ni jo, ni no, ni sí, ni res

un poema veritable, en el sentit d'una autenticitat fonda, que penetra i que travessa al qui llegeix.
Quins mots més acurats, senzills i alhora distribuïts en una perfecció formal que esborrona pel que transmet.

Déu meu, tu sí que ets poeta amb totes les lletres.
I ens vas deixar el teu llegat quan marxares. Un tresor que encara podem gaudir.
Gràcies, allà on siguis, per escriure d'aquesta manera crua i bella, amb una fortalesa sense fissures, com ho fan els grans, com tu.

Tampoc no sóc ningú per a valorar-ho, però a mi, m'agrada. Engorabona.

Molt bon principi:

Sí, sóc feble
com el sol de l'últim instant
del vespre,
hi ha ruïnes que sobreviuen
i es deleixen perquè les miris,
però un dia fugiré de la nit
i tanta llum no quedarà
inservible.

M'agraden certes imatges: la ironia de que perduri una petjada a la platja, la contradicció de les escates als ulls, que l'entenc com un trere's els prejudicis, i això últim de fer dels mots un amagatall de fang: ho entenc com el domini, com l'"engany" que pots oferir amb els mots.

Només vull entrar dins l'aigua,
tenyir-me de blau
i deixar una petjada a la platja,
treure'm les escates daurades
dels ulls i de mots fer
un amagatall de fang.

Em salto una estrofa del mig, massa enganxosament poètica al meu gust.
Aquest altre també molt encertat, sobretot els primers versos fins al punt.

Només vull una veu
que em digui tot el que tu
no goses, no vull roses,
només el seu perfum.
Només vull riure'm del rellotge
aturat a cap hora,
passar de puntetes
sobre les cèl·lules que sota l'humus
respiren els records.

Uf, perfecte la sentència o moral que deixes caure al mig del poema! Subtil, un clam a la vida s'escola entre aquests tres veros que amb tan poc diuen tant.

No vull aquells silencis que juguen
a veure qui calla més,
ni jo, ni no, ni sí, ni res.

Les últimes tres estrofes... a mi no em convencen, després de veure que pots ser tant suggerent dient tant poc, i que no et cal invocar la naturalesa bucòlica i idealitzada del s. XIX per fer arribar unes emocions: tu pots fer-ho a través d'un realime màgic més bell, al meu entendre. És clar que si has fer servir aquest recurs és perquè així ho has volgut i perquè a tu t'agrada, per tant no ho jutjaré pas, tot és qüestió d'estils i gustos.



Hi han parts del poema que he trobat realment d'una bellesa infinita. Felicitats.

-Filladelvent-


Només vull volar com la gavina
que taca l'horitzó
amb el seu plomatge blanc,
amb els braços ben estesos,
tallant l'aire que pesa
de tan blau

i llençar un aspre crit
de vida i llibertat salvatge
i ... triomfant!

Com m'agradaria poder aconseguir alguna d'aquestes coses que anomenes.
Copsar la màgia de tot plegat formant part de tot el que ens envolta sense esperar res més que el que ens dóna aquell precís moment...
Si més no, aquests somnis preciosos, vius i alhora eteris s'enlairen molt amunt, potser caiguin a sobre nostre com una pluja molt fina que ens ajudi a netejar la pols del que ja ens pensem saber...

Deixem sortir aquest crit lliurement i fem l'intent d'escoltar-lo!

Una abraçada molt gran!

Quin títol...

M'ha recordat les hores mortes jugant al: Ni sí, ni no, ni blanc, ni negre