Ni mama, ni papa ni canapès.

Un relat de: Mena Guiga
-Doncs, mira, tu, anirem, sí, divendres, a veure 'Les reflexions de l'híbrid Llengua' al semiteatre de la pseudociutat- t'anuncia, sense poder ni voler evitar els fums, la Ínfrida.

-Ah!- fas tu, pensant 'que't donin pel cul, imbècil!' i si és enveja, que ho sigui, que els teraputes, terapeutes, teraperes, terapomes, hemiterapeutes, humiterapeutes, psocaterapeutes, perpetupeutes, ...bé ho aconsellen, suggereixen. Alguns t'animen a buidar l'emoció per escrit i alguns afegeixen que els entreguis l'escrit, per fer-ne un estudi i saber el teu estadi-estat o a l'inversa. Llavors, has sobrerament comprovat, qualsevol dia aquella intimitat teva esdevé best-beast-seller autoria del professional a qui li ho vas entregat i qui amb prou feines hi va fer retocs. Apareix en format novel·la, bojafria (biografia del boig) o obreta de petatre (teatre trencador) com aquelles 'Les ruc-flexions -sí, s'ha errat- de l'híbrid Llengua' amb els subtítols atractius de 'Magistralment obscè', 'Maleducadament simpàtic', 'Seductorament pornogràfic'. Niola, tu, tu t'arrenques aquests pensaments, no proven.

L'Ínfrica duu sabatetes de xarol sense ser xarol tipus Dorothy de 'El pànic d'Os' combinades amb roba esportiva primaveraleta que la fan semblar -només?- tonta tonteta contenta contenteta. Obtindrà el descompte per a 'Les ruc-flexions...' de 0.02 cèntims -si es contempla taradura mental amb paper certificador- segur.

T'acomiades d'ella amb un somriure difícil d'autentificar-se i petonets de frec el més lleu possible de galtes. La Ínfrica fa dues passes...i es gira:

-En Simó farà canapès amb guarniments variadíssims, per a la seva colla, saps? Avui, però, vénen a sopar les meves amistats més fefaents. Alguns encara els reconeixeries de quan venies. Volen bolets diversos i divertits, un pensament de dissipats, cap butifarra geoindustrialocalitzable i sí una munió de llagostins de panxafactoria. El papa està fent una netejadeta a la cuina nova que estrenarem que té el pati d'obertura -pati amb cobertura, és clar- on hi creixia aquell arbre que et tenia enamorada...

-El campetx? No, Ínfrica!

L'Ínfrica per fi s'ho ha fet venir bé per estampar-li la notícia feridora. Un somrís interior mancat de llum li enforteix la vacuïtat d'esperit.

-No l'haureu llençat? Encara hi és, abatut? Puc venir-lo a buscar? Miraré de contactar amb algú que disposi de furgoneta...

-Ha estat serrat. Els trossos de tronc estan apilats aplicadament. El papa sempre insistia: 'Mama, fa nosa, aquest arbrot, vull més sol, eh, mama?' i jo responia 'sí, papa, sí, aviat, tens tota la raó, tota'.

El papa, el mantenidor oficial, el dels comptes bancaris suculents, no se n'està ni gens ni mica ni mica ni gens -cosa dels gens- d'ostentar la Ínfrica (especialment pel cul que remena) qui avui llueix, justament ara te n'adones, Niola, un collaret de perles i preperles aconcàgüiques.

-Te'l podria comprar, el campetx.

-Res, dona, res, amigues com som. Te'l regalo. N'has de fer tint vermell, bé ho saps, tu que fas cosetes així d'anar-te entretenint. Et passaré unes peces de roba perquè les tractis. Si fas, a més, alguna coseta d'ebenisteria, manetes com ets, alguna serà per a mi, suposo. Fet!

I tu, Niola, notes com una rabieta molt irreprimible t'escalfa.

"Ni hola hauria d'haver-li dit. Creu i ratlla!"

-D'acord, guapa, Ínfrica.

-En Simó farà canapès dels capritxos que tingui, que li vinguin.

"Ara m'enclasta el fiiiilll?" No pots més. Inspires profundament profundament, quasi fins els peus, amb plena consciència per tal de no...engegar-la amb maneres que àdhuc et desconeixes.

-Ens truquem, eh, maca? Deixa un marge d'uns dies, que el papa i jo marxarem als Açores. Unes illes paradisíaques per practicar senderisme...jo faré fotos genials, mig quilòmetre ja em prova, caminaré amb les vambes de marca que el papa m'ha comprat, amb incrustacions de dents d'or d'un ídol del pop panamericà. En Simó es quedarà canapenejant.

-I això?

-El papa, aisss, ha de un arxiesforç veient-lo amb aquella cresta i aquelles arracades a la cara i a les orelles i aquelles pintades als braços...no, en Simó a casa fent canapès. Qualsevol dia li muntem una canapecafeteria, i doncs, que penqui! Vinga, noia, que faig tard a la purriaqueria, m'haig de fer tallar les puntes.

-Sí, ara sí: petons. I records al papa i al Simó.

I tu, Niola, quan l'altra ha girat la cantonada, has de fer uns quants salts potents -els transeünts no entenen la raresa- per desprendre't de l'energia nefasta de la trobada. Saltes fins que sues. La vorera, t'hi fixes...s'ha esberlat. Xiules dissimulant d'aquella manera que què vols que et digui i t'allunyes. Si de l'ajuntament t'arribés un haver de pagar el desperfecte...ho tens clar: derivaràs la factura al papa, la mama i en Simó.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434461 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com