, aleshores controlada i manipulada descaradament, de manera brutal, pel govern del Partit Popular.

Es tractava, ni més ni menys, que d'Info TV, una televisió analògica dirigida per Juli Esteve Carbonell, periodista valencià que havia treballat com a corresponsal de TV3 al País Valencià. Des d'aquell any, el 2004, Info TV aspirava a convertir-se en el nostre referent televisiu a nivell autonòmic íntegrament en valencià.

Però en gener del 2005, aprofitant la reconversió de l'espectre radioelèctric a la Televisió Digital Terrestre (TDT), i amb l'obligatori i progressiu abandonament del sistema analògic pel digital, el govern valencià del Partit Popular li posà a Info TV totes les pals a les rodes que pogué i acabà adjudicant totes les llicències de TDT de nivell autonòmic a mitjans afins a ells mateixos, al Partit Popular i a sectors de la dreta valenciana espanyolista.

La resta de llicències, de caràcter comarcal i local, també les repartí arbitràriament. De manera majoritària, a productores i empreses de la dreta valenciana i, fins i tot, de la ultradreta espanyolista, com Libertad Digital, la televisió de Federico Jiménez Losantos. Unes poques televisions comarcals i locals, les mínimes, les adjudicaria a mitjans propers al centre-esquerra espanyolista, com Levante Televisión.

Totes les televisions privades autonòmiques emeteien en castellà i molt poques locals o comarcals en valencià.

Cap ni una televisió privada autonòmica li fou adjudicada a empreses properes al valencianisme o al catalanisme, ni tampoc no emetria íntegrament en valencià. Només la radio televisió pública autonòmica emetia en valencià. Dels dos canals que tenia, Punt 2 ho feia íntegrament en la nostra llengua i Canal 9 només ho feia parcialment, en alguns programes comptats. A més a més, el caràcter de la televisió pública valenciana hi presentava un biaix, com hem dit, tan acusadament espanyolista, controlada amb mà de ferro pel Partit Popular, que veure-la esdevenia vergonyant.

A la nova i puixant Info TV, engegada col·lectivament pels detractors de la manipulació informativa a Canal 9, no li fou adjudicat cap canal de TDT. En arribar el 10 de juliol del 2007, l'hora de l'apagada analògica es convertí en l'hora dels difunts d'Info TV, igual que per gran part de televisions locals i comarcals analògiques del País Valencià. Al cap d'un any, en juliol del 2008, Info TV renasqué com a televisió, a través d'Internet, però no aconseguí fer-se un buit entre els milions de webs que hi pululen per la xarxa i ara mateix funciona únicament com a productora audiovisual.


Malgrat que tot açò d'Info TV li ho vaig descriure al castellà de manera bastant clara i detallada, al cap d'un o dos dies, quan tornà a eixir el tema del tancament de Canal 9, tan candent aleshores, el de Zamora em tornà a repetir la mateixa i manida frase: "Pues que se monten una televisión privada en valenciano".

"¡Però, home, ¿no t'he explicat fa un o dos dies que ja hi havia una, Info TV, una televisió privada en valencià que el Partit Popular es va carregar, i que des de l'apagada analògica ens havien tancat totes les portes al TDT privat en valencià? ¿Vols que t'ho explique de nou altra vegada? ¿Quin sentit té parlar amb tu, si no escoltes el que dic, o si reprodueixes les mateixes frases retòriques i m'obligues a explicar-me una vegada i altra, de manera infinita, inacabable....?"

Això, miraculosament, hi sortí efecte i no tornà a espetar-me la pansida frase: "Pues que se monten una televisión privada en valenciano".

Beneïda Info TV! D'alguna cosa hi va servir!


Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Divendres 15-4-2016.
Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

_____________________________________________________________________________________


Els catalanistes i el catalanista. ("Convivència entre un castellà i un valencià")


El meu company castellà, el de Zamora capital, en una de tantes vegades que hi repetia el mateix discurs (perquè ell sempre es repeteix, de manera avorrida i repulsiva), em digué que ell havia parlat moltes voltes sobre la Independència i el catalanisme a València amb el seu antic soci de la immobiliària, el xic de Tavernes de la Valldigna que es va suïcidar. No sé per què arribà a aquest extrem, però supose que seria per falta de diners, davant la impossibilitat de pagar els seus deutes amb els pisos, amb l'arribada de la crisi financera, la fallida econòmica i l'explosió de la bombolla immobiliària.

El castellà de Zamora assegura que aquest xic de Tavernes era catalanista com jo, o fins i tot més, potser. Perquè que aquell xic, segons afirma, era un pou de cultura i coneixia en profunditat la història de Catalunya i del País Valencià. Diu que amb aquest xic de Tavernes sí que es podia debatre amb arguments de pes i que donava gust fer-ho, perquè li explicà al de Zamora tot un reguitzell de dades i esdeveniments històrics en què es basaven els catalanistes per donar suport a la Independència.

Tot el contrari que jo, que mai no li he aportat al de Zamora cap dada històrica, sinó que em centre en exclusiva en la situació de marginació lingüística que pateix actualment la nostra llengua, el català respecte al castellà, així com també en l'asfixia econòmica a què ens sotmet contínuament el govern central de Madrid als territoris catalanoparlants.


"Pues en Zamora han hecho el desvío de la carretera, para descongestionar de tráfico, al mismo tiempo que en Sueca. Y eso que Zamora es una capital provincial, mientras que Sueca es sólo un pueblo".

Jo li explique que el desviament de la carretera nacional N-332 ja hi dúiem reclamant-la, amb multitud de movilitzacions ciutadanes, des de feia més de vint anys. Hi vivim a una zona molt turística, entre València i Gandia, i tots els estius i caps de setmana la carretera inundava de cotxes aquella artèria a dins del poble de Sueca. Era precís fer el desviament pel terme un any o altre. ¡I en tardaren dues dècades!

"Si ya lo sé. Yo también he pasado horas al volante aquí, en tu pueblo, con las colas kilométricas por los semáforos. Pero eso no es suficiente para que hagan un desvío aquí, en un pueblo de Valencia, antes que en una capital de Castilla".

No li entrava en el cap a aquest figura mundial que la descongestió del trànsit de Sueca implicava també una major fluïdesa de vehicles entre València i la costa sud -Cullera, Gandia, Oliva, Dénia....- la qual cosa hi permetria afavorir el turisme i l'economia de tota la zona litoral.

¡Doncs no! Que si "Zamora es una ciudad y Sueca es un pueblo", que si Zamora és capital provincial i que Sueca és, si de cas, només capital comarcal.... I d'ahí no el treies. De vegades costa molt, però que mooolt..., raonar amb aquest oriünd de la Meseta Central.


"Es que tú te fijas sólo en temas lingüísticos y económicos, que es lo que te interesa. Pero Héctor, mi exsocio, se lo tomaba en cambio como un tema más romántico, como la lucha por una dignidad que os fue arrebatada hace tiempo a los valencianos y a los catalanes".

"Aunque, de todas formas, tras debatir mogollón de veces con Héctor sobre el tema y de mostrarme de acuerdo con su lucha, diciéndole que entendía sus sentimientos, al final acabé convenciéndolo de que era una causa perdida, que no tenía sentido reivindicar vuestra lengua o la Independencia de Cataluña en un mundo cada vez más globalizado e interconectado. Aunque la Independencia sea muy bonita, debemos ser prácticos y realistas en la vida cotidiana. Y Héctor me dio finalment la razón".

"Además, no es bueno quedarnos anclados en el pasado, añorando viejas glorias o derrotas, ni intentando recuperar el terreno de una lengua, cuando ya lo habéis perdido. Es cierto que en tiempos de Franco os quitaron muchas libertades y hubo un descenso de hablantes del catalán, pero ahora no podéis pretender recuperar ese terreno a la fuerza, mediante leyes injustas y autoritarias, como hacen los catalanes. Ni tampoco imponiendo aquí mismo el conocimiento del valenciano, como hicieron conmigo cuando me presenté a las oposiciones, las de funcionario de prisiones. Es mejor dejar las cosas tal y como están. Si no, actuaréis como dictadores, igual que Franco. A vosotros os obligaron a aprender el castellano y ahora queréis imponernos a nosotros el valenciano. Eso no puede ser, hombre".

"Es mejor trabajar unidos, todos juntos, que peleando cada uno por su lado. Cuando nos imponéis vuestra lengua para recuperar un terreno perdido, lo que nos provoca es un rechazo. Por ejemplo, a mí mismo. Como a mí me impusieron el valenciano en las oposiciones, ahora no me da la gana aprender valenciano. Si no me lo hubieran impuesto, puede que al final sí que lo hubiera aprendido y ahora lo estuviera hablando contigo. Pero en este caso no. Ahora, cuando tenga un hijo, no quiero que sepa hablar en valenciano, ni tampoco que se lo enseñen en la escuela".

"Lo mejor hubiera sido aprender valenciano tras aprobar la oposición. Una vez tuviera la plaza. La administración pública me debería pagar entonces unos cursos de valenciano, a realizar en el plazo de dos o tres años, en horas laborales. Yo entonces no hubiera puesto pegas en hacerlos, porque ya sería funcionario. En ese caso sí que estaría de acuerdo. Porque para realizar el trabajo, primero habrían evaluado sólo mis aptitudes para el puesto y no mis conocimientos de vuestra lengua. Sólo así nos habrían medido con el mismo baremo. Habríamos entrado únicamente los más aptos, sin distinción de lengua. Más adelante, si pasados dos o tres años, no me hubiera sacado el título de valenciano, podríais venir a pedirme explicaciones, por no cumplir mi convenio. Pero eso después de aprobar las oposiciones, ¡no antes!"

"No me podéis pedir que sepa valenciano, o catalán, o euskera, o gallego, antes de ser funcionario, porque entonces estás discriminando a los que sólo hablamos castellano y favoreciendo a la gente de vuestra tierra. Tú puedes presentarte sin problema a oposiciones en Castilla y León, porque sabes valenciano y castellano, pero yo no puedo hacerlo aquí en Valencia, porque sólo sé castellano, no valenciano".


Diu el meu company castellà que hi va debatre moltes voltes en profunditat d'aquests temes amb el seu exsoci de Tavernes de la Valldigna, així com també amb la seua exnúvia, Elena, una xica valenciana amb la qual estigué emparellat aquest xic de Zamora durant uns anys, fins el punt d'arribar gairebé a casar-se amb ella.

Afirma que tots dos, l'exnúvia i l'exsoci, eren tan catalanistes com jo, però que acabaren donant-li la raó a ell, perquè els havia convençut amb arguments de pes. Diu que també hi discutí el tema amb molts amics d'Elena i del seu exsoci, valencians catalanistes igualment, i que tothom sempre acabava donant-li la raó, que la defensa del valencià i el tema de la Independència no hi tenien cap sortida pràctica. Fins i tot, arribà a convéncer a gent enmig de concerts reblerts de joves catalanistes, entre la música d'Obrint Pas i, potser -no ho sé- de la Gossa Sorda.

Hi ha gent experta, de professió, en desactivar explosius. Doncs aquest castellà, tal i com ho conta, seria un expert professional en desactivar catalanistes.

Assegura el de Zamora que l'únic valencià catalanista al qual no ha pogut convéncer mai d'abandonar la seua obsessió sóc jo mateix, i que també sóc l'únic catalanista que li ha parlat a ell sempre en valencià, sense demanar-li permís. M'ha repetit moltes vegades que tots els altres valencianoparlants que ha trobat per la nostra terra, siguen catalanistes o no, li han demostrat que són més oberts, sensibles i receptius que jo, perquè sempre li han parlat en castellà.

Afegeix, a més a més, que el seu amic i exsoci de Tavernes de la Valldigna deixà de banda per sempre el catalanisme quan començà a eixir seriosament amb una xica, i està segur que a mi em passaria exactament el mateix. Em recomana que hauria d'obrir-me al món, que, si jo trobés una núvia, segur que hi canviaria la meua perspectiva de la vida i veuria les coses d'una altra manera. Segur que deixaria de ser tan radical i, per descomptat, tan catalanista com sóc hui en dia.

La veritat és que, de núvia, sí que en vull tindre. Però són les xiques les que no volen tindre'm a mi.

Sovint em pregunte si no tindrà raó aquest xic de Zamora. Si a mi no em pot convéncer perquè jo hi sóc massa tancat de ment. Ara bé, també pot ser que aquella corrua de valencians catalanistes -que sempre li parlaven en castellà- igual no eren tan catalanistes com ell descriu. O potser també que els convencé ràpidament perquè, en el fons, ja hi pensaven gairebé com ell. O també, cap la possibilitat fins i tot, que aquelles persones que li donaven la raó, li diguessen que els havia convençut només per fer-lo callar i que deixés d'aclaparar-los amb els seus discursos reiteratius, manides consignes i rentats de cervell, dels quals n'és un expert.


En altres ocasions m'ha explicat, el meu company castellà, que son pare de jove, durant la dictadura franquista, des de Zamora hi donava suport a la Catalunya oprimida d'aleshores, aquella dels anys 1960 que reclamava la llibertat per la seua gent i la dignitat per la seua llengua. Diu que son pare es comprà discos en català en aquells temps del moviment de la 'Nova Cançó', i que ell mateix, quan era xicotet, va escoltar a sa casa de Zamora cançons de Raimon, el cantautor de Xàtiva. 'Al vent' i tot això.

El meu company andalús, en aquest punt, fa una ganyota de menyspreu que no us podeu ni imaginar.

Però el de Zamora afegeix, ara bé, que hui en dia son pare se'n penedeix d'haver ajudat als catalans en aquella època. Perquè són uns desagraïts i ara s'han convertit en uns dèspotes que imposen el català a tot arreu i reclamen la seua Independència.

Em repeteix una vegada i altra que ell abans, igual que son pare, també hi veia amb simpatia els catalanistes, perquè tots s'hi mostraven educats i li parlaven en castellà. Però a continuació afegeix que, des que m'ha conegut a mi, que li parle sempre en valencià i no em preocupe pels seus sentiments envers la llengua i la comprensió, el tema catalanista li provoca cada cop més repulsió. I, més encara, arran la darrera visita turística que hi feren els seus pares a Barcelona, on també hi havia gent com jo, que els parlava sempre en català sense demanar-los permís i sense preguntar-los si comprenien la llengua o no.

"Contigo me he vuelto más españolista y más anticatalanista de lo que era antes. ¡Mira lo que has conseguido con tu radicalismo!", m'ha metrallat en incomptables ocasions.

Tot això, ¡només per parlar-li en valencià!

"Claro, es que eso es muy nazi. Primero deberías pedirme permiso para hablar en valenciano. Yo no te lo he dado".

¡Repunyeta, xe! A mi em passa el mateix amb ell, però en sentit contrari. Cada nova discrepància o discussió amb aquest castellà de Zamora, cada cop que hi surten de la seua boca paraules feridores envers la meua llengua, em fa sentir cada vegada més catalanista i més antiespanyolista. Aquest castellà de Zamora i jo, valencià de Sueca, ¡ens retroalimentem mútuament! I amb una energia molt fosca i negativa, per cert....


De vegades, per contra, el castellà es decanta pel to suau i conciliador, i intentava convéncer-me de bones maneres, dient-me:

"Aunque los padres de Héctor, mi exsocio, sean de Tavernes y no sepan hablar bien en castellano, sí que se esfuerzan por hacerlo, y por eso, aprovechando que voy a visitarlos este domingo, a un niño que tienen le he comprado un regalo".

Crec recordar que es referia a un nebot o a un nét que tenien els de Tavernes, al qual li comprà un camió o un cotxe de joguet, farà uns anys. No sé si per Nadal o per Reis.

De manera implícita, estava dient-me que jo, com que li parlava sempre en valencià i no m'esforçava mai en usar el castellà, llavors, per als meus nebodets, ¡ni aigua!

¡Però a mi què m'importa si li fa un regal o no als meus nebots! Si es pensa que me la colarà amb aquesta mena de xantatge emocional, ho duu clar....

"Claro, tu sólo le hablas en castellano a las chicas cuando te interesa, en la discoteca o en la playa.... cuando quieres algo con ellas. Pero eso es de ser muy egoista".

Té raó. Sóc massa egoista. Però també haig d'admetre que ja he conegut massa xiques a les quals primer els hi parlava en castellà i, en acabat, quan se n'assabentaven que jo sóc valencianoparlant i m'apassiona la meua llengua, es posaven a menysprear-la, com si fos un drap llefiscós o una malaltia contagiosa.

"El valenciano, ¿para qué?, si no sirve para nada". "El valenciano es muy feo, anda, vuelve a hablar en castellano". "Si yo entiendo lo que dices en valenciano, pero quiero que me hables en castellano". "¿Para qué enseñáis a los niños a hablar en valenciano, si es una caca?". Coses així m'han etzibat algunes xiques que he conegut a pubs, discoteques o clubs de València capital, del Saler o fins i tot del Perelló mateix. L'última, però, me la digué una amiga de Sevilla la darrera nit que passàrem a Bournemouth, Anglaterra, l'estiu de 1992. S'anomenava María José Ruz Jurado i era bellíssima. Després d'aquella frase tan cruel, no obstant, la meua relació amb ella deixà de ser tan bonica i càndida com abans.

Egoïsta.... egoïsta.... Seré tan egoïsta com vulgues, per parlar a algunes xiques en castellà i sadollar la meua fam sexual, però també arriba un moment, cada vegada més amarg, que et fartes de parlar en castellà si vols lligar i també de veure com se't burlen a la cara quan, per sentir-te més còmode, t'atreveixes a usar tímidament el valencià.

Ho vulgues o no, això va calant, va calant.... i al final cada vegada t'entren menys ganes d'emprar-hi el castellà, ni tan sols -¡imagina't!- per anar a lligar.


Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dissabte 16-4-2016.
Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

_____________________________________________________________________________________


Barcelona'92 i l'Espanya del castellà. ("Convivència entre un castellà i un valencià")


El castellà de Zamora, el meu company de treball, en repetides ocasions m'ha dit que detesta als catalans perquè són uns desagraïts, perquè tota Espanya es bolcà en els Jocs Olímpics de 1992 que se celebraren a Barcelona, amb quantioses inversions en infraestructures efectuades pel govern espanyol.

Diu que açò projectà Barcelona al panorama internacional i afavorí des d'aleshores l'augment de les visites turístiques a aquesta capital.

Per això mateix, s'oposa frontalment a la Independència de Catalunya i assevera que els catalans són uns aprofitosos perquè, un cop han rebut els diners de l'Estat i s'han fet forts econòmicament, ara volen abandonar Espanya a la seua sort.

"Los catalanes deberían devolvernos a los españoles todo el dinero que hemos invertido en ellos. No tienen por qué llevárselo si se independizan de España, ya que es nuestro".

Jo li conteste que, si el problema és únicament econòmic, estic segur que, negociant-hi unes bones condicions per ambdues parts, la Independència catalana no esdevindrà massa traumàtica ni per Catalunya ni per Espanya.

"Pero no es cuestión de dinero, es también de sentimiento. Los catalanes son unos insolidarios y sólo piensan en 'la pela'. La promoción turística de Barcelona que se hizo con las Olimpiadas, gracias al esfuerzo de los españoles, no se nos puede devolver con dinero. Tiene un valor incalculable".

¡Veges tu quina coincidència! Gairebé tots els espanyolistes de Castella i Lleó que hi conec repeteixen de manera obsessiva la mateixa divisa contra les Olimpíades de Barcelona 1992. ¡I d'això ja en fa 24 anys!

En canvi, veges tu també, de tots els espanyolistes valencians que conec, no en recorde cap que utilitze les Olimpíades de Barcelona com a arma llencívola contra els catalans. Només es limiten a repetir, una vegada i altra: "¡És que els catalans mos volen furtar la llengua!"

Aquesta manida frase la invoca també, fins i tot, l'altre company meu de treball, l'andalús de Sevilla criat a Benidorm que ara hi viu al Mareny de Barraquetes: "¡És que mos volen furtar la llengua! Jo dels catalans no vull saber res. No vull ni música heavy en català. En tinc en espanyol, en anglés, en alemany i fins i tot en basc, però, de català, res de res".

Les Olimpíades de Barcelona ni les nomena, l'andalús anticatalà. ¿Serà potser perquè el mateix any 1992 l'Estat espanyol, mitjançant l'aleshores president del govern, el socialista sevillà Felipe González Márquez, també invertí una fotracada bestial de diners en la construcció del tren AVE Madrid-Sevilla i en l'exposició universal que es féu a aquesta capital andalusa, l'EXPO'92?

Quan li pregunte al castellà de Zamora per què ens critica tant les inversions espanyoles a les Olimpíades de Barcelona i calla amb les bàrbares despeses en l'EXPO de Sevilla, el castellà em respon: "Porque los andaluces no quieren independizarse de España".

Això és, pots malbaratar tot el que vulgues, mentre no hi reclames la Independència.


Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dissabte 16-4-2016.
Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

_____________________________________________________________________________________
_____________________________________________________________________________________


La Guspira i la Foguera. València, Cuenca, Albacete. ("Convivència entre un castellà i un valencià")


La pregunta del milió és: ¿I a quin sant conta el paio aquestes coses?

Doncs les conte perquè ja estic fart de mentides i de manipulacions, del rentat de cervell a què ens sotmeten alguns castellans i espanyols, fent-nos sentir culpables a nosaltres mateixos, els catalanoparlants, de la discriminació a què ens sotmeten ells.

Puc dir que hi ha una guspira, en concret, que encengué aquesta flama, la flama que hi prengué foc a l'enorme foguera, una pira crematòria de comentaris i revelacions personals sobre la meua estreta convivència amb un castellà. I amb un andalús, i amb un basc, i amb un navarrès, i amb un càntabre, i amb més valencians.......

Aquesta guspira, l'espurna que ho encengué tot, fou la conversa que vaig tindre fa poc, qüestió de dues o tres setmanes, amb un xic de València. Aquest treballa actualment a Cuenca i em contà, per iniciativa pròpia, la seua amarga convivència amb la gent de Castella. No calgué estirar-lo de la llengua, ¡què va!, se'l veia tan fart de viure a la Meseta que a la mínima t'ho amollava tot, com qui vomita la fel a punt de rebentar.

Jo, en canvi, a ell no li contí res del meu company de treball, del castellà de Zamora. No volia afegir més agror al sopar, però aquella conversa em deixà marcat. S'hi afegia a altres que he tingut amb un amic de Sueca, un músic amb una refinada educació, instruït, autodidacta i amb una vastíssima cultura, que ha realitzat investigacions musicals als arxius d'una diòcesi de Roma. Abans d'anar a Itàlia, aquest xic hi treballà durant anys a un institut de Castella-La Manxa, però no a Cuenca, sinó a Albacete, com a professor de música.

Entre les confessions del músic de Sueca, la del single de València i la les meues vivències amb el zamorà i altra gent de Castella i Lleó que vaig conéixer en un curs d'anglés a Bournemouth, l'estiu de 1992 i 1993, em vaig adonar, massa dolorosament, de les complicacions que hi provoca sovint la convivència entre castellans i valencians.

No sempre, clar. A Sueca hi viu Maite Villalba, una professora amiga meua que és del poble del formatge García Baquero, d'Alcázar de San Juan, província de Ciudad Real, a Castella-La Manxa. Maite parla perfectament el valencià i s'estima Sueca i València com la seua terra. A més a més, a Riola, vora Sueca, hi viu Isidre Crespo Redondo, un professor de Saelices de Mayorga, província de Valladolid, a Castella i Lleó, molt afable i obert, que en 1973, quan tenia trenta anys, vingué a treballar al País Valencià, conegué a Joan Fuster de Sueca, aprengué el valencià, es convertí en professor de valencià i ara és un gran escriptor i erudit en la nostra llengua.

Si tots els castellans i espanyols fossen com ells, la convivència entre Castella i València, o entre Espanya i Catalunya, serien de les més agradables i boniques que prodrien existir al planeta Terra.

Malauradament, hi ha altres castellans, de caràcter i actitud totalment oposada, que tiren per terra aquesta convivència i aboquen cabassos de merda sobre els seus magnífics paisans.

Fet i fet, la cremor que fa anys que em coïa per dintre havia trobat per fi una vàlvula d'escapament i pugnava per eixir de sobte, com la lava d'un volcà. Malgrat tot, l'he poguda controlar i poc a poc he anat recuperant i ordenant els meus records, mentre organitzava la informació d'una forma amena i digerible per tothom.

Ara el treball està quasi acabat. Ho he plasmat gairebé tot per escrit i així podré compartir-ho amb la gent que m'importa. Igual que jo, estic segur que hi molts valencians més que patisquen un calvari convivint amb castellans o espanyols que els discriminen i els humilien per ser catalanoparlants. Si aquest relat autobiogràfic els pot servir de consol, o de desfogament, com ha sigut el meu cas, almenys el munt d'hores que he passat redactant-lo cara a l'ordinador no haurà sigut en va.


La crucial conversa amb el xic valencià que hi treballa a Cuenca fou durant un sopar de singles (o desemparellats) a la ciutat de València. Hi vaig anar amb una amiga de Carlet a finals de març d'enguany, la nit del divendres sant. Primer sopàrem tots a la cervesseria Cruz Blanca i en acabat, després de les copes i la tertulieta, en atansàrem a la discoteca Moon que està allí a la vora, prop de l'estació de l'AVE de Sorolla, i allí ballàrem música remember dels anys 1980 i 1990.

Per cert, els entrepans de 'chivito' que ens serviren a la Cruz Blanca estaven de categoria. Amb unes tallades de llomello tendres i sucoses.... per a llepar-se els dits. ¡Deliciós!

Com a anècdota val a dir també que, casualment, eixe mateix divendres cap al migdia, el 25 de març del 2016, enmig d'un terrible refredat ple de mocs i gargalls, havia enviat a La Veu del País Valencià el meu article intitulat "¿I si anomenem Marènia als Països Catalans?". L'article eixiria publicat a aquest diari electrònic el dia següent -¡tot just en el meu 41 aniversari!- i acabaria registrant una certa repercussió en diferents sectors valencianistes i catalanistes arreu dels Països Catalans, o Marènia, clar.

Tornant al sopar de singles a València, el xic al qual em referisc, molt simpàtic, obert i agradable, estava assegut enfront meu i de la meua amiga de Carlet, que és molt docta i xerradora, però també li agrada escoltar a la gent i té un cor immens.

Per establir una conversa i així anar coneixent als nostres companys de taula, li preguntarem el nom a aquest xic, d'on era, en què treballava, i tot això.

El xic ens digué que ell havia nascut i s'havia criat a València capital, però els seus pare eren de Castella-La Manxa. La meua amiga i jo ens quedàrem meravellats, perquè el xic ens parlava en valencià, igual que féiem nosaltres amb ell. Jo sempre hi parle valencià amb tothom, i la meua amiga de Carlet també hi parla en valencià a la capital quan està amb mi.

Així hem descobert que, de la gent que va als sopars de singles a València, gent de la capital i dels pobles del voltant, vora la meitat saben parlar en valencià i el parlen habitualment. I, de la resta, castellanoparlants, tothom o gairebé tothom ens entén perfectament als valencianoparlants. El mite aquell que diu que a la ciutat de València ningú et comprén si li parles valencià és una mentida que cal desterrar. Només li interessa mantindre-la als espanyolistes castellanoparlants.

Ara bé, el que no era habitual trobar a València capital és un xic de pares castellans que hi pronuncie el valencià tan bé, com si hagués viscut tota la vida a un poble valencianoparlant. Als pobles hi resulta més fàcil aprendre'l, atés que és la nostra llengua habitual, però a la capital no i per això ens quedàrem bocabadats.

Deia aquest xic que havia aprés el valencià a l'escola i s'ha esforçat per millorar-lo. Malgrat la seua ascendència castellana, se li notava que gaudia parlant en la llengua pròpia de València, i la meua amiga i jo hi gaudíem més encara. Aquest xic era una mostra que la plena integració dels immigrants o fills d'immigrants castellans a València era possible. Que aquest xic adoptés la nostra llengua com a seua era un honor per nosaltres i un goig per a ell, perquè s'hi sentia més integrat en aquesta terra.

La veritat és que, a mesura que vas fent-te major, cada cop et cansa més això d'anar bregant i reivindicant l'ús de la teua llengua. I quan et trobes un xic com ell hi respires alleujat.

Aquest xic, el single de València, aclarí que havia tingut una núvia de Cullera, un poble veí al meu, Sueca, i que anaven sovint els caps de setmana a visitar els pares d'ella, a una caseta de camp o a la platja. Així és com aconseguí millorar la seua pronúncia, i fer les 'e' i les 'o' obertes, tot i que la 's' sonora i la 'v' labiodental encara se li feien una muralla. La meua amiga de Carlet i jo el tranquil·litzarem. Nosaltres som valencianoparlants de poble, procurem parlar bé la nostra llengua i malgrat això també se'ns resisteixen les 's' sonores i les 'v' labiodentals.

Ens digué també que havia treballat per Dènia o per Xàbia, i que l'accent valencià d'aquella zona era el que més li agradava, perquè allí sí que ho pronuncien tot com toca. A mi també m'agradaria parlar així, i m'hi esforce, però em falta la costum i tindre prop a gent que hi pronuncie bé, com a model i exemple.

Li preguntàrem llavors en què hi treballava i ens digué que en un banc, en una caixa d'estalvis. Que allò de treballar a la Marina Alta feia temps que s'havia acabat i que actualment hi vivia a la ciutat de Cuenca.

Deia que continua treballant a la mateixa entitat bancària, però que des de feia vora un any l'havien destinat -¡per no dir deportat!- a la meseta castellana. Tot fruit de la punyent i dolorosa reestructuració d'aquella caixa d'estalvis, una reestructuració que acomiadà gairebé tots els treballadors perquè hi tancà totes les sucursals dels pobles i mantingué només les de les capitals o ciutats grans. Aquesta entitat, val a dir, estigué a punt d'enfonsar-se amb l'actual crisi financera, sobretot per la mala gestió i l'avarícia dels seus directius, que estan sent jutjats en un procés penal per assignar-se uns sobresous gairebé milionaris poc abans de tirar centenars de treballadors al carrer.

Aquest xic és un dels pocs supervivents amb feina i es nota que li agrada el seu treball. Ara bé, no pot dir el mateix de la ciutat on treballa, de Cuenca capital.

Només preguntar-li com li anava tot per allí, diu que està fart de viure a Cuenca i que ho fa només per motius de faena, no per gust. Com hui en dia el mercat laboral està tan malament, amb un índex d'atur del 20% i més de quatre milions de gent sense treball, el xic es veu obligat a continuar malvivint a Cuenca, fins que hi trobe altra cosa.

Però no hi malviu per motius econòmic, ¡què va! Tot el contrari. El sou que cobra està de categoria. Ell és l'encarregat d'adjudicar o no els crèdits hipotecaris, de manera que està molt ben pagat. La seua angoixa hi prové del carregat ambient humà que s'hi respira allà dalt, a Cuenca, per la difícil convivència amb la gent de la Meseta central.

Assegura el xic de València que els de la ciutat de Cuenca són suspicaços, envejosos, agarrats, que no se'n refien uns dels altres i que l'atmòsfera que s'hi respira allí és extremadament opressiva i asfixiant.

¡¿Aquest valencià diu que eixos castellans són agarrats?! I els castellans diuen el mateix dels valencians i els catalans. ¡Ara sí que me l'has pegat! Uns criem la fama i altres carden la llana.

El xic afirma que els de Cuenca capital -¡no sap com!- han acumulat els pitjors defectes d'un poble i els pitjors també d'una ciutat, com són la manca de contacte personal, l'alienació, que ningú no es preocupe per ningú, etc.

Afegeix que està fins la coroneta de viure allí i que, quan acaba la seua feina al banc tots els divendres a migdia, no hi dina a Cuenca per no passar ni un segon més a eixa ciutat. Agafa el muntant, se'n puja al cotxe i se'n ve com un llamp a València, per respirar almenys una mica de llibertat, malgrat que siguen dos dies, el cap de setmana.

Veges tu, ni li atrau visitar la 'Ciudad Encantada' de Cuenca, un paratge natural a uns vint quilòmetres al nord de la capital, farcit d'enormes roques modelades per l'aigua, que adquireixen formes fantasmagòriques i inimaginables. Jo li comente que l'he vist en fotos, i que sembla un lloc meravellós, per si li abelleix visitar-lo aprofitant que viu allà dalt. Però el xic em respon que nanai de la Xina, que només hi va per motius de treball però que no hi vol saber més de Cuenca. ¡Imagina tu què avorrit estarà d'eixa terra! Cada cop que hi torna s'ho agafa com una condemna.

Diu que no vol ni tindre núvia d'eixa ciutat perquè sap que, si talla amb ella, hi quedarà marcat per a sempre i la gent de Cuenca capital, que allí es coneix tothom, podria amargar-li la vida. Per exemple algun germà, cosí o tio de la xica, o potser algun pretendent rebutjat. Sembla que hi parle de la màfia siciliana, ¡i està al centre d'Espanya!

Aquest xic de València ens explica que els seus pares, com hem dit, castellans, són justament de la província de Cuenca, però d'un poblet, no de la capital.

Jo li pregunte per l'ambient de poble, allà en la Meseta, per si és diferent del que hi viu a la ciutat, i afirma ell que sí que ha visitat de vegades el poble dels seus pares i que l'ambient allí és diferent del de Cuenca capital.

"Però això és perquè als pobles menuts no hi pots anar per lliure, com a la ciutat", explica. "Allí al poble és necessari fer favors als veïns en les feines del camp, o amb el ramat, o arreglant una casa, o remolcant un cotxe, si vols demanar-los després tu un favor i que te'l facen. Aquesta necessitat hi crea uns lligams més estrets, que a la ciutat no hi pots trobar".

En definitiva, que si no es duen tan malament als pobles com a la pròpia capital és més per pura conveniència que per sana convivència.

"Efectivament, més o menys així és", em confirmà aquest xic de València.

Per tal de llevar ferro a l'assumpte, jo li comentí l'experiència amable que hi tingué a Castella un amic meu de Sueca.


No parle de les vivències del meu amic músic que era professor a Albacete. Aquest acabà fart de les burletes que hi feien alguns castellans amb el seu cognom: Puig.

"¿Y eso cómo coño se pronuncia? ¿Puyyygghhhhh? ¿Como si vomitaras? ¡¡Puyyygghhhhh!!", li deien per clavar-se amb ell. Sempre de broma però, també, sempre humiliant al que trobaven diferent. I eren els seus companys de treball, professors de l'Institut. ¡Com serien els alumnes! "¡¡Puyyygghhhhh!!"

"Se pronuncia 'Puch'. En valenciano, Puig se lee como 'Puch'", aclarava el meu amic, més pacient que un sant.

"Pues yo no soy valenciano y en castellano yo leo 'Puyghh'. ¡¡Puyyygghhhhh!!"

El meu amic acabava acotant el cap i deixant que aquest paio li pronunciés el cognom com li rotés pels collons. No tenia sentit raonar amb gent així. I es tractava del seu cap de departament, un professor amb estudis, més cultivat en teoria que la gent de camp. Veritablement, hi ha massa gent a Castella amb la qual no hi pots raonar, ni tan sols del teu cognom valencià. "¡¡Puyyygghhhhh!!"


Tot això no li ho vaig dir al single valencià de pares castellans, clar. Ja tenia aquest xic prou martiri amb l'amargor de Cuenca, setmana rere setmana, com per afegir-li amb el patiment d'un altre valencià desterrat a Castella.

El que li contí fou la història d'un altre amic de Sueca, que també hi treballà a Castella-La Manxa, tot just a Albacete, igualment. Aquest amic ha estudiat i treballat com a dissenyador web a Albacete capital, està obligat a anar amb cadira de rodes per una malformació de naixement, i contava meravelles d'aquella ciutat. Diu que Albacete està infinitament millor adaptada als minusvàlids que el nostre poble de Sueca o que la ciutat de València. Diu que, per aquesta raó, s'hi sentia millor en aquella capital que en la nostra pròpia terra. I tindrà més raó que un sant. La veritat és que l'empatia dels polítics suecans i valencians respecte a la gent amb discapacitat deixa molt que desitjar. I això es nota en l'accessibilitat i adaptabilitat de moltes voreres, així com en locals públics i privats.

Ara bé, el que hi referisc a continuació no li ho contí a ell. Aquest amic meu de Sueca, el dissenyador web, no és gens catalanista. Parla valencià per ser la seua llengua materna, però no s'estima gaire la nostra pròpia llengua, ni es preocupa per escriure-la amb correcció. De fet, la seua referència es Espanya, té unes idees molt conservadores, de dretes, i se sent a gust definint-se com espanyol. A banda de la manca de barreres arquitectòniques, potser així també hi siga més fàcil conviure amb els castellans.

Per altra banda, l'altre amic meu de Sueca, el músic que ha treballat a Albacete, aquest sí que estima profundament el valencià, l'escriu i l'usa sempre que pot, és catalanista, d'esquerres i republicà, i no s'identifica amb Espanya, sinó amb els Països Catalans. De tot açò, però, no hi digué ni muu quan treballava a Castella, clar, per evitar-se problemes en el treball i represàlies ideològiques per part dels castellans. ¡Mira!, com l'assetjament laboral que he patit jo al meu propi poble per part del castellà de Zamora, en veure que jo era catalanista, per parlar-li sempre en valencià.

El meu amic músic sempre hi parlava en castellà a Albacete, es clar, però el seu cognom, Puig, el delatava com a valencià, i alguns castellans amics de befar-se i humiliar a la gent de vegades hi feien d'ell burletes vomitives com la que hem vist del seu cognom.

Per tant, si ets valencià i no t'importa la teua llengua, potser no hi tingues problema a Castella. Ara bé, si ets valencià, t'estimes la teua llengua i els castellans es claven amb ella, possiblement en aquest cas sí que hi resulte una mica més difícil la convivència....

El cas del xic de València que hi treballa a Cuenca el trobe més proper al meu amic músic catalanista que al meu amic dissenyador espanyolista. Malgrat ser de pares castellans, aquest single de València estima el valencià i s'esforça una barbaritat per parlar-lo amb correcció, tant que, si no ens hagués dit res a mi ni a la meua amiga de Carlet, ambdós de pares valencians, no hauríem percebut cap diferència amb nosaltres.

Amb aquest single de València em vaig abstindre de parlar de política o de nacionalismes ideològics, perquè és un tema escabrós entre desconeguts, però és curiosa aquesta coincidència del valencià de pares castellans que s'estima el valencià i que no pot suportar la vida a Castella, amb la de l'altre amic meu, el músic de Sueca, que també adora la nostra llengua i no se sentia gens a gust amb l'actitud dels castellans.


Respecte a la vida en Albacete referida pel meu amic dissenyador web, el de la cadira de rodes que allí ho trobava tot accessible, el single de València em contestà que potser el meu amic tenia raó, que Albacete és una ciutat molt ben adaptada i més oberta a la gent de diferents pobles perquè es tracta -junt amb Villarrobledo- d'un nus estratègic, d'un increïble lloc de pas, de la Meseta a la mar, del nord al sud, de l'est a l'oest, de Madrid a Alacant, de Múrcia a Madrid, de València a Jaén, de Córdoba a Castelló, i a la inversa..... Mentre que -hi afegí- a la ciutat de Cuenca has d'anar a propòsit, no hi pots caure allí per casualitat, i això fa que l'ambient siga més tancat, suspicaç i enrarit davant la irrupció de qualsevol estrany.

Finalment, per destensar l'ambient, el single de València, explicà que n amic li havia dit que les xiques d'Albacete són extraordinàriament guapes, altes i ben fetes. Ell no li donava massa crèdit a aquesta propaganda, però un dia que hi visità Albacete, es quedà al·lucinat. El seu amic tenia raó. Allí les xiques estaven de categoria, millor que a València o a Cuenca. Diu que veia a xics normals, com nosaltres, passejant pel carrer de la mà o agafant de la cintura a dones que estaven espectaculars.

Aquest xic ho contava bocabadat, no com una bufonada. Tampoc se'n vantà d'haver-se'n beneficiat ninguna. Simplement hi descrivia el que va veure al seu pas pels carrers d'Albacete.

Jo, personalment, tot això no ho puc certificar, perquè mai no he estat en eixa ciutat. Ara bé, ja m'entren ganes, ja.........


Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.
Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

_____________________________________________________________________________________
_____________________________________________________________________________________


ESCRIT PRIMIGENI QUE HA INSPIRAT ELS ARTICLES ANTERIORS.

_______________________________________________________________________________


Convivència entre un castellà i un valencià.

Fa temps que hi treballe a Sueca amb un castellà natural de Zamora capital. Després d'anys de viure a València ciutat, encara es pensa que ell, com a digne i sobri castellà-lleonés, ens pot donar lliçons a tots nosaltres, els valencians, perquè som uns desastres i no tenim ni idea de res. El pitjor és que, si li plantes cara i no et mostres d'acord amb les seues sentències i consells pontificals, et fa la creu per sempre més i s'hi bolca en cor i fetge en atacar-te, enfonsar-te, arraconar-te i marginar-te socialment, manipulant el teu i el seu discurs, mentre s'aprofita d'altres companys de feina per assolir-hi els seus objectius.

Aparenta ser un sant però, per darrera, fa un ús abusiu i extensiu d'un grapat de males arts. És un dels tios més tòxics i verinosos que m'hi he topat mai.... ¡I això que ell viatja per mig món i diu que és dels més oberts i dialogants de la seua terra, de Castella! ¡No vull ni saber com serà la resta!!

En resum, aquest senyor és la prova vivent que els nacionalismes no es curen viatjant, i que el contacte entre individus i cultures diverses no sempre hi desemboca en l'afecte i convivència mútua, de bon grat. Ho sent molt, però m'ho ha demostrat ell mateix personalment, i amb escreix!


Sueca, País Valencià, Marènia. Dimecres 30-3-2016.
Joanjo Aguar Matoses.
Últims retocs: 2016-03-30. 19.11 h.

_____________________________________________________________________________________
_____________________________________________________________________________________



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

192514 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).