Ni si, ni no, ni blanc, ni negre (al tren de rodalies)

Un relat de: Suzanne

Miro amunt. No veig més que un tapís de cotó translúcid. Avui el cel l'ha pintat un nen.

No és un dia solitari com el d'ahir. M'envolta gent de tot tipus. Aliena a tot, ningú no m'interessa especialment. Tanmateix no deixa de sorprendre'm, gairebé fins al disgust, un tipus de mitjana edat i aspecte mitjà que roman impàvid mentre llegeix La Conxorxa dels Ximples, ni un mig somriure en acabar una pàgina. Em pregunto perquè el llegirà si no li agrada, i com pot ser?


De la perplexitat a l'empatia.

De ser massa sever, intolerant i un punt pedant, de trobar defectes a tot, inclús conscient de que aquesta no és més que una actitud pueril i moralment incorrecte, a la comprensió total dels comportaments més peregrins. Perquè, qui és ningú per jutjar? Perquè no està bé que una persona s'aixequi cada cinc minuts recorri el vagó i torni a seure al meu costat, fent pudor a suor, i amb un somriure incomprensible a la cara?

Em pregunto si Ignatius J. Reilly ha saltat del llibre que l'empresonava, i s'ha "transmutat" en la persona del meu costat per la pura incomprensió d'un lector anodí

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Suzanne

17 Relats

51 Comentaris

21392 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
De sempre, crec, m'ha agradat escriure, però gairebé mai no ho he fet.


"Well never mind,
we are ugly but we have the music."

L. Cohen.

Visiteu-me aquí també, si us plau, ;-)

tuttifruttiworld.blogspot.com